Vaasa vs. Lleida

16.08.08. 20:00. Estocolm

Vaasa és a Finlàndia una cosa semblant que el que Lleida representa en el context d'Espanya o de Catalunya: una ciutat petita-mitjana. Vaasa té 58.000 habitants, Lleida en té, 120.000, Però a Finlàndia, la densitat de població és ridícula, comparada amb l'espanyola. En general, les ciutats fineses són més petites. Per exemple, mentre que la conurbació de Madrid deu tenir al voltant de 5.000.000 d'hab. i la de Barna, al voltant de 4.000.000, a Helsinki i la seva àrea no crec que hi visquin més de 1.000.000 de persones.

Per tant, jo crec que té sentit comparar totes dues ciutats. Veiem què fan ells millor i què fem nosaltres millor.

Ells ho fan millor:

• Bicicletes

  Aquí no hi ha color. No sabeu el que enyoraré la bicicleta quan torni a Lleida. Us puc assegurar que durant unes setmanes tindré mono de bici. Vaasa et convida a anar en bici: ho fas amb seguretat (sense compartir espai amb els cotxes), sabent que trobaràs a tot arreu un lloc per aparcar-la i, el més important, que quan tornis LA TROBARÀS. I, a més, fas exercici. Us asseguro que anar en bici per Vaasa és un plaer absolut. Per això tothom hi va.

  I ara girem per un moment els ulls a la nostra estimada Lleida. Lleida et convida al contrari: a anar a peu o, si la distància és llarga, en cotxe. Els carrils bici a Lleida són cosmètics i, per tant, et jugues literalment la vida cada cop que l'agafes, no hi ha aparcaments, saps segur que si tens una bici amb cara i ulls en algun moment te la robaran, llevat que lloguis un guarda de seguretat... En fi, patètic i lamentable.

  Finlàndia, amb la politica ciclista, ocupa una posició intermèdia entre la misèria espanyola i els excessos holandesos. Pel meu gust, només li faltaria que acabessin els carrils bici en algunes carreteres bastant transitades. Per exemple, la de l'arxipèlag de Kvarken, té carril bici a l'inici i al final, però hi ha un tram intermedi d'uns 6 o 7 kms que no en té.

  En aquest tema no hi ha dubte: 1 per Lleida, 9 per Vaasa.

• Tràfic

  Fantàstic. No es coneixen els embusos, no hi ha la sensació agobiant i opressiva d'ocupació de la ciutat per part del cotxe. La ciutat és del ciutadà i de les bicicletes. Els pocs cotxes que hi circulen aparquen (pagant) en pàrquings soterranis, no es veuen cotxes aparcats als carrers i, molt menys, a damunt de les voreres. A les 8 o les 9 del matí la circulació augmenta una mica, però en cap cas se saturen els semàfors ni les vies.

  Lleida, 0- Vaasa, 10, si parlem de cotxes. Sense cap dubte.

• Organització

  En general, la vida està més ben organitzada a Vaasa que a Lleida. La ciutat i el país funcionen. La gent treballa, els serveis són fiables. Seria impensable, per exemple, el que em va passar a mi les dues darreres vegades que vaig anar a l'estació de Lleida a buscar un bitllet: em vaig haver d'esperar dues hores i mitja totes dues vegades i, a més, quan vaig comprar l'interrail, la senyora que em va atendre no tenia ni idea de què li estava parlant. Això aquí, simplement, no és possible. Un dia, per exemple, a la finestreta de l'estació de Vaasa em van fer esperar com 10 o 15 minuts per fer una gestió amb el meu bitllet amb la que tenien algun problema. Quan va acabar, la senyora que em va atendre em va obsequiar amb un val per la cafeteria del tren. De tota manera, no vull fer massa llenya de Lleida en aquest sentit. Crec que Espanya, en general, ha millorat molt, quant a organització en els darrers anys. Aquest ha estat un aspecte positiu de la nostra europeïtzació.

  Vaasa, 10, Lleida, 6.

• Idiomes

  D'això ja en vaig parlar en un altre post i no cal insistir-hi. Els titulars són: dominen perfectament l'anglès, que és una llengua que els és completament estrangera. I, poc o molt, poden defensar-se en suec. El govern fa el suec obligatori a l'escola, tot i ser una llengua completament minoritària a Finlàndia (6-7% de la població i tots concentrats a la costa oest). Seria com si el govern espanyol fes obligatori l'aprenentatge del català ales escoles de Madrid. I les pel.lícules i la TV està subtitulada.

  Però, almenys, a Lleida parlem dues llengües i tenim una consciència de la conveniència d'aprendre anglès molt més gran que en altres racons de la geografia espanyola. Aquí hauríem de dir:

Vaasa, 9 -Lleida, 4 -Espanya, 0

• Allotjament universitari

  Jo, quan era coordinador d'Erasmus a l'EPS vaig patir la porqueria d'allotjament universitari que ofereix la UdL. Un autèntic desastre. Allà on nosaltres tenim una sola residència universitària per donar servei a tota la Universitat, ells en tenen literalment desenes repartides per tota la ciutat. I suposo que el nombre d'estudiants de Vaasa deu ser clarament inferior que els de Lleida. Pots llogar una habitació o apartament per uns dies, per uns mesos, quan vulguis i sense problemes. I per uns preus molt competitius. Uns 240 euros al mes per una habitació amoblada (mobiliari básic) i amb lavabo i cuina compartits amb una altra persona. Pels estàndars de vida de Finlandia, no està gens malament. De fet, crec que és moltíssim més barat que la Residència de Lleida.

  Un desastre total, absolut i majúscul a Lleida en aquest sentit. Vaasa, 10-Lleida,0.
  

• Forma física

  Impressionant!!!! A Catalunya hi ha 100.000 socis del Barça que paguen per a que altres juguin a futbol. A Finlàndia no es coneix cap equip de futbol de renom, tots són amateurs. Aquí la gent fa esport, no paga per veure com en fan altres. I, clar, estan en una forma física envejable. Quasi tothom va en bici: des dels nens petits fins la gent de 50, 60 o fins i tot 70 anys. A més, pels carrils bici molt sovint et trobes persones grans que caminen amb dos pals d'esquí i. moltes vegaades, sobre uns patins. Aquestes mateixes persones, a l'hivern fan esquí de fons, substituint els patins per uns esquís. I les persones de més de 80 anys que a Lleida sovint vegeten al sofà de casa, a Vaasa van pel carrer amb caminadors. No havia vist mai tants caminadors com a Finlàndia, i molt menys, al carrer. Impressionant, de debò. Són uns caminadors especials per l'exterior, amb rodes potents, fins i tot amb frens. N'hi ha d'altres que permeten, si es vol, usar-los com una mena de patinet, però sobre 4 rodes (i, per tant, amb estabilitat total).

  Vaasa, 10, Lleida, 2.

• Responsabilitat

  Potser són els mites, però Jo he vist la gent amb un alt grau de responsabilitat. No se m'acudeix que hi hagi molta gent (segú que algú sí que hi haurà) que defraudi massivament a Hisenda o que enganyi amb l'assegurança d'atur.

  De tota manera, penso que Lleida tampoc és Sicília. Vaasa 9 - Lleida, 6

• Civisme, seguretat al carrer

  En aquest tema, una altra pallisa en contra d'Espanya, en general. La gent aquí té un alt sentit del civisme i la inseguretat ciutadana és pràcticament inexistent. A mi em deien que si deixava la bicicleta sense tancar el candau, me la robarien, però us asseguro que m'he afartat de veure bicis sense candau i no crec que les hagin robat.

  Però Lleida, en particular, tampoc no la tinc considerada com una ciutat especialment perillosa o incívica: Vaasa, 10- Lleida, 7-Espanya, en general-4

• Igualtat de la dona

  Ja vaig dir en algun moment que tinc la impressió que aquest és un tema completament superat a Finlàndia. De tota manera, tampoc crec que a Lleida estem tan malament en aquest sentit. Vaasa, 10-Lleida, 6.

Nosaltres ho fem millor:

Apart de l'alimentacio i el clima, que són capítols evidents, m'ha costat de trobar aspectes que posar en aquest apartat. Algú em pot ajudar? Algú em pot dir què fem nosaltres millor que ells?

• Alimentació

  Un dels mites recurrents que ens alimenten (mai millor dit) és que ells posen mantega a tot arreu i nosaltres, per contra, usem una dieta mediterrània de característiques molt més saludables. Crec que cal matitzar aquestes afirmacions perquè nosaltres estem americanitzant a marxes forçades la nostra alimentació a base d'introduir-hi menjar ràpid i d'estar en procés d'abandonament de la fruita. I ells, l'estan mediterraniitzant (d'això se'n diu globalització). Les diferències significatives que he trobat entre totes dues cultures gastronòmiques, pel que fa a la salut, són:

  • No utilitzen 'oli d'oliva

  • Abusen de les salses

  • Pa untat sovint amb margarina o mantega

  • Amanides amanides (valgui la redundància) amb salses, en lloc d'amb oli i vinagre.

  • Jo diria que mengen encara menys fruita dolça que nosaltres (tot i que també tenen la cultura de les “berries”, i és que tenen un munt de fruites del bosc).

  Per contra, mengen més amanida que nosaltres i el pa té més pinta de pa que la porqueria que ens mengem nosaltres.

  Finalment, el seu cafè és absolutament infumable. “Aguachirri” vomitiu al que afegeixen un rajolinet de llet o de crema. Per llençar directament a les escombreries (però hom s'acostuma a tot ;-) )

  Lleida, 7 – Vaasa, 5
  

• Clima

  El seu estiu és 10 vegades millor que es nostre... però el seu hivern és 100 vegades pitjor.

  Guanyem nosaltres: Lleida, 7, - Vaasa, 4

• Alcohol

  Ahir vaig estar parlant de l'alcoholisme amb un col.lega. És fàcil veure algun borratxo pel carrer, però no és un fet que cridi molt l'atenció. Quan li vaig comentar això, em va preguntar on era els divendres i els dissabtes a la nit. Acceptem, doncs, que tenen un problema amb l'alcohol.

  Nosaltres també, però potser més petit. Lleida, 7- Vaasa, 3.
  

• Ciutats

  Aquí s'estila molt el model de vida anglosaxó: casa unifamiliar en zona residencial. I, en el cas de Vaasa, segona residència a pocs kms de l'habitual i a primera línia de Bàltic. Tot plegat, insostenible. Ara, qui som nosaltres per criticar els excessos litorals? I les zones residencials.... No anem també cap a aquest camí??? Mireu Alpicat...
  

  Model anglosaxó també respecte el comerç: Grans galeries comercials. El petit comerç no existeix. Els mercats, tampoc. Però no ens oblidem que els nostres també van de baixa...

  Lleida, 6- Vaasa, 2

  PD: Segurament,la corrua de segonees residències a primera línia de Bàltic resulten una agressió a la natura i són insostenibles, però la vista que tens des de la finestra o des de l'embarcador.... la sensació de viure dins d'un bosc (tot i tenir Vaasa a un km), la tranquil.litat i la pau segurament fan que altres consideracions més altruistes passin a segon terme.
  

• Preus

  En comparació a Lleida, Vaasa és cara. Però no tant com m'esperava. És més cara Suècia i encara més Noruega. Suposo que estar a la U.E i haver-se integrat a l'euro, han fet controlar una mica els preus. De tota manera, un cappuccino de disseny val 2.50 euros, una madalena d'aquelles grans i farcides de melmelada, en val 3.20. La fruita més barata és la banana: 1.5 euros/Kg. Totes les altres pugen de 2 o fins i tot 3. La benzina, al voltant de 1.50 (depèn de la varietat). Un lloguer de tres mesos d'una bicicleta de segona mà, val 50 euros. El lloguer de la meva habitació gran amoblada i amb cuina i lavabo compartits, 240 euros. Un dinar a la cantina universitària 6.10 euros, mig litre de iogur natural, 1.50 euros. Un bitllet de tren d'anada, Vaasa-Helsinki (370 kms) , al voltant de 60 euros (jo no el vaig arribar a comprar mai, perquè sempre vaig anar amb una mena d'abonaments per a turistes).

  Vaasa, 4-Lleida, 7

• Espontaneïtat, comunicació

La gent espanyola penso que té un punt més d'alegria, de sentit de l'humor i d'espontaneïtat que els finesos. A Finlàndia, cap persona de les que em va atendre per fer una gestió em va somriure mai, però em van resoldre la gestió amb tota eficiència. A Lleida, sovint la gent et somriu i, a vegades no et resolen la qüestió. Però no te la resolen amb un somriure ;-)

No-sé-no-contesto:

• Persones grans/independència

  Es veu molta gent gran activa pel carrer. Evidentment, són més independents que els nostres padrins. Ara bé, viuen sols? La família se n'encarrega? delega en l'estat? No ho sé.
  

• Nacionalisme/Europeisme

Cada cop odio més el nacionalisme (començant, pel més poderós, o sigui, l'espanyol, i continuant pel vasc o el català) i, cada cop més, reivindico l'europeisme per espolsar-nos el cretinisme llogarretí del damunt. Espanya-Catalunya són territoris nacionalistes. També ho és Finlàndia. Com es relaciona el nacionalisme amb l'europeisme?
L'europeisme de Catalunya-Espanya està basat en el sentiment secular d'inferioritat. De que Àfrica comença als Pirineus. Per nosaltres, entrar a l'UE o a l'euro va ser un premi perquè volia dir que estàvem preparats, que havíem superat els nostres fantasmes, en definitiva que, després de molts anys de misèria, finalment érem europeus. Però per Finlàndia era diferent. Ningú no hauria negat mai a FInlàndia l'accés a l'UE o a l'euro. i els finesos no tenen cap sentiment d'inferioritat per resoldre. Però van decidir entrar a l'UE i també a l'euro. Cap altre dels seus veïns nòrdics ha assumit l'euro i Noruega, ni tan sols pertany a la UE. No ho sé, aquest detall m'ha agradat, de Finlàndia.

Penso que Finlàndia és el menys nacionalista i el més europeista dels països nòrdics. I això m'agrada.
Però són tot sensacions, no tinc eines objectives per comparar-la amb Catlunya-Espanya.

************************************

Resum: Guanya Finlàndia per golejada. Sembla molt millor viure a Finlàndia que fer-ho a Catalunya. Viure a Vaasa que fer-ho a LLeida.

Així doncs, per què Finlàndia és un dels països amb unes taxes de suïcidis més elevades?
Per què un dels seus escriptors més cínics, l'Arto Passilina, va dir que: "El suïcidi és l'esport nacional dels finesos"?

Paella divina

16.08.08. 13.00. Helsinki

Un èxit sense parió: radical, rotund, total, absolut, abassagador, per KO. Així va resultar la paella. Però, com veureu, atribuir-me-la completament (o, fins i tot, parcialment) seria simplement faltar a la veritat.

La vetlla de la meva tornada vaig convidar al Kalle, el seu germà i les seves parelles a una paella en agraïment a les seves atencions durant aquests mesos. En aquell moment no sabia l'embolic en el que em posava amb aquella senzilla invitació. ¿Com hagués pogut imaginar-me l'alt nivell gastronòmic que exhibiria l'audiència o bé que hauria de lluitar contra els Aliments???

Les dones del Kalle i del seu germà Kimo eren dues cuineres amb pretensions i no estaven fàcilment disposades a que un llatí nouvingut i sense galons ni cap pedigree gastronòmic els ensenyés quatre conceptes d'alta cuina mediterrània. Per acabar-ho d'adobar (i mai millor dit), una d'elles era la propietària de la cuina que va tenir l'honor de fer possible aquella obra d'art i assolir així al seu major dia de glòria electrodomèstica.

Ja us podeu imaginar, doncs, que totes dues estaven marcant-me d'aprop, vigilants, deleroses de detectar un petit error, un pas en fals que pogués justificar la cancel.lació de l'empresa per evitar mals majors i la consegüent declaració tàcita o explícita de la victòria de la cuina nòrdica sobre la del sud. En aquella cuina innocent, entre rialles falses i aparents mostres de cordialitat, s'estava lliurant en realitat una batalla acarnissada i ferotge entre dues tradicions gastronòmiques. I només hi havia lloc per a una guanyadora.

I, a més a més, hi havia el Kalle. El Kalle va treballar a Madrid fa molts, molts anys. Tant anys que encara les paelles que es feien els dijous als restaurants tenien gust de paella i no de puré d'arròs passat amb dos musclos sense closca i en descomposicio; i el concepte de paella fosforescent per a guiris regada amb sangria del celler de “La Casera de Don Simon” encara no s'havia inventat. El pobre Kalle no havia tornat a menjar paella en condicions des d'aquells remots anys. Podeu imaginar-vos doncs que, víctima del conegut mecanisme mental que distorsiona els nostres records i n'exagera els bons, tenia completament mitificada aquesta menja i no estava disposat a acceptar de bon grat res que, com a mínim, no igualés l'empremta completament magnificada que la seva memòria guardava zelosament.

I, per si tot això no fos suficient, després, va venir la lluita contra els aliments.... Perquè clar, a les nostres latituds, anar a comprar peix per a una paella és una tasca a l'abast de qualsevol que conegui el cant de La Sirena. Però companys (i companyes), què diferent que és en aquestes latituds nòrdiques....!!!!

Primer de tot, l'arròs. Les prestatgeries de qualsevol supermercat finès estan plenes de tot tipus d'arrossos exòtics: salvatge, basmati, jasmí, llarg, ràpid, groc, integrals de diferents varietats, especial per a rissotto, especial per a joulupuuro (unes molles d'arròs que fan per Nadal), especial per a gossos... Però l'ARRÒS. Aquell cereal petit, blanquinós i dur que hom pot trobar a qualsevol supermercat, per cutre que sigui. L'arròs Nomen o SOS o Bayo o, si molt m'apureu, Carrefour. L'arròs comú i gens exòtic que, tot i no absorbir el gust del sofregit tant com el bomba, va perfecte per fer una bona paella. Aquest arròs no existeix a Finlàndia. I si existeix, està tan amagat entre totes les altres varietats exòtiques que només un expert en arrossos (i en llengua finesa) podria destriar-lo. Jo, després d'una llarga recerca, i de dubtes més llargs encara, vaig triar l'arròs per a rissotto. Un arròs de gra molt petit i rectangular, de vèrtexs angulosos i de color groc, o sigui, a les antípodes del nostre. Però vaig pensar que en el rissotto, com en la paella, era essencial que l'arròs absorbís el gust del sofregit i del caldo. Vet-ho ací la meva tria.

I després, els fruits del mar. Companys, aquí només hi ha gambes. No busqueu res més: ni escamarlans, ni crancs, ni calamars, ni sípia, ni cloïsses, ni pop. Tot això ho tenen prohibit per la seva religió. Això sí, venen capses enormes d'un molusc que importen d'Espanya i que, curiosament, nosaltres no consumim o ho fem molt poc: el cranc de riu, que és una mena d'escamarlà de color vermell molt intens i amb unes pinces que fan por a l'indret de les potes davanteres. Així doncs, molt a contracor, vaig haver d'acceptar “cranc de riu”, com a marisc de companyia i me'n vaig emportar una capsa a casa juntament amb un parell de bosses de menudalles de peix i una altra de gambes.

Entre l'arròs i el marisc, quan vaig sortir del supermercat estava segur que faria un ridícul tan espantós com el que deu fer el Bush en qualsevol trobada internacional i que deixaria el pavelló valencià en una situació de la qual no es recuperaria en anys. Mentre tornava cap a casa sospesava seriosament la possibilitat d'una trucada indicant que una sífilis repentina m'obligava a cancel.lar el feliç esdeveniment.

I les coses, si és possible, encara van empitjorar quan vaig començar a cuinar la paella. Quan encara el primer cranc de riu no havia començat a nedar a la piscina d'oli d'oliva verge extra que havia preparat amorosament per a ell, les dues cuineres reputades; les dues tres estrelles Michelin que vigilaven estretament els meus moviments; les dues companyes fineses de la Carme Ruscalleda, es van posar les mans al cap i van deixar anar un crit atemoridor: “Noooooooooo!!!” I jo espantadíssim, vaig retirar immediatament el cranc de la paella. “Els crancs i les gambes congelades” –em van dir totes dues alhora com si recitessin una lliçó que haguessin estat estudiant intensament els últims dies-- “JA ESTAN CUITS!! no els pots fregir un altre cop, si no quedaran durs i immenjables”.

Allò ja era definitiu. O podia argumentar una indisposició repentina o el ridícul seria majúscul. Com podia –pensava jo-- fer que l'arròs agafés el gust del marisc si no em deixaven sofregir-lo??? I aleshores vaig entendre perfectament el per què de les coses. Per què, per exemple, la “paella laponesa” que, setmanes enrera, la meva fam em va obligar a deglutir a la paradeta de peix laponès de Helsinki, semblava arròs bullit i, a més, bullit al reactor nuclear de Txernobil (com explicar el seu color groc fosforescent, si no?).

Vaig intentar salvar els mobles negociant un acord de mínims amb la concurrència: els hi posaria només un moment, però sisplau, deixeu-me'ls posar perquè altrament, farem arròs bullit. Després d'una reunió d'urgència del Consell de Seguretat Gastronòmica de les Nacions Unides van acordar deixar-m'ho fer, però sota estricta supervisió d'una delegació internacional que estaria composada, com no, per les dues Tres estrelles Michelin.

Així doncs, ple de ressignació, vaig començar a cuinar. Anava posant les bestioles a l'oli i, quan passaven els minuts acordats (que elles m'indicaven amb el rigor d'un cronòmetre que tenien a la mà), les anava retirant i substiuint per unes altres. Jo estava més desanimat cada cop. Al final, va arribar el moment d'afegir l'arròs i, quan vaig veure aquell granet groc, semitransparent, anèmic i angulòs, sospitosament similar a l'arroz Brillante, que usen en molts restaurants de batalla per evitar el puré (però a costa de renunciar a que la paella tingui cap gust de res) vaig acabar de llençar la tovallola (bé, en aquest cas, hauria de dir més pròpiament el drap de cuina). Tot estava perdut.

I aleshores es produí el miracle. Una intervenció directa de Déu va convertir una barreja insípida, feta amb els ingredients equivocats i de la forma incorrecta, en una menja deliciosa en la que Ell mateix s'hi hauria llepat els dits (o com s'anomenin les puntes de les seves extremitats). Les dues Tres estrelles Michelin no van badar boca en el que quedava de vesprada, només feien que menjar arròs i més arròs. I el Kalle i el seu germà, embelessats, amb prou feines podien treure el cap del plat.

El per què Déu, en contra dels seus úsos habituals, va triar aquest episodi relativament trivial per fer una intervenció directa i decisiva al món dels mortals (i no altres, pels quals sembla més urgent i necessària alguna actuació) és quelcom que mai no podrem saber amb certesa, al capdavall ja se sap que els seus designis són inescrutables. Jo he pensat que, tal vegada, es tractava d'un senyal adreçat als finesos per tal d'advertir-los de la conveniència d'acostar-se a la cuina mediterrània. Qui sap si, a partir d'aquest moment, la casa del Kalle a la vora del Bàltic serà la llavor d'un apostolat gastronòmic i esdevindrà en el futur un centre de peregrinació com Lourdes, La Meca o Santiago de Compostela. Només el temps ens ho dirà.

Del que estic segur és que el Kalle deu haver conservat la paella com una relíquia sagrada i, encara avui, l'endemà del sopar, mentre estic escrivint aquest post a la cafeteria de la Llibreria Acadèmica de Helsinki, deu estar a casa seva rostant amb una llesca de pa les darreres molècules de suquet que, improbablement, encara restin enganxades al teflon de la paella, mentre la seva ment en mig d'un èxtasi místic, reviu els moments més feliços de la seva vida, de la mateixa manera que va fer al Perfum el perfumista Baldini quan Jean Baptiste Grenuille li va deixar olorar la versió que ell havia millorat d'”Amor i Psyche”.