Podeu dir que repeteixo l'excursió, però no ho faig: agafar la bicicleta li dóna a la sortida un aire completament diferent: més pausat i respectuós, de dimensions més humanes. Només t'adones de l'agressivitat del cotxe (el mateix cotxe que jo he fet volar per mig món tantíssimes vegades) quan la insignificància de la teva bicicleta gosa treure tímidament la roda pels seus dominis: quan et permets ser rellogat a la seva via per unes hores. Aleshores sents com bòlids a tota velocitat passen a pocs pams del teu vehicle (que ets tu mateix) i t'empenyen bruscament cap al voral emprenyats pel teu atreviment de discutir-li la propietat absoluta d'aquella calçada. Quan recuperes l'equilibri i tornes mirar cap endavant, el bòlid que fa un moment t'ha rugit enrabiat al costat, ha esdevingut màgicament un puntet llunyà quasi bé indestriable. I suposo que el conductor d'aquell fórmula-1 deu haver pensat el mateix que jo penso quan passo a un ciclista: "No anava ràpid, no l'he molestat".
Quan fas una excursió en bicicleta per Finlàndia et fixes amb tota una fauna que havies ignorat completament quan vas fer la mateixa excursió fa una setmana en cotxe: els nens que juguen al jardí de casa seva, a la vora de la carretera (fins i tot et permets el luxe de saludar-los amb un somriure); els altres ciclistes que t'avancen o que es creuen amb tu (amb qui també et saludes); gent de qualsevol edat que es preparen per l'hivern practicant un esquí de fons que consisteix a lliscar sobre l'asfalt, damunt d'uns petits esquís amb rodes o d'uns patins en línia i ajudats per dos bastons d'esquí; o aquell esquirol que ha comés l'error fatal de travessar la carretera quan no tocava i ha acabat amb les potes de darrera esclafades sota la roda del cotxe que m'acaba d'avançar i, arrossegant el cosset mutilat, ha anat a agonitzar al bosc que hi ha més enllà del voral.
Un bosc d'avet que, insistent però no pesat, m'acompanya tota l'estona a banda i banda de la carretera i la converteix, com diria la Mercè Rodoreda, en "una capsa buida feta d'arbres vells i amb el cel per tapadora". Aquesta claustrofòbia es fa agorafòbia bruscament darrera d'una corba a l'esquerra. Allí, uns pams més enllà del darrer arbre, s'acaba la terra i comença el mar. I el món que uns segons abans era limitat, fosc i arrecerat esdevé ara una immensa bombolla plena de blaus, inflada pel vent i travessada pel fil sobre el que jo faig equilibris. La carretera és un istme que separa la contrallum del mar fosc de l'esquerra i el de la dreta que el sol pinta viu, lluent i cobalt. I després de l'istme, el pont. El pont penjat que s'eleva damunt del Bàltic com una gran onada atiada pel vent és el darrer escull que he de salvar per posar les meves rodes un altre cop a l'Arxipèlag de Kvarken.
