5-06-08. 22:00. Tren de Cerbère a París
Amb puntualitat franca, a les 21:21 el tren surt de Cerbère i ens regala un tast a bocafoscant d'esplèndides caletes, urbanitzacions arran de mar en colors "pastel" i poblets de teulats vermells (vet-ho ací el nom de la costa???) ordenadament disposats entre turons vestits d'herba, matolls, alzines i "vinyes verdes vora el mar". Passem Banyuls, Port-Vendres i Collioure. No puja ningú. Els noms de les estacions estan esborrats, sovintegen els grafittis. La "grandeur" s'ha oblidat del raconet de país que puja des de la frontera fins a Perpinyà. No és només Cerbère, tota la línia amenaça ruïna.
Àfrica comença a Perpinyà.
dijous, 5 de juny del 2008
L'estació de Cerbère
5.06.08. 20:30. Cerbere (42º N.)
Heu visitat mai Lisboa? Jo hi vaig anar fa molts anys i li vaig trobar l'encant d'una antiga metròpoli vinguda a menys. Hom pot imaginar fàcilment que aquells palaus avui buits, decadents i desconxats que poblen la Plaça del Comerç van ser un dia la porta d'Europa. En aquells llunyans dies de glòria, als voltants del segle XVII, devien bullir amb duanes, aranzels, contractes, vaixells que salpaven vers el nou món... Talment és Cerbère. De l'antiga grandesa de la porta sud de França avui només en queda una gran estació desconxada i buida.
Vaig parar a Cerbère per primer cop als anys 80. Quan el tren passava el túnel que la separa de Port Bou (Port Bú, pels francesos) i s'aturava, centenars de viatgers en baixaven i s'acaramullaven a l'andana. Allí, uns quants funcionaris que, si haguessin nascut uns anys abans, haurien pogut servir a la SS, ens afileraven, ens regiraven les maletes i ens tractaven com si preparéssim un atemptat contra el President de la República (quant mal que va fer Chacal).
El primer signe del declivi de Cerbère es produí als anys 90 quan es liberalitzà completament el moviment de persones i de mercaderies a la U.E. Aquells funcionaris van haver de fugir de Cerbère amb la cua entre les cames i intentar-se amagar entre la població i reintegrar-se a la vida civil. Encara avui, de tant en tant, se sent que n'han detingut algun.
La segona ferida mortal li van clavar a Cerbère fa pocs anys les companyies aèries de baix cost. Ara, que resulta més car i més incòmode anar amb tren que amb avió, només els romàntics impenitents agafem el tren que surt de Cerbère a les 21:21 rumb a París.
La vella estació encara cueja però té data de defunció certificada: el dia que inaugurin la línia de TGV Barcelona-Perpinyà, les rates seran les úniques viatgeres que poblaran les andanes de Cerbère i aquesta estació s'agermanarà definitivament amb la de Canfranc i entrarà per la porta gran a la categoria d'estacions fantasma.
L'estació de Canfranc, a Osca.
Avui, de tota la glòria passada només en resten les suntuoses façanes de l'estació buides per dins com la biblioteca de Sarajevo, com la casa de la Estrategia del caracol i també la taula metàlica on, temps enrera, ens buidaven les motxilles.
Quan he arribat, a l'estació només hi érem set o vuit motxillers, un parell de noies que viatjaven en bici i jo, que podia ser el pare de la majoria i, d'alguns, fins i tot, l'avi. El cambrer de la cafeteria mirava el rellotge com hipnotitzat. L'he despertat i li he demanat un entrepà.
El tren de les 21:21 cap a París.
Heu visitat mai Lisboa? Jo hi vaig anar fa molts anys i li vaig trobar l'encant d'una antiga metròpoli vinguda a menys. Hom pot imaginar fàcilment que aquells palaus avui buits, decadents i desconxats que poblen la Plaça del Comerç van ser un dia la porta d'Europa. En aquells llunyans dies de glòria, als voltants del segle XVII, devien bullir amb duanes, aranzels, contractes, vaixells que salpaven vers el nou món... Talment és Cerbère. De l'antiga grandesa de la porta sud de França avui només en queda una gran estació desconxada i buida.Vaig parar a Cerbère per primer cop als anys 80. Quan el tren passava el túnel que la separa de Port Bou (Port Bú, pels francesos) i s'aturava, centenars de viatgers en baixaven i s'acaramullaven a l'andana. Allí, uns quants funcionaris que, si haguessin nascut uns anys abans, haurien pogut servir a la SS, ens afileraven, ens regiraven les maletes i ens tractaven com si preparéssim un atemptat contra el President de la República (quant mal que va fer Chacal).
El primer signe del declivi de Cerbère es produí als anys 90 quan es liberalitzà completament el moviment de persones i de mercaderies a la U.E. Aquells funcionaris van haver de fugir de Cerbère amb la cua entre les cames i intentar-se amagar entre la població i reintegrar-se a la vida civil. Encara avui, de tant en tant, se sent que n'han detingut algun.
La segona ferida mortal li van clavar a Cerbère fa pocs anys les companyies aèries de baix cost. Ara, que resulta més car i més incòmode anar amb tren que amb avió, només els romàntics impenitents agafem el tren que surt de Cerbère a les 21:21 rumb a París.
La vella estació encara cueja però té data de defunció certificada: el dia que inaugurin la línia de TGV Barcelona-Perpinyà, les rates seran les úniques viatgeres que poblaran les andanes de Cerbère i aquesta estació s'agermanarà definitivament amb la de Canfranc i entrarà per la porta gran a la categoria d'estacions fantasma.
L'estació de Canfranc, a Osca.
Avui, de tota la glòria passada només en resten les suntuoses façanes de l'estació buides per dins com la biblioteca de Sarajevo, com la casa de la Estrategia del caracol i també la taula metàlica on, temps enrera, ens buidaven les motxilles.
Quan he arribat, a l'estació només hi érem set o vuit motxillers, un parell de noies que viatjaven en bici i jo, que podia ser el pare de la majoria i, d'alguns, fins i tot, l'avi. El cambrer de la cafeteria mirava el rellotge com hipnotitzat. L'he despertat i li he demanat un entrepà.
El tren de les 21:21 cap a París.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
