Esperava que l'avió que em portaria a Svalbard seria d'hèlice, amb 50 places. L'esglaó següent a les avionetes i molt lluny dels grans avions amb turborreactors que operen en les línies aèries més convencionals. No ha estat el cas: Vaig a Svalbard en un Boeing 737-800 amb capacitat per a 150 passatgers i pràcticament ple. Però què cal fer l'any 2008 per anar a un lloc remot???M'ha tocat passadís. Em trec la motxilla de l'esquena i croc, cop de colze d'aquells elèctrics amb el seient de la dreta: agggghh!!! La poso al passadís obstaculitzant el pas a una corrua de gent que també espera per seure. Sorry, només serà un moment. Situo els peus tocant al seient de davant i croc, cop de cap als armariets d'equipatge de damunt dels seients: auggghhhh!!!. M'ajupo una mica per evitar-los i em situo amb el sec de les cames fent palanca amb el seient de davant i les espatlles contra el meu. En aquesta posició flexiono poc a poc els genolls per iniciar la maniobra d'asseguda. En meitat del procés descendent els ronyons s'enganxen a la meva butaca alhora que els genolls s'incrusten amb força al respatller del seient de davant. La senyora que hi és asseguda es mou per fer-me notar que l'estic incomodant. Sorry. Faig força amb les cuixes cap baix. Els dos seients cruixen. La senyora es torna a moure. Sorry. La cua de passatgers obstaculitzats per la meva motxilla ha crescut. Sorry. Suo. L'esforç és sobrehumà. A la fi sento un lleu i fresquet contacte de les meves natges amb el seient. Em dono per satisfet. Agafo la motxilla del passadís i això obre la comporta que l'embossava. Murmuris dels passatgers. Sorry. No puc estar amb la motxilla damunt de les cames. La deixo caure a la meva esquerra per no tornar a obstaculitzar el passadís i l'empenyo per intentar-la encabir al magre espai que hi ha entre el meu seient i la part posterior de les meves cames. No hi cap, però jo pressiono amb força. Mmmmmm... Una mica més. Vinga, ja quasi hi és. La pressió exercida sobre la motxilla expulsa violentament la càmara fotogràfica del seu cau i la projecta cap al passadís. Les cames d'un passatger n'esmorteeixen l'aterratge. Sorry. Decideixo posar-me-la damunt de les cames. Ja quasi està. Només falta el cinturó de seguretat (tot i que és completament inútil perquè estic més soldat al meu seient, al de davant i a la motxilla, sota les cames, que el Siurana a la poltrona de la Paeria en els seus dies de glòria). Merda!! tinc la correja del cinturó al cul (la sensació fresqueta que he notat en seure). Faig força amb els braços al lateral del seient i aconsegueixo separar el cul uns centímetres. La senyora del davant s'impacienta altre cop quan torna a cruixir el seu seient. Sorry. Ja tinc la correja. Em cordo el cinturó de seguretat i respiro. Ja està. Ja estic assegut. Tot i que si el viatge dura gaire més de 10 minuts m'agafarà una trombosi venosa profunda (la malaltia dels viatgers de classe turista, recordeu?). "Excuse me!!" Una veu al passadís em distreu dels meus pensaments. Giro el cap a la dreta i descobreixo a amb pavor a una cosina germana de la Montserrat Caballé que pretén seriosament seure al meu costat. M'encanten els avions.
El ritual és inalterable: primer, algun membre de la tripulació diu unes paraules en 15 idiomes diferents però mai en el teu. Que tampoc ho entendries perquè entre el soroll dels motors, la mala qualitat de la megafonia i una mena de xiulet que sempre se sent als avions, és impossible entendre res. Afortunadament, aquelles paraules són del tot inútils i era innecessari que les pronunciés o que les escoltéssim. Després ve la ridícula representació de les mesures de seguretat en què les hostesses, amb un somriure d'orella a orella, fan d'urbanes movent els braços a trot i a dret com si tinguessin davant un caos de cotxes per organitzar. Em pregunto, què té de divertit posar-se un salvavides? És realment necessari, en cas d'emergència, desplegar aquell somriure idiota mentre ens el posem??. Evidentment, llevat que estiguin de bon veure, tothom les ignora completament, perquè el passatge sap que si malauradament hi ha un accident, aquelles mesures de seguretat resultaran tan patètiques com el Bush en una reunió de superdotats, la qual cosa converteix la representació en més ridícula encara.
I, finalment, els motors s'encabriten, esclafen al pobre Sabina que m'estava cantant a l'orella i l'avió comença a rodar desbocat per la pista, si fa no fa com el meu cor. Aixeca el morro, se separa de terra i al cap d'una estona, anuncien que millor que no ens descordem el cinturó perquè hi haurà turbulències. M'encanten els avions.
Anuncien pels altaveus que s'inicia la maniobra d'aterratge. Jo ja fa estona que n'estic d'aterrat, entre la meva por a volar i les turbulències. Miro per la finestra a través del reduït espai que em deixa la meva veïna i veig a escassos metres per sota nostre enormes glaceres que ocupen valls senceres i només deixen sobresortir tímidament els pics. Mai no havia vist muntanyes de tan aprop des d'un avió. Sembla ben bé que ens hi anem a empotrar. Si es tracta d'una visita turística se l'haurien pogut estalviar. Tinc les cames completament adormides. A veure si aterrem d'una vegada!!!
Odio els avions.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada