URSS i Repúbliques bàltiques

26.07.08. 19:00. Tren cap a Vaasa

L'agost de 1991 el món era molt diferent a l'actual. Principalment, perquè érem més joves i més coses eren encara possibles, però també els mapes d'Europa tenien un aspecte substancialment diferent, sobretot mirant cap a l'est.

L'agost de 1991 encara quedaven totxanes al mur de Berlin que havia caigut feia 2 anys i la URSS estava decidint com desintegrar-se i amb quina recepta cuinar i devorar al líder polític que havia endegat (segurament sense voler) el procés de desmantellament del comunisme (us sonen paraules com Peretroika o Glasnost?). Gorbachev va demostrar un cop més que, quan el bosc està prou sec, n'hi ha prou amb llençar una burilla per cremar-ho tot. I que, aquests incendis són tan violents que el primer que crema és precisament el qui ha llençat la burilla.

El mur no només encorsetava Berlín, sinó totes les nacionalitats preexistents que la dictadura soviètica s'havia encarregat d'homogeneïtzar: des de les Repúbliques bàltiques (Estònia, Letònia i Lituània) fins les caucàsiques (Georgia, Armenia i Azerbaidján), passant per Ucraïna (capital, Tchernobil ;-) ) o les asiàtiques. Amb la seva caiguda, els nacionalismes reprimits durant dècades van començar a respirar novament i, els primers en fer-ho, van ser precisament els de les repúbliques bàltiques.

Aquestes repúbliques havien estat independents entre 1918 i 1940. A partir d'aquell any van anar canviant d'amos dia sí dia també com si fossin empreses energètiques o de telefonia mòbil: el 1940 les va anexionar la URSS i un any després, van passar transitòriament a mans dels nazis, que les van administrar fins el 1944-1945. Aleshores la URSS les va tornar a fer seves fins que, a finals dels 80, amb el sistema comunista amenaçant ruïna, els ciutadans d'aquestes repúbliques van començar a sortir al carrer reclamant la independència. Era l'inici de la “Revolució cantada” (en les concentracions s'entonaven cants patriòtics tradicionals). Lituània va proclamar la seva independència el 1990, però només Islàndia la va reconèixer. Entretant, la URSS, encapçalada (és un dir) per Gorvachev seguia agonitzant.

Els conservadors de la URSS, aquells a qui la demolició soviètica faria perdre els privilegis i als qui no feia gràcia desintegrar la vella grandesa soviètica, van decidir fer sentir democràticament la seva veu: el 19 d'agost de 1991 van declarar l'estat d'emergència i van segrestar Gorvachev i altres líders. Volien apagar l'incendi que la burilla de Gorvachev havia encés i que ho estava consumint tot. Però no eren bombers experts i es van equivocar de bidons: en lloc d'usar aigua van usar benzina. Aquell cop d'estat va demostrar que el camí intermedi que propugnava Gorvachev no era possible. Amb ell segrestat, un ambiciós i populista Boris Ieltsin (el President de la Federació russa) va encapçalar la reacció ciutadana i, va capitalitzar tot el rèdit polític d'aquell cop fracassat. Un acudit a El Monde ho sintetitzava molt bé uns dies després: A la taula del despatx del President Gorvachev es veia un enorme Ieltsin assegut a la butaca. Un Gorvachev de la mida d'un bolígraf estava dempeus damunt de la taula, agafava un trucada i li deia a Ieltsin: “C'est encore pour vous”.

Aquell cop d'Estat escenificava la demolició de la URSS. L'endemà Estònia i Letònia proclamaven la seva independència i en els propers dies ho farien gran part de la resta de les repúbliques. Gorvachev, derrotat definitivament, dimitiria el dia de Nadal de 1991. Per Sant Esteve es dissolia formalment la URSS. Ieltsin va ocupar ràpidament, com a President de Rússia, el vell despatx de Gorvachev. El dia que aquest va anar a retirar-ne els seus efectes personals se'ls va trobar en una capsa al passadís.

Després Gorvachev va crear una Fundació, va conferenciar, va fer anuncis del McDonalds, va veure com moria Raisa, la seva dona (la primera “primera dama” soviètica amb un cert glamour) i es va tornar a presentar a les eleccions presidencials russes del 1996. Va ser sisè (i crec que darrer).

Entretant, Rússia usava la mateixa runa infecta i pudent, procedent de la demolició comunista, per construir un altre poder absoult: el capitalista-salvatge-mafiós, que la continua governant avui.

Tallinn

26.07.08. 15:50. Tallinn (59º N.)

El mateix encant de carrers empedrats, estil medieval i grans esglèsies punxegudes. La mateixa muralla que enrevolta el conjunt. Les mateixes botigues de souvenirs que t'atraquen a cada cantonada. La mateixa situació a la vora del mar. La mateixa aparença de parc temàtic medieval.... Però mentre Duvrovnik està essencialment impecable, a Tallinn hi sovintegen les cases desconxades, només hi sobreviuen tres panys de muralla (mentre que a Duvrovnik abraça tota la ciutat) i té, en general, una aparença una mica més deixada. Sembla com si la ressaca dels bombardejos russos al final de la II Guerra Mundial hagués estat molt més llarga i intensa que la del setge inhumà que va patir Duvrovnik als anys 90.

Una diferència curiosa amb Dubrovnik és que, mentre que aquesta darrera ciutat té una porta de les muralles que s'obre a l'Adriàtic, en el cas de Tallinn cal caminar uns 300 inexplicables metres des de les muralles fins al port. Per què ho van fer així? No seria més pràctic construir la ciutat (i, per tant, les muralles) a la vora del port? No he trobat una resposta a aquesta qüestió però n'apunto una de no confirmada: La terra de Tallinn, com la de l'Arxipèlag de Kvarken, a Vaasa, també s'eleva cada any (a un ritme més lent: uns 2.4-2.5 mm anuals). Això faria un metre cada 400 anys. Potser això podria explicar un allunyament progressiu del mar respecte de les muralles, que estaven ja construïdes a finals del s. XIII.

Si en els propers anys, els estonis posen fil a l'agulla, refan la muralla i renten una mica la cara a les cases, podran demanar amb totes les garanties (amb la jurisprudència creada per Duvrovnik) les denominacions de: Perla del Bàltic i Parc temàtic medieval. La de Patrimoni de la Humanitat ja els la va atorgar la UNESCO l'any 1997.

I, si volen ser justos, crec que a aquest esforç de rentada de cara hi haurien de contribuir una mica els seus veïns de Helsinki. Perquè de la mateixa manera que els reusencs saben que Tarragona és el seu barri marítim, els habitants de Helsinki (helsinkesos?) saben que Tallinn és el seu barri medieval, que el tenen a un tir de Ferry: els 81 Kms. que separen les ribes Nord (Helsinki) i Sud (Tallinn) a l'entrada del Golf de Finlàndia, al sud del Mar Bàltic. El mateix golf, que ressenguint-lo cap a l'est ens portaria a Sant Petersburg. No hi ha guia de Helsinki que no s'acompanyi d'unes pàgines dedicades a Tallinn i unes altres a Sant Petersburg (almenys, la meva és així ;-) ).

Quan surts de la reserva turística, que està confinada a l'interior de les muralles (es van construir ja amb aquesta finalitat? Quina vista!!), et trobes la ciutat de debó. La dels ciutadans. I a mi m'ha semblat més aviat trista, grisa i no massa cuidada. Els focs d'artifici dels gratacels a la zona vip aconsegueixen desviar un moment la teva mirada, però quan s'apaguen les seves llums, la vella ombra soviètica s'aplana per tots els racons de Tallinn.

Presó flotant

26.07.08. 13:40. Ferry de Helsinki a Tallin

El ferry que em porta a Tallin és enorme però els graus de llibertat de què gaudeix un passatger de segona classe són minúsculs. Totes les portes estan decorades amb un de dos rètols: “Crew only” o “First class passengers only”. Fins i tot n'hi ha una que té enganxats tots dos rètols, clarament es deu tractar de la zona per a la tripulació de primera classe (potser el capità i els primers oficials?). En realitat, aquest ferry és com una presó en la que només pots accedir a la teva cel.la (i.e., butaca) i a un pati, perquè fins i tot els presoners tenen dret a esplaiar-se una hora al dia. Passen l'hora donant tombs a aquell pati. Hi ha presons que fins i tot tenen pintada al terra una circumferència blanca que suggereix als passatgers, vull dir, als presoners quin és el camí que poden seguir. Fins i tot la llibertat de decidir quin trajecte seguiran en el seu etern bucle d'una hora els volen controlar. I si volen anar en zig-zag? I si volen descriure una espiral elíptica? Però em sembla que m'estic desviant del tema que m'ha portat a aquest teclat. Volia dir que el nostre pati és una diminuta, ínfima, ridícula, minúscula, insignificant, microscòpica, fins i tot virica coberta exterior a popa.

No es pot pujar a les cobertes superiors ni es pot anar a les cobertes exteriors laterals ni molt menys encara, a proa. Què lluny queden els meus dies de glòria a bord del Hurtigruten on les 8 cobertes del vaixell eren meves!!!

Ara, això sí: al voltant de l'única microzona accessible del vaixell hi ha tot un seguit de temptacions per distreure els teus euros: cafeteria, restaurant, oficina de canvi, fins a 4 màquines escurabutxaques, quiosc...

Però si es pensen que lligant-me a les seues patètiques aspiradores d'euros, com els grangers lliguen els polls a les menjadores, podran amansir el meu esperit rebel i fer-me consumir compulsivament tot el trajecte, és que no em coneixen. En senyal de protesta, penso estar tot el viatge donant tombs a la coberta-pati, per fer evident la meva sensació d'empresonament en aquesta gàbia flotant. Estic segur que prendran nota de la meva performance i en els viatges successius tot canviarà. De moment, vaig a fer un cafè.

Sol i platja

24.07.08. 15:00 Vaasa

Aquesta gent estan molt endarrerits turísticament parlant.

Cada dia, després de dinar, vaig a donar un tombet per un embarcador i una platgeta diminuta que hi ha a la vora del Campus. Després de varis dies de pluja, avui, finalment ha sortit el sol i ja me'ls veus tots cap a la platgeta. Vinga gent... Hi havia un embús monumental al pontet que hi dóna accés (només hi pot passar un cotxe a la vegada). Quan hi he arribat, he quedat ben enlluernat per una estesa considerable de teta-bricks de llet desnatada emmirallant el sol damunt la sorra. Però aquesta gent, què es pensa? Que per fer turisme n'hi ha prou amb estirar-se a sota d'un sol sense piles? Amb els braços alçats aguantant un llibre per protegir-se els ulls? Déu meu, quin espectacle més lamentable!! On és la infrastructura? On és la logística? On és el pedigree?

Perquè, a veure: on s'ha vist una platja sense tumbones, sense para-sols, sense xiringuitos, sense la xarxa del voley-platja, sense l'exposició de masses de carn endurida al gimnàs a base de clembuterols diversos, sense el socorrista damunt de l'atalaia mirant pits amb els prismàtics, sense les motos d'aigua que van deixant un reguer de contusionats de diversa consideració a la seva estela, sense una autopista de 3 carrils que hi dugui, sense la desfilada de trikinis i de bikinis de la temporada, sense els manguis que distreuen una tovallola damunt de les teves coses i quan la tornen a agafar se'n porten també el que hi havia a sota, sense el "Birra, pistachos, cacahuetes", sense els jubilats que van a agafar lloc a les 8 del matí mentre els seus néts dormen la mona de la nit anterior, sense les discos i les seves gogos calentant al personal, la sangría amb vi Don Simon, la paella fosforescent, la truita de patates Gallina blanca, els hotels de 100 pisos a primera línia de mar, la infrastructura de corrupció urbanística...

Es pensen que això del sol i la platja es pot improvisar i no és així. És el fruit d'un llarg esforç de superació col.lectiva que culmina amb la Càtedra de Sol i platja de la Universitat de Benidorm i amb la de mangoneo de la de Marbella (amb sucursals arreu del país, és clar).

Aquesta gent viuen al Tercer Món turístic. Quina llàstima que em fan!!

(Potser caldrà anar pensant en muntar una ONG i algun projecte de cooperació)

Rockperry

19.07.08. 23:00. Vaasa

Aquest ha estat un dissabte especialment estressant. Quan hem retornat sans i estalvis a port (qui ho anava a dir amb una barca amb un forat al casc tapat per un tap de vi...), cames ajudeu-me cap a l'apartament per canviar-me i anar al Rockperry: un festival de Rock que fan a Vaasa a meitats de juliol.

No faig el salt al Sabina ni a l'Ismael Serrano. El rock continua, en general, sense agradar-me. Però actuava un company de la feina i m'ha proposat d'anar-hi. De pas, he copsat l'ambient que es respira en aquestes manifestacions multitudinàries d'oci nòrdic.

M'ha sorprès que no hi hagués la gentada que hi ha a aquests esdeveniments a Catalunya. Hi havia gent, sí, però crec que, ni al PP li haguessin sortit uns números massa espectaculars.

La manca relativa de gent a fora de l'escenari se suplia amb autèntiques multituds a dins. Al grup del meu company (de nom impronunciable i molt menys recordable) són 32!!!! 32 membres al grup!!!! Tots damunt de l'escenari (bé, alguns estaven pràcticament fora perquè no hi cabien)... Semblaven la Principal de la Bibal, que, per a un grup de rock, té la seva molla.
Jo estava segur que el repertori començaria amb La Santa Espina...

Van estar una hora tocant i, al final, van marxar, fent cas omís a tota la gentada que els demanava algun bis... Què desagraïts!!! No hagués calgut que sortissin tots: n'hi hauria hagut prou amb que 10 o 20 treguessin el cap i cantessin alguna cosa.

El tema de l'alcohol torna a ser protagonista: als bars d'accés lliure del festival no es ven alcohol. Per consumir-lo cal anar a un espai reservat que, per entrar, et cal mostrar alguna identificació que provi que tens més de 18 anys.

Vaig sopar al Festival: un wok amb tallets de pollastre, arròs fosforescent i vegetals variats.

Almenys no s'atrevien a anomenar paella a aquell arròs.

Llop de mar

19.07.08. 17:00. Vaasa

He vist uns grans rems jeient al sòl de la barca, així que he pensat: més val que mengem força...

De primer, amanida amb salsa; de segon, mandonguilles model Ikea amb salsa i, per postres (mai millor dit), brossat amb salsa. En aquest país tot és amb salsa. Sovint, van una mica més enllà i et serveixen directament salsa amb un mica d'alguna cosa: per exemple, salsa amb mandonguilles o amb peix i, aleshores, ho anomenen sopa, però no us deixeu enganyar: és salsa!!

Jo he correspost a la invitació del Karle i la Brigitte (els trobareu perduts en algun lloc del mes de juny, a vora la Summefest) amb una ampolla de Raimat Abadia Reserva 2003 que m'ha costat molts més esforços que diners. Després de recórrer 7 o 8 supermercats i no veure en cap expositor res més fort que cervesa, he pensat que el Govern Finlandès, cansat d'aparèixer als llocs d'honor (?) de les estadístiques etíl.liques, havia aprovat una mena de Llei seca. Per un moment m'he traslladat als anys 20 americans i he pensat, si volia alcohol, hauria de recórrer a les destil.leries clandestines, probablement amagades als garatges d'aparença innocent que decoren les cases de la benestant Finlàndia. Però abans de fer un pas en fals, he decidit preguntar a la caixera del vuitè supermercat. M'ha dit que les begudes alcohòliques es venen en unes botigues especialitzades anomenades "Alko" (quin nom més original!) i que només n'hi ha dos a tot Vaasa. Només dos?? Mmmm... Me les he imaginat plenes a vessar tot el dia per poder complir amb les estadístiques, però quan finalment n'he trobat una no ha estat per tant.

La secció de vins estava ben farcida de caldos de totes les procedències imaginables: Austràlia, Alemanya, Xile, Japó, països de l'Est... Tanta estesa m'ha recordat a molts currículums, on prima la quantitat a la qualitat. He confirmat aquesta impressió quan, a l'única secció que coneixia una mica ("Nordest d'Espanya"), no he trobat ni Somontanos, ni Castells del Remei, ni Priorats... Catalunya-Aragó estava representada per Raimat, Penedès i alguns cellers dels quals no han sentit parlar ni els borratxos dels pobles on es troben. He comprat el Raimat Abadia.

Després de dinar tocava navegar per l'arxipèlag de Kvarken amb la barca del Karle. Jo no em podia treure aquells enormes rems del cap i ja m'havia ressignat a que, en poca estona, tampoc no me'ls podria treure de les mans, mentre que ell estaria a popa donant cops rítmics de maça en un tambor i la seva dona fuetejant-me (recordeu Ben-hur???). Però, al darrer moment, he vist que treia del garatge un contenidor de benzina. Estic salvat!!! he pensat... Amb tot i això he col.laborant empenyent la barca fins l'aigua. "Un moment!!!!" --m'ha dit-- i aleshores ha agafat un tap de la mida del d'una ampolla de vi i ha tapat amb ell un forat del casc de la barca. Jo, sense cap intenció d'amagar la inquietud que em vessava per les orelles, li he preguntat: "ja és segura aquesta barca???" Ell, tranquil.lament, amb la paciència d'un professor davant un alumne sense massa llums, m'ha explicat que allò era un procediment rutinari perquè, provist el casc d'un forat, si la barca està molt de temps fora de l'aigua i plou no s'omple d'aigua. Com veieu, els secrets de la navegació, als que som de terra endins, ens resulten tan aliens com les matemàtiques a la Victòria Beckham. Així i tot, durant l'excursió jo no treia la cueta de l'ull d'aquell forat amenaçador al casc de la barca.

I ens hem fet a la mar. Pacientment, a un ritme tan lent com el que seguia la pròpia barca, m'anava explicant que quan es navega per canals tan poc fondos com els de Kvarken (allò de que el terra d'eleva quasi un cm. per any, també està perdut per algun raconet del mes de Juny...) és molt important seguir els senyals que, en forma de bastons de colors, indiquen per quin costat del canal s'ha de passar (a la dreta dels verds i a l'esquerra dels vermells --o a l'inrevès, no ho recordo--). A mi m'ha sorprés que barques a tota velocitat el contradissin, avançant-nos tant per la dreta com per l'esquerra. Quan li he fet notar m'ha contestat que aquella era l'altra opció: poses la barca a tota llet i aleshores va saltant per damunt de l'aigua i tampoc xoca contra cap roc superficial. Interessant, he pensat.

Els canals estan limitats per illes, illots i el propi continent. I cada centímetre quadrat de terra fins que no entra literalment al llit de l'aigua està cobert d'arbres. D'arbres.... o de cases.

Tota la vora del Bàltic a Vaasa està ocupada per un formiguer de segones residències. Són relativament petites, baixes i tradicionals (aquelles casetes de fusta vermella o groga que tan sovintegen per aquestes latituds). No es tracta, doncs, de l'agressivitat i el mal gust de Benidorm o de Salou, però estan a primeríssima línea de mar, incomplint de forma flagrant la nostra llei de costes. De fet, l'accés al mar no és lliure, doncs es fa a través de propietats privades. Veient-ho, un es pregunta si, abans d'aparèixer per Marbella, el Julian Muñoz no va tenir alguna responsabilitat requalificadora en aquestes contrades. És una pena que, en la meva opinió, espatlla una mica aquest arxipèlag que la UNESCO va declarar fa un parell d'anys Patrimoni de la Humanitat.

Itaca

15.07.08. 11:00. Tren de Rovaniemi a Vaasa

"Personalment, no viatjo per anar enlloc, sinó per anar. Viatjo pel plaer de viatjar. L'important és moure's."
Robert Louis Stevenson

"El viatge és la meva casa"
Muriel Rukeyser

Al tren que em retorna a Vaasa, la mirada perduda a la fotografia moguda de la finestra, amb la ressaca d'aquest viatge tan magnífic que ara acaba i amb la recança que dóna la imminència de la quotidianitat, deixo que el meu esperit voli i imagini coses...

I, ara per ara, les coses que imagina, són viatges, ves per on... És ben sabut que imaginar-los és començar-los a viatjar i escriure'ls és començar-los a compartir. Així, si algun dia esdevenen alguna cosa més que un somni, potser algú que els haurà llegit s'hi voldrà afegir i no me'ls caldrà fer sol. Però abans de posar-nos massa sentimentals, és procedent recordar aquí unes paraules --com sempre esmolades-- del Mark Twain:

"He descobert que no hi ha manera més segura de descobrir si t'agrada una persona o l'odies que viatjar amb ella."


Projecte 1. Lleida-->Lhasa Un mes

Un aspecte interessant d'aquest projecte és el medi de transport: el viatge es faria en tren.

*Lleida-->Moscou no planteja massa dificultats. Si rebusqueu pels posts de juny trobareu que a Utrecht vaig agafar un llarguíssim tren nocturn de la DB (Deutsche Bahn), uns vagons del qual anaven cap a Moscou.

A partir de Moscou la cosa es comença a posar interessant:

*Moscou-->Beijing, amb el mític Transiberià, culminat amb el trans-manxurià o el trans-mongòlic, per arribar a Beijing i no a Vladivostok.

*Beijing -->Lhasa, amb la línia de Qinzang, l'obra d'enginyeria ferroviària més increïble del món.
Un tren que roda per damunt dels 5000 m. d'alçada i que, com als avions, cada passatger té una mascareta d'oxigen.

Aquesta línia està feta, segurament, en contra dels tibetans, per colonitzar el Tíbet de ciutadans xinesos. Però ja està feta i, segurament, el fet que més viatgers hi puguin arribar també farà que el Tibet estigui menys aïllat i més obert a l'exterior. No només a Xina.

A partir d'aquí, el viatge és nebulós. Es pot arribar per carretera al Nepal (a partir del 2013 la línia ferroviària arribarà també a Katmandú), i d'allí a l'Índia, seguir en tren fins a Paquistan, Iran, Turquia i, altre cop a Europa. Però tot això ja em sembla ciència ficció. Suposo que el final del viatge, mal que em pesi, fóra un avió Lhasa--->xxxx---->xxxx----->Barcelona (o Alguaire, qui sap ;-) )

mapa

Projecte 2: Lleida--->Nord de Groenlàndia ...... (però no en tren ;-) ) Un altre mes

Tren: Lleida-->Calais-->Dover-->Londres-->Edimburg-->Aberdeen

Ferry: Aberdeen --> Lerwick (Shetlands)-->Feroes-->Islàndia

Avió: Islàndia -->Punta sud de Groenlàndia (no hi ha ferry des d'Islàndia a Groenlàndia :-( )

Ferry coster: Pujar de port en port per la costa oest de Groenlàndia fins a Qeqertarsuak

A partir d'allí es pot agafar un avió fins el nord de Groenlàndia. Pràcticament a 80º N.

mapa

Projecte 3: Un creuer d'una setmana amb l'Helena ;-)

L'Helena és el veler que no he pogut agafar per anar a Svalbard. Però per què no un altre any? A la destinació que tinguin en cartell en aquell moment. Per exemple, l'estiu vinent van a Sant Petersburg. La idea és navegar en veler una setmana, compartint les feines d'abord. No és un viatge car perquè cal treballar. Formes part de la tripulació. Mentre no em facin pujar a un màstil ....


Nota final: No us sorprengui que l'avió aparegui poc als meus projectes. Un avió et segresta el trajecte, o sigui, el viatge.

E.A.: Comiat

La glòria o la vida?

Cada vegada que la deessa Fortuna li feia aquesta pregunta a Roald Amundsen ell contestava invariablement que la glòria. I tants cops li va preguntar que, al final, la Fortuna es va cansar de perdonar-li la vida.

Com, malgrat tots els esforços de Nobile, els llibres d'Història s'entestaven en dir que l'expedició del Norge (la del dirigible que va sobrevolar el Pol Nord el 1926) havia estat liderada per Amundsen-Noruega, Nobile (el recordeu? el "xòfer" d'Amundsen en aquella expedició) va dissenyar un nou dirigible, el va anomenar Itàlia (per a que no hi hagués cap dubte) i es va embarcar el 1928 en una segona expedició al Pol Nord, aquest cop, completament en mans italianes. Tot i que certament va arribar al Pol, a la tornada el dirigible va sucumbir en mig d'una tempesta i va caure a pocs kilòmetres al nord de les Svalbard. Molts membres de la tripulació van morir, però no tots. Nobile era un dels supervivents.

L'aversió que sentia Amundsen per Nobile arran de les tensions nacional-vanitoses que havien sorgit dos anys abans dins del Norge no va impedir que li faltés temps per liderar una expedició de rescat dels nàufrags: com podia l'explorador àrtic més gran de tots els temps negar-se a socórrer a uns expedicionaris polars perduts? I deixar que algú altre s'emportes la glòria del rescat? Gairebé era una operació de rescat del seu propi ego. Però l'avió d'Amundsen va caure en algun lloc del Mar de Barents i més endavant es van trobar restes de l'aparell aprop de Tromso. Mai no es va recuperar el seu cos.

Havent acomplert amb absolut escreix tots els objectius que es pot plantejar un explorador en vida, la mort era l'últim escull que havia de travessar Amundsen per accedir a la immortalitat. I una mort heroica mentre intentava salvar els exploradors supervivents d'un naufragi era la cirereta més dolça que podia posar al pastís de la seva vida. Milers de cops preferible aquesta mort a un marciment lent i gris en una butaca de la Societat Geogràfica Noruega esperant un atac de cor mentre explica les seves batalletes als exploradors més joves. Qui es recordarà, per exemple, de la mort al llit de Robert Peary, víctima d'una anèmia perniciosa que el va torturar durant dos anys?

Amundsen va morir essent el primer home en travessar el Pas del Noroest, el tercer en travessar el Pas del Nordest, el primer home en posar els peus al Pol Sud i el primer en veure el Pol Nord. Absolutament increïble. Amb tot i això, durant la seva vida va haver de fer front a nombroses bancarrotes en què el deixaven els seus projectes, a la incomprensió del nacionalisme noruec quan alguna expedició seva fracassava, a l'odi del nacionalisme britànic per la humiliació que va sotmetre a Scott i que va acabar tràgicament per l'anglès i els seus companys i a l'aversió del nacionalisme italià per l'episodi del Norge.

Avui Amundsen gaudeix plenament de la seva immortalitat gloriosa. És l'heroi nacional del país nòrdic més nacionalista amb diferència: Noruega. No hi ha ciutat que no li hagi dedicat un monument i una plaça, ni edifici que no tingui en algun racó una fotografia seva. Quatre accidents geogràfics porten el seu nom (un d'ells, un cràter al Pol Sud... de la Lluna!!). També el porten vaixells, escoles, bases científiques...

Malgrat tot, Robert Falcon Scott també ha tingut el seu raconet de glòria: la base pressumptament científica (no militar, com seria d'esperar) que els EEUU tenen al Pol Sud s'anomena Amundsen-Scott.

Seguint amb aquesta tradició d'anomenar les coses en honor de personatges que han fet aportacions rellevants a la Humanitat, la base espanyola a l'Antàrtida s'anomena "Juan Carlos I" (el dels euros).

Comiat

13.07.08. 14:23. Vol Longyearbyen a Tromso

Han estat tres dies molt macos a Svalbard però ja em toca anar donant per acabades les vacances i tornar cap al sud. Bé, si més no, un sud relatiu. Poca gent consideraria Vaasa com a sud. Jo mateix la veia com un nord quasi absolut fa només una mesada. Però des d'aquí dalt, fins i tot la línia del Cercle Polar veig perduda allà baix, molt lluny, com al fons d'un abisme.

Quan vaig preparar aquest viatge pensava que una destinació com Svalbard era una d'aquelles coses que fas un cop a la vida i gràcies. Ara que marxo (segurament encara una mica hipnotitzat per l'encís polar) ho faig amb molta recança i penso que he d'intentar tornar. Amb tres dies no he vist res, ni el sol no he pogut veure... No he pogut revisar amb una mica més de deteniment la literatura polar que tenen a la biblioteca; no he pogut fer un creuer per la costa oest fins NY Alesund i més amunt encara; només he vist una gran glacera; no he pogut navegar des del continent fins a Svalbard en veler; no he pogut fer cap caminada per les illes; no he sentit la nit polar, l'eterna nit de 6 mesos; no he vist aurores boreals. Per no poder, ni tan sols he pogut llogar un rifle i anar a encalçar óssos polars i fer-me una foto a la vora del meu trofeu penjat d'un garfi (l'ós, vull dir) a la porta de l'Oficina d'Informació ;-). Ara, a l'avió, fins i tot em vénen ganes de tornar a veure aquells penya-segats blancs de cagades i plens d'ocells de plàstic que les autoritats col.loquen estratègicament quan comença la temporada turística.

I, ben mirat, ara que marxo, penso que segurament els ocells no són de plàstic i que Svalbard segurament no és un parc temàtic sinó un dels llocs més autèntics que he vist mai. Un lloc que val la pena explorar amb una mica més de calma. I, encara tocat pels aires àrtics, penso que fóra una pena limitar la meva exploració a Svalbard. Miro l'atles i em pregunto: quines terres hi ha per damunt dels 80º N.???

No gran cosa, la veritat: La meitat de l'illa canadenca d'Ellesmere (amb un assentament accessible a 76º N. i dos per damunt dels 80º, però de caire científic o militar), dos arxipèlags russos que només tenen assentaments animals (quin gran lloc per a la jubilació del Putin, i que em perdonin els óssos) i l'extrem nord de Groenlàndia. No us negaré que ja tinc les meves idees, però ara no toca. Ara és moment encara d'enyorar Svalbard.

I, per fer-ho amb la solemnitat que cal, us deixo amb algunes paraules i unes fotos. Les paraules són de la Synnove Haga, una noia que ja porta 13 anys feliçment casada amb la bellesa impactant i salvatge d'aquestes illes i els ha dedicat, com a declaració d'amor, un llibre de poemes i fotografies que es titula "Svalbard, amb arrels al permafrost". Malauradament, les fotografies no són del llibre.

Sol lunar

Tu ets el nostre Sol ara
I brilles al mig del dia

Raig pàl.lids
foragiten la foscor
i escampen espurnes a la neu

Treuen el cap siluetes

rocs i forats,
rens adormits,
tu i jo

Una gelada i clara
passejada de la Lluna Plena

Un parèntesi refrescant
de la hivernació

Aurora B.

A Aurora B. li fa tall
quan els nois li demanen un ball

Prefereix ballar lliure pel
negre embolcall del cel.

Obre la dansa suau amb un remolí,
comença a girar amb un somrís
i acaba en un salvatge abandó.
El cel llueix seductor
i, bategant fins l'infinit,
ella hipnotitza i crea delit.

Quan tota l'energia ha finit
la reina del ball se'n va feliç.
La pista de dansa perduda al cel
entre els satèl.lits i els estels.

Normalització

Ves amb compte amb la normalització
abans que t'atrapi

llençant-se't al damunt
des del darrera

I de sobte
et faci presoner
per sempre

No. Resisteix-la
i enviala al continent

No hi té res a fer aquí.

Encén el llum

Quasi en coma,
sempre cansada,
amb el deler
de jeure al llit.

Nit tot el dia
dia rera dia
la foscor empeny
per totes bandes.

Pot algú encendre el llum, sisplau?

Carícia

Rajos baixos
acaronen la muntanya
per primer cop.

Tones de foscor
volen de les nostres espatlles.

Ets aquí, finalment
una altra vegada.

L'espera ha acabat.

Sardines en llauna

Més de 6000 milions de persones
viuen en aquesta terra

6.000.000.000

A Honk Kong, Bangkok,
Alger i Déu sap a on

Tots embotits
en formiguers

Mai silents
Sempre atapeïts

6.000.000.000

Només un any

Hi estarem només un any.
Vam dir, com molts d'altres.

Però un es van fer dos,
dos esdevingueren tres
i ara són dotze.

És estrany com el temps vola
i encara en cobegem més
de la terra, de la llum, de l'aire.

Hem d'admetre
que no en tindrem mai prou.

La vida és massa curta
per abraçar tot Svalbard.

El rei i jo

Bé, bé, bé,
ets tu?

I jo que pensava
que estava sola

Has aparegut
del no res.

Tan aprop, tan aprop.
Quin honor

aconseguir una audiència
amb el Rei de l'Àrtic.

Gràcies per deixar-m'hi estar.

No anem al mateix vaixell

Als vells temps
tothom creuava l'oceà

gronxant-se fins el final del dia

sota un sol brillant
i un mar embolicat

amb vaixells de fusta
entomant el vent

Fins que albiraven les costes de
Svalbard
a l'horitzó.

Quina joia
poder posar els peus a terra ferma.

I avui ens queixem
si l'avió surt amb retard.

E.A.: A voltes amb la Terra

A les 20:50 del dimecres 2 d'octubre de 1872, Phileas Fogg arribava finalment a Londres. Però hi arribava cinc minuts tard: havia donat la volta al món en 80 dies i cinc minuts. Havia perdut l'aposta. O no?

Una família molt trempada de marcians de turisme per la Terra abdueixen l'Eustaqui mentre estava plegant rovellons amb la seva xicota i el porten a donar un tomb (mai millor dit). L'informen que el conviden a donar una volta a la Terra en la seva nau plus-que-supersònica que vola a uns 1700 kms/minut i que en uns 24 minuts el tornaran al lloc (i recomanen a la seva xicota que, mentre l'espera es tapi, que agafarà fred). Li indiquen que amb molt de gust la convidarien també a ella però són família nombrosa i la nau és petita. Abans de partir li mostren un rellotge digital (que han comprat als Encants i, per tant, no està en marcià) que, en tot moment marcarà l'hora local de la zona de la Terra que estiguin sobrevolant. Com que volaran cap a l'est, aproximadament cada 15 graus d'esfera terrestre que recorri la nau, el rellotge s'avançarà una hora. Al costat del rellotge hi ha un planisferi que indicarà durant el viatge sobre quin punt de la Terra es troben.

Comença doncs el vol, a les 12 del migdia, i l'Eustaqui, des de la finestra de la nau, diu adéu a la seva xicota i, amb senyes li indica que només va a comprar tabac i que tornarà de seguida. La nau s'embala tant que en poc més d'un minut ja sobrevola l'Europa de l'Est i el rellotge ja ha avançat una hora. El viatge continua vertiginós i l'esquena de l'Eustaqui està foradant el resptaller del seu seient. Al cap de pocs minuts ja estan a punt de sobrevolar Japó i el rellotge ja marca més de les 20:00 h. L'Eustaqui s'adona mirant la finestra que el Sol s'està posant. Clar, pensa, són les 8 de la tarda. El viatge continua i es fa negra nit. El rellotge marca les 0:00 h. Normal, pensa l'Eustaqui, no marcarà les 3 de la tarda si és de nit. Quan sobrevolen Amèrica del Nord, el rellotge marca les 6 del matí i comença a sortir el Sol per l'horitzó. Ah! està ben pensat això de les hores --reflexiona l'Eustaqui amb la intel.ligència que sempre l'ha caracteritzat--. A mesura que van travessant l'Atlàntic el matí avança veloçment i, just quan passen per damunt de la Fageda d'en Jordà, l'Eustaqui és desabduït amb una puntada a la part de darrera de la seva anatomia just en el moment que veu que el rellotge de la nau marca les 12:24 del migdia. Mentre cau s'obre un paracaigudes que té estampat a la tela un anunci de promoció turística marciana i que l'ajuda a tornar mansament al costat de la seva xicota que encara està bocabadada, com si el que ha passat fos una cosa del tot extraordinària.

L'Eustaqui, home de poques paraules, vol continuar plegant rovellons, però abans encara té l'esma de dir: "Aquest dia se m'ha passat volant". "Volant sí" --li contesta la seva xicota-- "però no ha estat un dia. No has estat fora ni mitja hora". "Què dius ara? Si he vist com anaven avançant les hores una rere l'altra al rellotge de la nau. Si he vist posar-se el Sol i tornar a sortir. És clar que ha passat un dia".
"Eustaqui, que has pres alguna cosa a dins d'aquella nau? Et tinc dit que no acceptis res de ningú que no coneguis. Ni s'ha fet de nit ni ha sortit el Sol. Només ha passat mitja hora, encara no."

L'Eustaqui sabia que no serviria de res seguir discutint. Quan a una dona se li posa alguna cosa dins d'aquell cap tan bonic que tenen, ja has begut oli. Així que va acabar la discussió dient: "Vinga, tornem als rovellons". I ella no es va fer pregar.

Al Phileas Fogg li va passar el mateix que a l'Eustaqui, però distribuït al llarg de 80 dies. A mesura que anava viatjant cap a l'est, avançava una hora el seu rellotge, més o menys cada 15 graus d'esfera terrestre que completava. Per tant, quan va acabar de donar la volta al món, l'havia avançat 24 hores (15x24=360). Així doncs, el seu rellotge marcava l'hora correcta però d'un dia més. Dit d'una altra manera, mentre que tots els londinencs havien vist posar-se el sol 80 vegades, ell, en la seva cursa en contra del Sol, l'havia vist posar-se 81 (una més, com l'Eustaqui).

Si hagués sortit cap a l'oest, li hagués passat el contrari, hauria vist posar-se el sol 79 vegades.

Afortunadament pel Phileas Fogg, el seu criat el va fer adonar de l'error amb el temps just però suficient com per poder-se presentar a l'exclusiu Reform-Club exactament dos segons abans de les 20:45 del divendres 21 de desembre. Acabava de guanyar 20.000 lliures. Amb tot i això va quedar igualment arruïnat i, per si no fossin poques desgràcies, casat. Però si teniu curiositat per saber com va anar tot, pregunteu-li millor al Jules Verne que us ho explicarà amb molta més gràcia que jo. (llibre)

Sembla que aquestes voltes al món amb guanys i pèrdues de dies estan especialment dissenyades per fer casar a la gent. La història curta "La setmana dels tres diumenges", que Edgar Allan Poe va escriure entre borratxera i borratxera també es valia del mateix truc per fer aparèixer tres diumenges en una setmana i permetre així el casament de la seva parella protagonista (a qui l'autoritat familiar havia condemnat a casar-se només quan arribés una setmana amb tres diumenges). (relat)

Conscients de que tants casaments no podien portar res de bo a la Humanitat, els savis de finals del segle XIX (a partir d'una idea de Sandford Fleming) van establir el 1884 un mecanisme per fixar una hora i data oficials a tot el món i acabar així amb tant desori. A partir del Meridià de Greenwich van definir fusos horaris, cada 15 graus d'esfera terrestre: 1 hora més cada 15 graus a l'est i 1 hora menys cada 15 graus a l'oest. I van establir també, per fixar perfectament el dia oficial, que el meridià 180 (a les antípodes del de Greewich, al mig de l'Oceà Pacífic) marcaria la línia internacional de canvi de dia. Quan es travessa aquest meridià d'est a oest (Amèrica a Àsia) la data passa a l'endemà. Si es travessa d'oest a est (Àsia a Amèrica) la data passa al dia anterior. Si això hagués estat definit uns anys abans, el bo de Phileas Fogg no hauria comès l'error que quasi li costa l'aposta (però, per altra banda, el Jules Verne no hagués pogut escriure un final tan brillant per a la seva novel.la).

Així doncs, si algun dia navegueu en un iot i amb bona companyia per les aigües del Pacífic cap a Àsia. Si heu viscut a bord una meravellosa vetllada romàntica que us agradaria repetir, només us cal donar un tomb al timó, virar 180 graus, retrocedir unes milles... i tornarà a ser ahir.

Les zones horàries s'han ajustat a criteris territorials i no corresponen exactament als fusos de 15º

E.A.: La conquesta del Pol Nord (3)

El 1926 el Pol Nord (amb el permís de les sectes dels Cookistes i dels Pearians) estava encara per conquerir realment, però oficialment estava conquerit per Robert Peary.

Com ja hem vist (i continuarem veient) que la vanitat jugava un paper important a l'hora de planejar una expedició, segurament, el fet que el Pol Nord estés ja "oficialment conquerit" va desanimar molts exploradors: Per què anar al Pol Nord, si ja no guanyarem la glòria de ser els primers?

Així doncs, calia dissenyar expedicions amb objectius inèdits (i, preferiblement, remarcables) tals que, si s'acomplien, permetessin guanyar la immortalitat del seu líder.

Seguint aquest criteri va començar la cursa pel primer vol sobre el Pol Nord. I, com altres cops ha passat en l'exploració polar, novament hi va haver dos intents absolutament concurrents: el de Byrd i el d'Amundsen. I, novament, en un dels dos cassos, l'egolatria es va tornar a imposar a la veritat.

El 9 de maig de 1926, un Fokker trimotor sortia de Spitsberg (l'Illa major de les Svalbard) en direcció al Pol Nord. Estava pilotat per Richard E. Byrd i Floyd Bennet. Unes hores més tard van anunciar que havien sobrevolat el Pol i van tornar el mateix dia. En arribar als EEUU van ser massivament aclamats i Byrd va rebre la Medalla d'Honor de l'Exèrcit americà. Fantàstic.

Però experts en aviació van mantenir que era impossible que un avió d'aquelles característiques pogués fer el viatge d'anada i tornada al Pol tan ràpid com ells el van fer. Més tard, es va fer públic el diari del vol i allí es veia que Byrd havia esborrat les observacions de latitud que va fer amb el sextant i les va substituir per unes altres que determinaven que, efectivament, havia arribat al Pol Nord.

Per què van tornar, amb tota probabilitat, abans d'hora sense haver sobrevolat el Pol? Probablement, perquè un dels motors de l'avió perdia oli (com així van afirmar per ràdio). Per què, sabent que no havien arribat al Pol, van dir que sí que ho havien fet? Potser per guanyar la Medalla d'Honor de l'exèrcit americà? O una jubilació com a Almirall, com en el cas de Peary? O un lloc a les pàgines dels llibres d'història?

Amundsen, novament Amundsen, va ser, juntament amb la resta de la seva tripulació, el primer home en veure el Pol Nord, sobrevolant-lo amb el dirigible Norge, que havia estat dissenyat i pilotat per l'italià Umberto Nobile. L'expedició va ser planejada per Amundsen i subvencionada per l'americà Lincoln Ellsworth.

Van sortir de Roma el 29 de març de 1926, van arribar a Oslo el 4 d'abril i van continuar fins a Svalbard, d'on van sortir cap a Alaska, el 11 de maig. L'endemà, el 12 de maig (3 dies després de que la vanitat de Byrd arribés al Pol), van sobrevolar el Pol Nord i hi van deixar caure les banderes noruega, italiana i americana. El nacionalisme, que és una forma de vanitat col.lectiva, ha estat una altra de les constants en l'exploració polar, però en aquesta expedició més que en cap altra.

El 1926 Mussolini era el Duce de la Itàlia feixista i va oferir a Amundsen el dirigible que havia dissenyat Nobile de franc amb la condició que l'expedició fos dirigida pel dissenyador, i tota la glòria anés per Itàlia. Evidentment, l'ego d'Amundsen s'hi va negar en rodó. I va evitar la humiliació de la seva vanitat aconseguint el finançament del magnat americà Lincoln Ellsworth. Amb els diners a la butxaca, es podia permetre el luxe de comprar el dirigible, anomenar-lo "Noruega" (Norge) i contractar Nobile com a "xòfer". Però Nobile era tan nacionalista, ambiciós i egòlatra com el propi Amundsen, o més, i aquest paper que li tenia reservat Amundsen no lligava de cap manera amb les seves pròpies expectatives.

Quan van sobrevolar el Pol i hi van deixar caure les tres banderetes, Nobile va simular una avaria a la ràdio i se les va arreglar per ser ell el qui, més tard, anunciés al món, d'amagat, que havien arribat al Pol. En aquest anunci va posar l'èmfasi en la contribució italiana i va fer quedar Amundsen com el grumet de l'expedició. Amundsen es va enfurismar brutalment i la seva relació amb Nobile va quedar enfonsada per sempre. Però com n'és la vida de capriciosa: els destins de tots dos s'havien de trobar encara dos anys més tard, el 1928, i de format tràgica per un d'ells. Però, de moment, deixem-ho aquí, amb el Pol Nord, finalment conquerit a vista d'ocell. Ningú encara no hi havia posat els peus.

El Pol Nord no va ser conquerit per terra (amb el permís, novament, de les sectes cookista i peariana) fins el 19 d'abril de 1968, en què Ralph Plaisted i 3 companys més van arribar-hi en motos de neu. Abans, una missió americana (1952) i, possiblement una de russa (1948, tot i que sense confirmar), havien aterrat al Pol Nord.

Avui, qualsevol que tingui entre 10.000 i 15.000 $ pot arribar al Pol Nord en un trencagels amb propulsió nuclear, baixar-hi, passejar una estona pel gel i, si vol, fins i tot reproduir "l'obra" (d'art?) de l'artista (?) holandès Guido van der Werve titulada "El dia en què no vaig donar la volta amb la Terra". L'abril de 2007 el pressumpte artista es va situar al Pol Nord i va girar en el sentit de les agulles del rellotge molt lentament durant 24 hores. Com la Terra gira en sentit contrari, literalment, aquell dia no va voltar amb la Terra (ja són ganes de fer l'ase...). Si ho repetiu, per estar segurs que aneu bé, n'hi a prou amb assegurar-vos que sempre teniu el sol al mateix indret, per exemple, podeu seguir la vostra ombra.

És clar que no cal anar al Pol, per fer això: es pot fer des de qualsevol indret de la Terra, però resulta més incòmode: si es vol fer des de l'Equador, per exemple, caldria recórrer uns 1700 Kms. cada hora durant 24 hores. I això no s'aconsegueix ni amb un viatge organitzat.

Però això de donar tombs a la Terra ha plantejat històricament paradoxes horàries de primer ordre. Però queden pendents perquè ara estic cansat per explicar-les.

Nordenskioldbreen

12.07.08. 19:15. Polar Girl

Com és ben sabut, les coses meravelloses resulten encara més impactants si apareixen inesperadament.

Després de dinar, m'ha entrat una mica de son i m'he endormiscat en un dels sofàs del Polar Girl. Al cap d'una estona, un crit del guia m'ha despertat. Ens invitava a anar a coberta a fer alguna cosa. M'he aixecat de mala gana pensant que em farien tornar a veure ocellets i cagadetes d'atrezzo que posen als penya-segats durant la temporada turística. Us he de confessar que no sento cap predilecció pels animalons. Amb ells segueixo la política de "viu i deixa viure". Ells no em molesten a mi i jo no els miro a ells, així que he pensat que si tornava a ser un penya-segat ple de cagades, ni acabaria de sortir a coberta.

I aleshores l'he vist. Allí, quieta i enorme davant meu, tot just després d'obrir la porta de coberta i m'he quedat astorat mirant-la sense acabar de sortir. Quina altra cosa haguera pogut fer? Només quan he sentit una senyora italiana impacientant-se darrera meu, he acabat de sortir a coberta. La glacera feia almenys 30 m. d'alt i tenia una llengua tan ampla que no cabia en tres fotos de gran angular, i tota ella llepava el mar, que la matava sobtadament. La part de la glacera més propera al vaixell semblava que havia col.lapsat feia poc i ens mostrava una segona pell que l'aigua, el vent i la temperatura no havien tingut encara temps de curtir. Era com un paper arrugat mil vegades sense pietat i blau, molt blau, intensament blau. Com deu ser això amb sol? em preguntava.

Tot el passatge estàvem bocabadats a coberta i sentíem el murmuri de fons del guia que parlava sense immutar-se per l'espectacle que tenia davant dels ulls: que si 3 kms i mig de front, que si a l'illa del nord n'hi ha una de 200 kms.... Però hagués estat exactament igual si ens hagués explicat la recepta de la truita de riu amb llet condensada. A ningú no li importava. A mesura que el vaixell anava virant per tornar a port, nosaltres giràvem en sentit contrari per mantenir una estona més la visió de la glacera i el guia, impassible a tot, continuava parlant com si es tractés d'un enregistrament (no fos cas que algú entre els presents fos un inspector de guies camuflat).

El Polar Girl s'allunyava i la glacera projectava cada cop una imatge més petita a les nostres retines, però la del nostre record serà imborrable. La glacera s'anomena Nordenskioldbreen.

Pyramiden (79º N!!!)

12.07.08. 17:15. Polar Girl

"Welcome to the Soviet Union!!!"

Així ens ha rebut el guia a Pyramiden, a gairebé 79º N., és el punt més al nord del meu viatge. És el Gran Nord.

Recordem per un moment l'Asterix: "Tot l'arxipèlag de Svalbard està sota domini noruec. Tot? No tot, encara queda un assentament rus que resisteix ferotgement la invasió noruega: Pyramiden".

L'any 1946, acabada la II Guerra Mundial, els soviètics van començar la construcció de dues explotacions mineres de carbó a les Svalbard: Pyramiden i Barentsburg. Construir Pyramiden, a gairebé 79º N., els va costar 10 anys. La van anomenar d'aquesta manera per la peculiar forma de la muntanya que (no) ens dóna la benvinguda a la porta de l'assentament (continuem amb els núvols i la muntanya està coberta de boira). Van començar a explotar la mina l'any 1956 i, al llarg dels següents anys, van continuar la construcció de l'assentament: un hospital, un edifici per a solters, un altre per a solteres, un per famílies (on es traslladaven els solters i les solteres quan feia algun temps que l'avorriment en aquelles latituds donava el seu fruit), un centre cultural amb sala d'actes i poliesportiu, una escola i, remarcable, CAP ESGLÈSIA.





En el moment àlgid de l'extracció de carbó (cap als anys 70) van arribar a viure-hi 1000 persones. Però als anys 90 la producció de la mina va caure en picat i van decidir tancar-la. Quan es va assignar la sobirania de Svalbard a Noruega, la URSS va conservar tots dos assentaments.

Ara, Pyramiden és una ciutat fantasma amb tot el regust de l'època soviètica. L'edifici administratiu està coronat per una xemeneia que s'utilitzava només per destruir tots els papers que la burocràcia generava; el passeig principal està presidit per l'estàtua de Lenin situada més al nord del món; el centre cultural (darrera de l'estàtua) conserva encara els pósters típicament soviètics amb dibuixos en color d'homes i dones joves i saludables disposats a posar la seva vida al servei de la col.lectivitat i en contra del capitalisme; l'herba ho ha envaït tot; els terns polars fan niu a les finestres de les cases i els defensen llençant-se sobre el cap dels turistes que s'hi acosten massa (heu vist Los pájaros? Doncs igual); a alguns edificis se'ls veuen escletxes; els vestigis d'explotació minera jeuen a qualsevol racó en forma de munts de ferralla rovellats. L'interior de les cases està saquejat i brut.







Fem la visita com a escolars: una senyoreta davant i l'altra darrera del grup. La diferència més important és que les senyoretes són uns guies fornits i armats amb un rifle cadascú. En realitat, forma part de l'espectacle: és més difícil que se'ns aparegui un ós polar que trobar una veritat en un discurs de l'Acebes, però els turistes no podem perdre el flaire de l'aventura, que hem pagat un sac de diners per l'excursió.

Actualment hi ha cinc persones treballant permanentment a Pyramiden. El seu objectiu és adecentar-ho una mica i convertir-ho en una mena de parc temàtic soviètic. Avui es pot treure rendiment de qualsevol cosa, fins i tot de les runes d'un vell assentament miner.

Mentre tornem a dinar al Polar Girl (el vaixell), penso que és ben curiós que no ens hagin demanat un visat per aquesta visita a territori soviètic, vull dir, rus.