Un èxit sense parió: radical, rotund, total, absolut, abassagador, per KO. Així va resultar la paella. Però, com veureu, atribuir-me-la completament (o, fins i tot, parcialment) seria simplement faltar a la veritat.
La vetlla de la meva tornada vaig convidar al Kalle, el seu germà i les seves parelles a una paella en agraïment a les seves atencions durant aquests mesos. En aquell moment no sabia l'embolic en el que em posava amb aquella senzilla invitació. ¿Com hagués pogut imaginar-me l'alt nivell gastronòmic que exhibiria l'audiència o bé que hauria de lluitar contra els Aliments???
Les dones del Kalle i del seu germà Kimo eren dues cuineres amb pretensions i no estaven fàcilment disposades a que un llatí nouvingut i sense galons ni cap pedigree gastronòmic els ensenyés quatre conceptes d'alta cuina mediterrània. Per acabar-ho d'adobar (i mai millor dit), una d'elles era la propietària de la cuina que va tenir l'honor de fer possible aquella obra d'art i assolir així al seu major dia de glòria electrodomèstica.
Ja us podeu imaginar, doncs, que totes dues estaven marcant-me d'aprop, vigilants, deleroses de detectar un petit error, un pas en fals que pogués justificar la cancel.lació de l'empresa per evitar mals majors i la consegüent declaració tàcita o explícita de la victòria de la cuina nòrdica sobre la del sud. En aquella cuina innocent, entre rialles falses i aparents mostres de cordialitat, s'estava lliurant en realitat una batalla acarnissada i ferotge entre dues tradicions gastronòmiques. I només hi havia lloc per a una guanyadora.
I, a més a més, hi havia el Kalle. El Kalle va treballar a Madrid fa molts, molts anys. Tant anys que encara les paelles que es feien els dijous als restaurants tenien gust de paella i no de puré d'arròs passat amb dos musclos sense closca i en descomposicio; i el concepte de paella fosforescent per a guiris regada amb sangria del celler de “La Casera de Don Simon” encara no s'havia inventat. El pobre Kalle no havia tornat a menjar paella en condicions des d'aquells remots anys. Podeu imaginar-vos doncs que, víctima del conegut mecanisme mental que distorsiona els nostres records i n'exagera els bons, tenia completament mitificada aquesta menja i no estava disposat a acceptar de bon grat res que, com a mínim, no igualés l'empremta completament magnificada que la seva memòria guardava zelosament.
I, per si tot això no fos suficient, després, va venir la lluita contra els aliments.... Perquè clar, a les nostres latituds, anar a comprar peix per a una paella és una tasca a l'abast de qualsevol que conegui el cant de La Sirena. Però companys (i companyes), què diferent que és en aquestes latituds nòrdiques....!!!!
Primer de tot, l'arròs. Les prestatgeries de qualsevol supermercat finès estan plenes de tot tipus d'arrossos exòtics: salvatge, basmati, jasmí, llarg, ràpid, groc, integrals de diferents varietats, especial per a rissotto, especial per a joulupuuro (unes molles d'arròs que fan per Nadal), especial per a gossos... Però l'ARRÒS. Aquell cereal petit, blanquinós i dur que hom pot trobar a qualsevol supermercat, per cutre que sigui. L'arròs Nomen o SOS o Bayo o, si molt m'apureu, Carrefour. L'arròs comú i gens exòtic que, tot i no absorbir el gust del sofregit tant com el bomba, va perfecte per fer una bona paella. Aquest arròs no existeix a Finlàndia. I si existeix, està tan amagat entre totes les altres varietats exòtiques que només un expert en arrossos (i en llengua finesa) podria destriar-lo. Jo, després d'una llarga recerca, i de dubtes més llargs encara, vaig triar l'arròs per a rissotto. Un arròs de gra molt petit i rectangular, de vèrtexs angulosos i de color groc, o sigui, a les antípodes del nostre. Però vaig pensar que en el rissotto, com en la paella, era essencial que l'arròs absorbís el gust del sofregit i del caldo. Vet-ho ací la meva tria.
I després, els fruits del mar. Companys, aquí només hi ha gambes. No busqueu res més: ni escamarlans, ni crancs, ni calamars, ni sípia, ni cloïsses, ni pop. Tot això ho tenen prohibit per la seva religió. Això sí, venen capses enormes d'un molusc que importen d'Espanya i que, curiosament, nosaltres no consumim o ho fem molt poc: el cranc de riu, que és una mena d'escamarlà de color vermell molt intens i amb unes pinces que fan por a l'indret de les potes davanteres. Així doncs, molt a contracor, vaig haver d'acceptar “cranc de riu”, com a marisc de companyia i me'n vaig emportar una capsa a casa juntament amb un parell de bosses de menudalles de peix i una altra de gambes.
Entre l'arròs i el marisc, quan vaig sortir del supermercat estava segur que faria un ridícul tan espantós com el que deu fer el Bush en qualsevol trobada internacional i que deixaria el pavelló valencià en una situació de la qual no es recuperaria en anys. Mentre tornava cap a casa sospesava seriosament la possibilitat d'una trucada indicant que una sífilis repentina m'obligava a cancel.lar el feliç esdeveniment.
I les coses, si és possible, encara van empitjorar quan vaig començar a cuinar la paella. Quan encara el primer cranc de riu no havia començat a nedar a la piscina d'oli d'oliva verge extra que havia preparat amorosament per a ell, les dues cuineres reputades; les dues tres estrelles Michelin que vigilaven estretament els meus moviments; les dues companyes fineses de la Carme Ruscalleda, es van posar les mans al cap i van deixar anar un crit atemoridor: “Noooooooooo!!!” I jo espantadíssim, vaig retirar immediatament el cranc de la paella. “Els crancs i les gambes congelades” –em van dir totes dues alhora com si recitessin una lliçó que haguessin estat estudiant intensament els últims dies-- “JA ESTAN CUITS!! no els pots fregir un altre cop, si no quedaran durs i immenjables”.
Allò ja era definitiu. O podia argumentar una indisposició repentina o el ridícul seria majúscul. Com podia –pensava jo-- fer que l'arròs agafés el gust del marisc si no em deixaven sofregir-lo??? I aleshores vaig entendre perfectament el per què de les coses. Per què, per exemple, la “paella laponesa” que, setmanes enrera, la meva fam em va obligar a deglutir a la paradeta de peix laponès de Helsinki, semblava arròs bullit i, a més, bullit al reactor nuclear de Txernobil (com explicar el seu color groc fosforescent, si no?).
Vaig intentar salvar els mobles negociant un acord de mínims amb la concurrència: els hi posaria només un moment, però sisplau, deixeu-me'ls posar perquè altrament, farem arròs bullit. Després d'una reunió d'urgència del Consell de Seguretat Gastronòmica de les Nacions Unides van acordar deixar-m'ho fer, però sota estricta supervisió d'una delegació internacional que estaria composada, com no, per les dues Tres estrelles Michelin.
Així doncs, ple de ressignació, vaig començar a cuinar. Anava posant les bestioles a l'oli i, quan passaven els minuts acordats (que elles m'indicaven amb el rigor d'un cronòmetre que tenien a la mà), les anava retirant i substiuint per unes altres. Jo estava més desanimat cada cop. Al final, va arribar el moment d'afegir l'arròs i, quan vaig veure aquell granet groc, semitransparent, anèmic i angulòs, sospitosament similar a l'arroz Brillante, que usen en molts restaurants de batalla per evitar el puré (però a costa de renunciar a que la paella tingui cap gust de res) vaig acabar de llençar la tovallola (bé, en aquest cas, hauria de dir més pròpiament el drap de cuina). Tot estava perdut.
I aleshores es produí el miracle. Una intervenció directa de Déu va convertir una barreja insípida, feta amb els ingredients equivocats i de la forma incorrecta, en una menja deliciosa en la que Ell mateix s'hi hauria llepat els dits (o com s'anomenin les puntes de les seves extremitats). Les dues Tres estrelles Michelin no van badar boca en el que quedava de vesprada, només feien que menjar arròs i més arròs. I el Kalle i el seu germà, embelessats, amb prou feines podien treure el cap del plat.
El per què Déu, en contra dels seus úsos habituals, va triar aquest episodi relativament trivial per fer una intervenció directa i decisiva al món dels mortals (i no altres, pels quals sembla més urgent i necessària alguna actuació) és quelcom que mai no podrem saber amb certesa, al capdavall ja se sap que els seus designis són inescrutables. Jo he pensat que, tal vegada, es tractava d'un senyal adreçat als finesos per tal d'advertir-los de la conveniència d'acostar-se a la cuina mediterrània. Qui sap si, a partir d'aquest moment, la casa del Kalle a la vora del Bàltic serà la llavor d'un apostolat gastronòmic i esdevindrà en el futur un centre de peregrinació com Lourdes, La Meca o Santiago de Compostela. Només el temps ens ho dirà.
Del que estic segur és que el Kalle deu haver conservat la paella com una relíquia sagrada i, encara avui, l'endemà del sopar, mentre estic escrivint aquest post a la cafeteria de la Llibreria Acadèmica de Helsinki, deu estar a casa seva rostant amb una llesca de pa les darreres molècules de suquet que, improbablement, encara restin enganxades al teflon de la paella, mentre la seva ment en mig d'un èxtasi místic, reviu els moments més feliços de la seva vida, de la mateixa manera que va fer al Perfum el perfumista Baldini quan Jean Baptiste Grenuille li va deixar olorar la versió que ell havia millorat d'”Amor i Psyche”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada