El Sol de mitjanit. Els núvols de tot el dia

10.07.08. 22:00 h. El Sol de mitjanit. Els núvols de tot el dia

Una de les coses que més m'hagués agradat veure a Svalbard no l'he poguda veure. Els núvols que m'han acompanyat persistentment els tres dies i mig d'estada m'ho han impedit.

En aquestes dates i en aquestes latituds, el Sol està de farra tot el dia. No és que no se'n vagi a dormir, com passava, per exemple , a Tromso, o a Lofoten, és que no mostra cap intenció ni d'acostar-se a l'horitzó. Es passa el dia donant tombs per damunt del teu cap. No hi ha cap diferència entre el dia i la nit. A les dues de la matinada només tens una mica menys de claror que a les 12 del migdia. A l'hotelet, els hostes no trobem l'hora d'anar-nos-en a dormir i transitem com a zombis perplexos per la sala comuna sense acabar d'acostumar-nos-hi. És una altra forma de jet-lag que et desballesta els biorritmes.

Al Pol Nord, la cosa és encara més espectacular: el Sol només es pon un cop en tot l'any: al voltant del 21 de setembre (l'equinocci de tardor), però també només surt un cop en tot l'any: al voltant del 21 de març (l'equinocci de primavera). Un dia de 6 mesos, és seguit per una nit d'uns altres 6. Al Pol es passa en el que dura una posta de sol del sol de mitjanit a la nit polar.

Des de la perspectiva terrestre, el Sol es mou durant tot l'any entre el Tròpic de Càncer i el de Capricorni.

Al nostre solstici d'estiu (aprox. 21 de Juny. Sant Joan) el Sol és perpendicular al tròpic de Càncer. En aquell moment, els dies són més llargs a l'hemisferi nord i, a partir de la línia del Cercle Polar Àrtic (paral.lel 66 graus 33'), es veu el sol de mitjanit, mentre que a l'hemisferi sud, pateixen els dies més curts i la nit polar a partir de la línia del cercle polar antàrtic.

A l'equinocci de tardor (aprox. 21 de setembre) el Sol és perpendicular a l'Equador i la seva llum es distribueix per igual a tots dos hemisferis. Els dos equinoccis són els dies més justos i igualitaris de tot l'any: tothom a la Terra gaudeix d'un dia de 12 hores seguit per una nit d'unes altres 12. Aquell dia el Sol canvia d'henmisferi i els esperits que habiten el pol nord veuen el darrer raig de sol en 6 mesos i els que habiten el Pol Sud veuen el primer.

Després ve el solstici d'hivern (aprox. 21 de desembre, Nadal), amb el Sol perpendicular al Tròpic de Capricorn il.luminant més generosament l'hemisferi sud i, finalment, l'equinocci de primavera (aprox. 21 de març), on el sol torna a situar-se damunt de l'Equador.

I tornada a començar...

E.A. La conquesta del Pol Nord (2)

Exploració Àrtica: La conquesta del Pol Nord (2)

Els intents de conquerir el Pol Nord per part de Cook i Peary estaven basats en la "força bruta". O sigui, intentaven que uns trineus arrossegats per gossos els portessin al Pol partint de terra ferma. Però el Pol Nord està situat damunt del mar (tot i que gelat, és clar). Això obre la porta a anar-hi "navegant".

Durant anys s'havia observat que la deriva del gel àrtic anava en direcció noroest, des de les costes de Sibèria fins a Groenlàndia, passant pel nord de les Svalbard. Aquesta hipòtesi es basava en la troballa a la costa est de Groenlàndia o a Svalbard de fusta siberiana o restes de naufragis produïts al nord de Sibèria. Els testimonis dels baleners també donaven crèdit a aquesta hipòtesi. Basant-se en ella, un explorador noruec, Fridtjof Nansen, el 1893, va proposar construir un vaixell extraordinàriament fort per tal de suportar les enormes pressions que exerceix el gel, navegar fins la costa nord de Sibèria , tan a l'est com li fos possible i entrar allí a la placa de gel àrtic i anar a la deriva amb ella. Segons la seva hipòtesi, la deriva del gel àrtic el portaria molt aprop del Pol Nord. Aleshores n'hi hauria prou amb fer una "petita" expedició amb trineu i gossos per acabar-hi d'arribar.

Aquesta idea va portar a Nansen a fer un viatge absolutament extraordinari i heroic a bord d'un dels vaixells més mítics en l'exploració polar: el Fram.

Els vaixells que entraven a la placa de gel eren ràpidament cruixits i afonats per la pressió que exercia aquesta. Per això mateix, en regions àrtiques en què el mar es gela a l'hivern (per exemple, el nord del Bàltic) és una pràctica comuna treure les barques de l'aigua al setembre. Així doncs, si Nansen volia un vaixell que anés a la deriva juntament amb la placa de gel, aquest vaixell no podia ser un de qualsevol. Per això Nansen es va fer construir un vaixell molt fort i, amb un casc molt arrodonit i quasi sense quilla, com si fos una banyera. D'aquesta manera, pràcticament "flotaria" damunt del gel. S'ha dit que el Fram és el vaixell de fusta més fort construït mai. I, la veritat és que ho va fer molt bé.

Va partir el 24 de juliol de 1893 cap a les costes siberianes amb 5 tripulants a bord, entre els quals hi havia Otto Sverdrup, que després (i també amb el Fram) va dirigir una exploració de les illes àrtiques. Portava provisions per a 5 anys de possible deriva pel gel, gossos, trineus i un parell de kayaks. A finals de setembre, després d'un viatge complicat per l'existència de molt gel en latituds inferiors a la que volien entrar-hi, van accedir a la capa de gel àrtic i durant dos llargs anys van anar a la deriva incrustats (quasi flotant) al gel. El gel els va portar, tal com havia previst Nansen, en direcció Nor-oest però, al segon hivern, van veure clar que el vaixell no passaria de la latitud 85ºN. Per això, el 14 de març de 1895, quan el Fram va arribar a 84º 4' N. Nansen i Johansen, un altre dels tripulants, van abandonar el vaixell amb dos trineus, gossos i dos kayaks i van continuar el viatge a peu cap al Pol Nord. Al comandament del Fram quedava Otto Sverdrup i continuava a la deriva (va arribar als 85º 57' N.). Nansen i Johansen van arribar el 6 d'abril a la màxima latitud mai assolida fins aquell moment: 86º 14' N. i van tirar enrera per les males condicions del gel. No van mirar de trobar el vaixell sinó que van dirigir-se cap al sudoest. Cada cop amb menys aliments, van anar matant un a un tots els gossos. El 24 de juliol de 1895 van arribar en kayak fins la Franz-Josef Land (unes illes a l'est de Svalbard) i es van quedar allí tot l'hivern alimentant-se de morses i óssos polars. No sabien on eren. A la fi, el maig de 1896, quan volien iniciar un viatge incert cap a Svalbard, van tenir la sort de trobar una altra expedició àrtica que els va tornar a Noruega.

Hi van arribar 7 dies abans que el Fram que, com Nansen havia previst, va continuar la seva deriva fins a Svalbard i, des d'allí, Sverdrup el va tornar a casa. Increïble.

Les travesses de Nansen i el Fram en l'expedició de 1893
En traç vermell gruixut: travessa del Fram
En traç discontinu: travessa de Nansen, després d'abandonar el Fram

Nansen va ser el mestre en qui Roald Amundsen es va voler emmirallar. Després de la seva exitosa i pionera travessa del Pas del Noroest, Amundsen va pensar que havia arribat el moment de conquerir el Pol Nord. I ho faria usant, essencialment, la mateixa estratègia que Nansen: la deriva amb el Fram. Va creure que si Nansen no havia pogut arribar al Pol Nord, havia estat simplement perquè havia entrat massa a l'oest a la capa de gel àrtic. Per tant, el 1910, Amundsen va dissenyar una aproximació a la capa de gel, no per les costes nor-occidentals de Sibèria (com va fer Nansen) sinó per l'Estret de Bering: Per fer el Pol Nord, li caldria a Amundsen arribar pràcticament al Sud: al Cape Horn (Cabo de Hornos), a la punta sud de Sudamèrica i, després remuntar el Pacífic fins a Alaska i l'Estret de Bering per poder entrar, des d'allí, a la cap de gel polar el més a l'est possible.

L'expedició a bord del Fram va sortir el 3 de juny de 1910 d'Oslo, com estava previst. I va fer escala a l'illa de Madeira, també com estava previst, al setembre. Però a partir d'allí, les coses no es van desenvolupar exactament com Amundsen havia planejat inicialment. Podríem dir que, d'aquell llarg viatge previst, només en faria la meitat. Però explicar això sí que mereix, inexcusablement, un altre post. Potser el més important de tots.

Longyearbyen

10.07.08. 16:00. Longyearbyen

Quan arribem a l'aeroport de Svalbard està nevant.

Cauen unes volves de neu diminutes que es fonen tot just tocar terra però que són suficients per encomanar-me una sensació de fredor. L'aeroport està situat en un fiord, enrevoltat per muntanyes no gaire altes, completament pelades, d'un color marró intens. Les seves vessants estan espurnejades de pegats de neu que aprofita els curts mesos d'estiu per fondre's. Les mateixes volves que aquí no toquen terra, enfarinen amb neu nova, però efímera, les crestes d'aquelles muntanyes.

L'autobús que ens porta cap a Longyearbyen passa al costat del port. La visió és surrealista: el terra completament negre pel transport de carbó de les mines de Svalbard mena fins a una grua de càrrega tan vella i rovellada com enorme. La grua està guardada per muntanyes de ferralla que hi van abandonant i ningú no es pren la molèstia de netejar (a quin altre abocador la portarien?). I, al costat, un creuer de luxe, iots, velers: l'alta societat i el proletariat comparteixen espai a Svalbard. Retorno la mirada a la carretera just a temps per descobrir un senyal que adverteix del perill dels óssos polars.

Longyearbyen està situat en una petita vall glaciar, tancada a l'extrem mateix de l'assentament per una muntanya baixa. Una llengua de glaç xoca contra la part posterior d'aquesta muntanya i es divideix en dos fronts que l'enrevolten i es vessen sobre l'assentament. Les dues llengües han anat reculant amb els anys i ara cal caminar un centenar de metres des del final de la carretera fins trobar-les.

Una de les llengües de glaç tocant l'assentament

L'assentament des del cap de la vall, a la vora de les glaceres

L'assentament el forma bàsicament un carrer que s'allargassa en la direcció de la vall. Les botigues, l'escola i la resta de serveis es disposen a banda i banda. La carretera que mena al port i a l'aeroport passa paral.lela, La resta de l'assentament és tan surrealista com el port: cases de fusta pintades de colors i disposades caòticament, ferralla llençada a qualsevol racó, motos de neu aparcades aquí i allí, vagons de mines rovellats, una canonada que transporta no-vulguis-preguntar-què resseguint el poble a tocar de terra, una sirga de contenidors penjats domina el poble des de les alçades suportada per enormes torres de fusta,
un autobús a mig desballestar aparcat al costat de l'hotelet. Qualsevol cosa que us pugueu imaginar.



A Longyearbyen també hi ha dues galeries d'art que exposen fotos i pintures amb motius de les illes. La natura és tan impactant que no és difícil fer fotos impressionants. D'acord, direu que les meves són una excepció. Però coi, no he vist una espurna de sol amb 3 dies i mig!!!!

I no podia faltar un centre de recerca en temes biològics, geològics o ambientals (si fos en infomàtica potser us lliuraríeu de mi durant una bona temporada). Més amunt, a 82 graus N., i a la costa oest, hi ha una estació científica (NY. Alesund) que també es dedica als mateixos temes. A veure si diversifiquen una mica, coi... Al costat del centre de recerca hi ha una oficina d'informació que també fa de llibreria especialitzada en temes àrtics. La cultura es completa a Longyearbyen amb una biblioteca pública amb wifi i força llibres de temàtica àrtica.

El centre de recerca i l'oficina d'informació

A més a més de tot això, i amb un turisme floreixent, bars, botigues de souvenirs, botigues de roba (especialment esportiva) treuen el cap cada cop amb menys timidesa per l'assentament. Habitualment aquestes botigues estan situades en centres comercials tancats per suportar els rigors de l'hivern. També hi ha un supermercat.

I, finalment, 3 o 4 operadors turístics que t'organitzen en 5 minuts i per un preu inmòdic qualsevol activitat que se t'acudeixi: excursions d'un dia (a partir de 150 euros), creuers de 3 dies i mig + 2 dies d'estada a l'illa (a partir de 1100 euros), creuers de 10 dies + 2 dies a l'illa (a partir de 2500 euros), trekkings, safaris fotogràfics, caceres d'óssos polars. Bé, això darrer no (com a mínim, oficialment). Però d'óssos polars, millor que en parli en un altre post.

E.A.: La conquesta del Pol Nord (1)

Exploració àrtica: La conquesta del Pol Nord (1)

El setembre de 1909 dos telegrames (un enviat des de les Shetland i l'altre des de la Península del Labrador) anunciaven amb 6 dies de diferència una conquesta geogràfica de la màxima transcendència: la del Pol Nord. Tots dos telegrames coincidien, no només en el moment en què es van enviar i en el seu contingut, sinó que també ho feien en un tercer fet no menys rellevant: amb tota probabilitat, eren dos fraus(1).

Els autors dels telegrames eren Frederick Cook, que mantenia que havia conquerit el Pol Nord el 21 d'abril de 1908 i Robert Peary, que ho va fer, segons la seva versió, un any més tard: el 6 d'abril de 1909.

Frederick Cook era un cavaller, un seductor... i un mentider compulsiu. Tenia una gran facilitat per novel.lar els seus diaris d'exploracions, per fer arribar la imaginació allà on no podien arribar les seves cames, la qual cosa pot ser una virtut pel Jules Verne, però no ha estat mai ben vist per a un explorador. Després, amania les fites que havia novel.lat amb el seu posat de cavaller i les seves dots com a seductor.

I s'aprofitava també que durant el segle XIX i començaments del XX, les societats geogràfiques estaven bastides sobre una mena de codi d'honor que feia que no es qüestionés la paraula d'un membre o d'un explorador reputat. Segurament, ara consideraríem aquest codi com una mica ingenu però en aquell moment la paraula donada tenia el seu valor. Una societat amb aquestes regles era un terreny adobat per a que un home amb pocs escrúpols a l'hora de faltar a la veritat pel seu profit prosperés. Així doncs, inicialment es va acceptar sense cap reserva el seu anunci i se'l va considerar com el primer home en posar el peu damunt del Pol Nord.

Però en aquesta ocasió Cook no va estar de sort perquè l'altre explorador involucrat, Robert Peary, no va deixar que un farsant li arruinés la seva jubilació.

Robert Peary era un oficial de la marina dels Estats Units que va dirigir vàries expedicions a l'Àrtic (en la primera va comptar amb Cook com a metge de l'expedició i va fer una gran feina salvant vides). Aquestes expedicions van obtenir una rellevància científica considerable que Peary va intentar augmentar arrogant-se descobriments o fites que no li pertocaven. Era un home segur de sí mateix, arrogant, menyspreatiu envers els altres i amb una vanitat important. Com Roald Amundsen, va entrar en contacte amb els esquimals i va aprendre d'ells tècniques de supervivència en condicions de fred extrem. Però a diferència d'Amundsen, sempre els va tractar com a éssers inferiors, els presentava com a "especímens" en reunions científiques, els considerava com a "els seus esquimals" i no permetia que participessin en expedicions organitzades per altri. Això no va impedir, però, que adoptés dos nens esquimals.

El 1908, als 52 anys, va dirigir la que sabia que era la seva darrera oportunitat d'assolir el Pol Nord. Va sortir del port de Nova York, a bord del Roosevelt, el 6 de juliol de 1908 amb 23 homes. A l'agost va atracar el vaixell a Cape York, a la costa noroest de Groenlàndia i a la tardor va arribar a Cape Columbia (83º N.) a la punta nord de l'Illa Ellesmere (al nord de Canadà). Allí va passar l'hivern. Del 15 al 22 de febrer de 1909 van sortir progressivament 6 grups amb trineus, gossos i provisions de Cape Columbia amb l'objectiu d'anar establint campaments de suport. L'1 d'abril, a 87º 47' N. el darrer equip retornà i Peary quedà sol amb amb cinc homes (4 d'ells esquimals) per llençar l'atac definitiu al Pol. Segons la seva paraula, el dia 6 d'abril hi arribà.

Quan Peary va saber que Cook havia fet l'anunci de conquesta del Pol es va enfurismar. No podia ser que un farsant i un xerraire, com considerava a Cook, li arruinés la glòria que, certament, ell mereixia molt més. El va acusar públicament de mentider i va endegar una campanya en contra seva. Cook va contestar usant les seves dots de cavaller i es va alegrar de que Peary també hagués arribat al Pol. Ràpidament es va posar tothom a la butxaca i, durant un temps, Cook va ser tingut com al descobridor del Pol Nord.

Però la campanya de Peary aviat va donar fruits i va recollir una quantitat important de proves que posaven en dubte la gesta de Cook: com era possible que hagués arribat al Pol sense cap equip de suport i només amb dos esquimals? On era el seu diari i les seves anotacions de posició? Com havia trigat un any i mig a fer pública la descoberta? Com era que els esquimals que anaven amb ell (quan van ser interrogats per l'equip de Peary) van dir que mai no havien perdut terra ferma de vista? Cook es va defensar de totes aquestes acusacions però les proves que aportava no eren prou convincents i, aleshores, va arribar la seva sentència.
Uns anys abans, el 1906, Cook havia anunciat que havia aconseguit fer el cim del Mt. McKinley, la muntanya més alta de Nordamèrica amb més de 6000 m. Ningú no ho va qüestionar i es va convertir oficialment en el primer home en escalar-la. Però el 1909, el company d'expedició de Cook al McKinley, pagat per seguidors de Peary, va demostrar que l'anunci del McKinley també era un frau. En realitat, ni tan sols es va acostar al cim. La fotografia que va mostrar del suposat cim del McKinley, era, en realitat, d'un pic minúscul situat a 30 Kms. del McKinley i que, a partir d'aquell moment, se'l coneix com a "Fake peak".
I no van ser els únics fraus que va protagonitzar Cook a la seva vida: es va atribuir l'autoria d'un diccionari de Yaghan --llengua dels indígenes de Tierra del Fuego--, que realment era de Thomas Bridges i va ser a la presó per un frau de falsificació de correu.

Tot i que es va constituir una societat de suport a Cook que encara existeix avui (http://www.cookpolar.org/), Peary va rebre els honors de ser el primer home en arribar al Pol Nord; el 1911 el Congrés dels EEUU li va atorgar una pensió vitalícia com a "Rear Admiral" reconeguent les seves aportacions a l'exploració àrtica. Moltes societats científiques li van retre honors i ell es va dedicar un temps a conferenciar amb uns honoraris tan elevats com pertocava al descobridor del Pol Nord.

Però ja res no seria igual al món de l'exploració geogràfica i els seguidors de Cook i altres exploradors i científics independents li van demanar a ell el que ell havia demanat a Cook: proves fefaents de la seva conquesta del Pol. I aquí es va veure que, tot i que la seva expedició era, sense cap dubte, més seriosa que la de Cook, les proves que aportava de la seva arribada al Pol Nord eren altament discutibles:

*Les distàncies que, segons el seu diari, va recórrer en el darrer tram, el que va fer només amb Henson i 4 esquimals, doblaven i, durant 2 dies i mig quadruplicaven les que havia fet ell mateix fins aleshores. Cap altre explorador, en les seves condicions, ha pogut repetir uns registres com els de les darreres etapes de Peary. A més, no anava acompanyat de cap expert en navegació.

*Com sabia que era al Pol Nord si a les seves notes no tenia registres de longitud i molt pocs de latitud? Tampoc no va tenir en compte que la deriva del glaç el podia allunyar del seu curs.

*Les dates del seu diari corresponents als dies 6 i 7 d'abril (la seva arribada al Pol) estan en blanc. Les notes de Peary sobre la seva arribada al Pol les va escriure en un full apart que va adjuntar al seu diari més tard. Més encara, es van trobar discrepàncies entre el seu diari personal i el que va publicar .

*Quan va retornar al Roosevelt, no tenia l'aspecte d'un home feliç, portador de l'anunci de la conquesta del Pol Nord que acabava de fer història i acomplert l'objectiu de la seva vida.

Avui, tot i que no es pot demostrar concloentment que Peary no arribés al Pol (com tampoc no es pot demostrar, evidentment, que hi arribés), sembla clar que no ho va fer, que com a molt va arribar a 80 Kms. del Pol Nord. I, encara més, que sabia que no hi havia arribat.

De tota manera, encara avui hi ha partidaris i detractors de tots dos exploradors que s'han organitzat en forma de societats (o potser hauríem de dir "sectes") de suport. Però, com passa sovint, amb tota probabilitat, totes dues religions són falses.

L'exploració del Pol Nord encara havia de conèixer un altre capítol en què la vanitat humana es posà al davant de la veritat, però d'això potser que en parli en un altre post.

(1): Petit homenatge al Jesús Moncada.

Vol a Svalbard

10.07.08. 13:00 Vol de Tromso a Longyearbyen (78º N. !!!)

Esperava que l'avió que em portaria a Svalbard seria d'hèlice, amb 50 places. L'esglaó següent a les avionetes i molt lluny dels grans avions amb turborreactors que operen en les línies aèries més convencionals. No ha estat el cas: Vaig a Svalbard en un Boeing 737-800 amb capacitat per a 150 passatgers i pràcticament ple. Però què cal fer l'any 2008 per anar a un lloc remot???

M'ha tocat passadís. Em trec la motxilla de l'esquena i croc, cop de colze d'aquells elèctrics amb el seient de la dreta: agggghh!!! La poso al passadís obstaculitzant el pas a una corrua de gent que també espera per seure. Sorry, només serà un moment. Situo els peus tocant al seient de davant i croc, cop de cap als armariets d'equipatge de damunt dels seients: auggghhhh!!!. M'ajupo una mica per evitar-los i em situo amb el sec de les cames fent palanca amb el seient de davant i les espatlles contra el meu. En aquesta posició flexiono poc a poc els genolls per iniciar la maniobra d'asseguda. En meitat del procés descendent els ronyons s'enganxen a la meva butaca alhora que els genolls s'incrusten amb força al respatller del seient de davant. La senyora que hi és asseguda es mou per fer-me notar que l'estic incomodant. Sorry. Faig força amb les cuixes cap baix. Els dos seients cruixen. La senyora es torna a moure. Sorry. La cua de passatgers obstaculitzats per la meva motxilla ha crescut. Sorry. Suo. L'esforç és sobrehumà. A la fi sento un lleu i fresquet contacte de les meves natges amb el seient. Em dono per satisfet. Agafo la motxilla del passadís i això obre la comporta que l'embossava. Murmuris dels passatgers. Sorry. No puc estar amb la motxilla damunt de les cames. La deixo caure a la meva esquerra per no tornar a obstaculitzar el passadís i l'empenyo per intentar-la encabir al magre espai que hi ha entre el meu seient i la part posterior de les meves cames. No hi cap, però jo pressiono amb força. Mmmmmm... Una mica més. Vinga, ja quasi hi és. La pressió exercida sobre la motxilla expulsa violentament la càmara fotogràfica del seu cau i la projecta cap al passadís. Les cames d'un passatger n'esmorteeixen l'aterratge. Sorry. Decideixo posar-me-la damunt de les cames. Ja quasi està. Només falta el cinturó de seguretat (tot i que és completament inútil perquè estic més soldat al meu seient, al de davant i a la motxilla, sota les cames, que el Siurana a la poltrona de la Paeria en els seus dies de glòria). Merda!! tinc la correja del cinturó al cul (la sensació fresqueta que he notat en seure). Faig força amb els braços al lateral del seient i aconsegueixo separar el cul uns centímetres. La senyora del davant s'impacienta altre cop quan torna a cruixir el seu seient. Sorry. Ja tinc la correja. Em cordo el cinturó de seguretat i respiro. Ja està. Ja estic assegut. Tot i que si el viatge dura gaire més de 10 minuts m'agafarà una trombosi venosa profunda (la malaltia dels viatgers de classe turista, recordeu?). "Excuse me!!" Una veu al passadís em distreu dels meus pensaments. Giro el cap a la dreta i descobreixo a amb pavor a una cosina germana de la Montserrat Caballé que pretén seriosament seure al meu costat. M'encanten els avions.

El ritual és inalterable: primer, algun membre de la tripulació diu unes paraules en 15 idiomes diferents però mai en el teu. Que tampoc ho entendries perquè entre el soroll dels motors, la mala qualitat de la megafonia i una mena de xiulet que sempre se sent als avions, és impossible entendre res. Afortunadament, aquelles paraules són del tot inútils i era innecessari que les pronunciés o que les escoltéssim. Després ve la ridícula representació de les mesures de seguretat en què les hostesses, amb un somriure d'orella a orella, fan d'urbanes movent els braços a trot i a dret com si tinguessin davant un caos de cotxes per organitzar. Em pregunto, què té de divertit posar-se un salvavides? És realment necessari, en cas d'emergència, desplegar aquell somriure idiota mentre ens el posem??. Evidentment, llevat que estiguin de bon veure, tothom les ignora completament, perquè el passatge sap que si malauradament hi ha un accident, aquelles mesures de seguretat resultaran tan patètiques com el Bush en una reunió de superdotats, la qual cosa converteix la representació en més ridícula encara.

I, finalment, els motors s'encabriten, esclafen al pobre Sabina que m'estava cantant a l'orella i l'avió comença a rodar desbocat per la pista, si fa no fa com el meu cor. Aixeca el morro, se separa de terra i al cap d'una estona, anuncien que millor que no ens descordem el cinturó perquè hi haurà turbulències. M'encanten els avions.

Anuncien pels altaveus que s'inicia la maniobra d'aterratge. Jo ja fa estona que n'estic d'aterrat, entre la meva por a volar i les turbulències. Miro per la finestra a través del reduït espai que em deixa la meva veïna i veig a escassos metres per sota nostre enormes glaceres que ocupen valls senceres i només deixen sobresortir tímidament els pics. Mai no havia vist muntanyes de tan aprop des d'un avió. Sembla ben bé que ens hi anem a empotrar. Si es tracta d'una visita turística se l'haurien pogut estalviar. Tinc les cames completament adormides. A veure si aterrem d'una vegada!!!

Odio els avions.