Titanic

6.07.08. 23:00. Tromso (70º N.)



Heu de saber tots els que donàveu per impossible que lligués en aquest viatge que anàveu molt però que molt equivocats.

La mitja taronja del Homer Simpson va posar peu a terra al mateix lloc que jo: Tromso i la seva prioritat aleshores va ser trobar un bus que la portés a l'illa de Hinnoia (on tenia l'hotel que havia reservat). Qualsevol persona sensata, fins i tot jo mateix, haguera cercat un medi de transport més adient que un autobús per arribar a una illa. Però quina persona sensata hagués donat un cèntim per Espanya abans de l'inici de l'Eurocopa?

Jo em vaig estimar més no interferir en una empresa que suposava tan complexa i em vaig acostar al port (que era allí mateix) a cercar l'Helena, el veler que portarà aquelles dues veïnes de l'autobús a Svalbard d'aquí a un parell de dies. I sí, allí era, exhibint-se en un moll. Acaparant mirades. Blanc, completament de fusta (no com aquells iots de fibra de vidre, model nou-ric) net, imponent, amb els seus dos màstils apuntant al cel i una teranyina de cables baixant fins la coberta. No vaig veure ningú. Vaig buscar un timbre però no en vaig saber trobar cap (és que sóc de terra endins, i vaig pensar que un timbre seria una bona manera d'avisar els tripulants). Així que vaig decidir deixar-los un missatge enganxat a la barana d'accés. Els deia que, si els quedava una plaça lliure, m'enviessin un email. I vaig tornar a veure quins progressos feia la meva companya de viatge en la seva recerca de medi de transport.

Sí que hi havia un autobús cap a l'Illa de Hinnoia!!!!! (truc: un pont). Però no li anava bé perquè sortia l'endemà. Aquest contratemps la va convertir en una passatgera més del Hurtigruten: el vaixell que recorre la costa de Noruega des de Bergen a Kirkennes. població ja fronterera amb Rússia. Els més perspicaços ja haureu endevinat el nom d'un altre passatger del Hurtigruten. I quin lloc més romàntic per a una seducció que la coberta d'un transatlàntic amb el teló de fons d'un preciós fiord noruec (no ressonen les notes de Titanic a les vostres oïdes???).

Com teníem encara un parell d'hores abans d'embarcar, vaig decidir convidar-la a sopar (ja sabeu que he usat aquesta tàctica altres vegades al llarg del viatge). Aquest cop, però, la jugada no em va sortir bé i vaig acabar pagant. Ho vaig considerar, però, com una inversió...

Durant la interessant conversa que vam mantenir em vaig assabentar que, quan no està de vacances (com ara), es dedica a aprendre idiomes. Per aquest motiu acaba de passar un mes a Finlàndia, ara passarà un altre mes a França i no descarta, després, passar-ne un altre a Alemanya. Vaig pensar que, en aquest pas, en un parell d'anys pot dominar més idiomes que l'Assamblea General de l'ONU. Em va sorprendre, però, que, tot i haver passat vint-i-tants anys a Gales només parlés 20 paraules de gaèlic (segons em va explicar). Mmmm... està decidida a passar d'aprendre una paraula l'any a un idioma cada més. Tampoc no es va declarar partidària de que el Regne Unit s'uneixi a l'euro: "Què avorrit.... tota Europa pagant amb la mateixa moneda...." --em va dir--. Ens trobem, doncs, davant d'una ferma partidària de que la diversitat humana no es manifesti únicament a la cultura i a la llengua sinó que ha d'abraçar també la moneda amb la que es paga el compte del supermercat. Quan li vaig comentar que, per a mi, la moneda era un tema essencialment pràctic, em va contestar que a ells els agradaven les lliures i va passar a parlar de la indescriptible bellesa de Noruega.

I ho va seguir fent fins que la majestuosa sirena del Hurtigruten entrant a port em va despertar i ens vam dirigir al vaixell. Un cop embarcats, immediatament després de pagar el passatge, em va donar la mà, em va dir que molt "nice to meet you" i que se n'anava a dormir perquè estava molt cansada i l'endemà a les 8:00 arribava a port. Jo li vaig recomanar que es posés el despertador (no fos cas que es tornés a passar de port) i me'n vaig anar a proa a gaudir del capvespre, ben segur que, com en el cas del Leonardo di Caprio, la Kate no trigaria a tornar i podríem muntar el numeret de l'avió a proa. Dues hores més tard, la son i el fred em van fer entrar i llençar-me al primer sofà disponible a mirar de dormir una mica.

Són les dues de la matinada i el sol, que aquesta nit ha decidit no anar-se'n a dormir per emprenyar-me, s'emmiralla a les meves parpelles. Merde!!!

El primer fiord

6.07.08. 19:00h. Bus de Rovaniemi a Tromso

Finlàndia és d'una bellesa continguda: natura exhuberant, llacs argentats, immensos boscos de pins i avets. Però tota està sota control. Les autoritats recomanen, això sí, que es prenguin algunes precaucions però la cosa no passa d'aquí.

És a Noruega que la bellesa esclata sense contemplacions i un no pot fer altra cosa que deixar-se arrossegar per l'onada expansiva. El primer fiord és com la primera nòvia: mai no s'oblida.

El bus, encara camí de Tromso, ha parat i la galesa del cervellet nedant en líquid amniòtic i jo hem baixat sense poder tancar la boca i hem començat a fer fotos com a posseïts: a l'aigua turquesa, als pics nevats, al poblet amb barques de pesca amarrades... No podíem treure el dit del disparador. Entretant, el conductor, que únicament havia baixat a donar una maleta a un viatger que acabava allí el trajecte, ha començat a tocar el clàxon i a fer-nos signes ostensibles amb els braços. El bus marxava? I a quin esperit sensible li podia importar una fotesa com aquella quan Noruega es desplegava tan generosament davant dels nostres sentits??? Al final, com sempre passa, la raó ha acabat triomfant sobre la passió i, amb la boca encara oberta, hem pujat al bus mentre suportàvem els murmuris del funcionari del transport que estava al volant.

Després, segurament, en vindran altres que, fins i tot, seran més macos. Però aquest no l'oblidaré mai. El meu primer fiord es diu Storfjorden. De la meva primera nòvia ja us en parlaré un altre dia ;-)

Lapònia

6.07.08. 18:00. Autobús de Rovaniemi a Tromso

L'autobús s'enfila cap al nord i es capbussa a la Lapònia. El paisatge és pla i monòton. Gairebé inexistent, amagat darrera dels boscos tupids d'avets altíssims que flanquegen la carretera i li donen un aire claustrofòbic. És com travessar un túnel llarguíssim amb les parets verdes i el sostre ben il.luminat. Per damunt dels arbres, cap elevació. Només el cel gris. 160 Kms. així. Pràcticament no hi ha pobles. Amb prou feines ens creuem algun cotxe esporàdicament.

El bus va fent parades al mig de no-enlloc. Passar un hivern aquí, tot el dia a les fosques, aïllat en una casa les parets de la qual són l'única frontera que et separa d'un univers a 30 graus sota zero ha de ser bastant terrible. Arto Paasilinna és un escriptor finès un tant cínic que diu que l'esport nacional finlandès és el suïcidi. No resulta sorprenent.

De sobte, passat Kittila, s'introdueix una petita però significativa variació al paisatge: a través dels forats que, de tant en tant, esquerden la cortina d'avets es veuen turons o, siguem generosos, petites muntanyes. No arriben ni a Montsecs. Amb prou feines deuen fer un miler de metres. He llegit que la muntanya més alta de Finlàndia fa 1200 m. i és a l'extrem nord. Suposo que avui la veuré, però això serà més tard.

Nosaltres, que tenim totes les muntanyes que volem, ens falta el fred i les precipitacions per fer neu i ells, que tenen tant de fred que, fins i tot, se'ls gela el mar, no tenen muntanyes per baixar-les lliscant. Malgrat tot, a Levi, uns quants kilòmetres més amunt de Kittila, han muntat una estació d'esquí alpí amb remuntadors i tot. Han aclarit els avets d'una vessant i a esquiar falta gent. De tota manera, i encara que soni a la paradoxa més inimaginable, si heu de triar entre anar a fer esquí alpí al fràgil Pirineu, que sempre viu amb l'ai al cor de si tindrà prou neu o a la nevada Finlàndia, clarament heu de triar el Pirineu. L'esquí de fons, és una altra cosa....

El bus segueix el seu camí cap al nord. De tant en tant, llacs d'un blau intens trenquen la monotonia del paisatge i els arbres que flanquegen la carretera sembla que s'aclareixin una mica, però al cap d'una estona tornen les alçades. El que sí que s'han aclarit són els núvols. Per primer cop, des que sóc a la Lapònia, el sol il.lumina completament el paisatge. El bus s'ha omplert d'uns viatgers indesitjables: mosquits. Els viatgers ens entretenim esclafant-los contra el vidre. No ens malinterpreteu: no és sadisme sinó instint de protecció.

Les meves veïnes de l'esquerra són fineses i van també cap a Svalbard, però hi van en veler. Quina enveja!!! El veler sortirà de Tromso. Quan hi arribi aniré a veure si ja és a port i els sobra una plaça. A veure si hi ha sort... Per un costat no m'agraden els avions i, per un altre, m'encanten els velers així que s'uneixen la fam i les ganes de menjar... Una de les noies va estar cinc setmanes a Sudamèrica i ja és capaç de llegir l'espanyol. M'ha demanat la guia i he quedat del tot impressionat. En contrast, la meva veïna del davant és galesa i no sembla tan "despejada". Es va adormir al tren i se li va passar l'estació on havia de baixar. Ara, per recuperar el seu camí, ha agafat aquest autobús, que no sap ben bé on va ni què farà quan arribi allà on aquest bus la porti. Ignora com farà cap, finalment, a l'hostal que té reservat en algun lloc indeterminat i perdut dins de les pàgines de la seva guia (que no em sorprendria que fos la del Marroc). Però no se la veu gens amoïnada. És una noia preciosa, d'un ros platí que diria que és natural made in Wales i no de pot, però penso que li passa el mateix que al Homer Simpson: dins de la seva cavitat craneal hi ha un cervellet minúscul nedant en líquid amniòtic com si fos un fetus en una lenta gestació que pot durar tranquil.lament tota una vida.

El bus, impassible al meus pensaments, continua el seu recorregut cap al noroest travessant uns paisatges desolats d'una virginitat que només trenca l'asfalt de la carretera i els pals de la llum que la recorren en paral.lel. Aquest racó de món encara pertany a la natura. Les totpoderoses persones no hi som benvingudes i, quan el sol es pon i arriba l'hivern, ens estimem més no acostar-nos-hi.

Continua essent verd tot el que abasten els nostres ulls, però és un verd diferent: s'han acabat els avets i ara ens enrevolten arbres caducifolis que no sé identificar i que cada cop són més baixos fins a vorejar la definició de matolls. S'ha acabat la claustrofòbia. La carretera va onejant, com també ho fa l'horitzó: amb suavitat, sense estridències. Unes petites congestes de neu vesteixen de parracs els turons. La primera neu que veig en aquest viatge. Estic segur que no serà la darrera. A l'esquerra ens acompanya un riu amb una aigua lluent que, efectivament, es mou. El concepte de pendent no és del tot aliè al nord de la Lapònia.

He dit bé: al nord de la Lapònia, perquè després de sis hores de viatge estem acabant de travessar-la. Davant nostre tenim dos horitzons: el més immediat, format pels suaus turons finesos i, al darrera, les escarpades muntanyes noruegues cobertes de neu. Allí anem.

Nit a Rovaniemi

6.07.08. 0:10. Rovaniemi

A mitjanit, que podia ser migdia, recorro els carrers de Rovaniemi de tornada cap a l'hotelet després de la meva experiència dejuni-gastronòmica (valgui la contradicció).

El centre m'ha decebut una mica: grans rètols lluminosos, neons... tot com a bastant kitsch i turístic. En alguns moments m'he recordat una mica del Pas de la Casa. No voldria ser injust però no m'ha agradat gaire. Però és només un carrer. A partir d'allí Rovaniemi té el mateix aspecte de bosc amb cases que la resta de ciutats fineses que he vist.

Bastant més al nord que Vaasa i lluny de l'efecte atemperador del Bàltic, la temperatura cau. A mitjanit estem a 7º. En una terrassa veig joves bevent. Però què fan? què es beuen? l'enteniment??

L'habitació de l'hotelet és perfecta: minúscula però perfecta... Si no fos per un petit detall: al més pur estil finlandès, no hi ha persianes. A veure qui serà el guapo que dormi amb claror tota la nit....

Demà (de fet, avui) travessaré la Lapònia en bus camí de Tromso, a Noruega. Tocarà dormir allí.