12.07.08 0:15. Langoysund (vaixell). Tornada des de Tempelfjord
El vaixell està aparcat en doble fila.
Si un vaixell no té lloc per amarrar, ho fa com els cotxes, en doble fila. Però a diferència dels cotxes, per accedir-hi, has de passar a través del primer vaixell (llevat que hi vulguis anar nedant...). Per tant, els passatgers veiem les intimitats (no gaire edificants, la veritat) d'un vaixell que no és el nostre abans d'accedir al Langoysund, que ens portarà, si li plau, a Tempelfjord. Ja m'he acostumat a l'espectacle d'embarcar literalment entre muntanyes de carbó. ferralla i brossa de tota mena que s'acumulen al moll. El terra és completament negre-carbó. Una grua rovellada ens contempla des de les alçades. Si això fos una pel.lícula, ara sonaria com a banda sonora l'Antonio Molina:
Soy minero, y templé mi corazón con pico y barrena
soy minero, y con caña, vino y ron me quito las penas
Segurament, a dins del vaixell ens repartiran la granota, el casc i el frontal.
Després de les preceptives demostracions ridícules de seguretat en què un tripulant s'ha vestit de bombona de butà enfundant-se una enorme granota taronja (almenys ens ha estalviat el somriure d'orella a orella, com les hostesses dels avions) el Langoysund (no) ha llevat l'àncora i ha sortit del port.
Avancem a bon pas per un enorme fiord (Sassjenfjord), com un canal molt ample (d'uns 30 kms.) i naveguem pel costat dret d'aquest canal, la qual cosa és una pena perquè l'espectacle és a l'esquerra on el sol juga darrera els núvols i projecta alternativament llums i ombres sobre les imponents glaceres que allí jeuen. Les glaceres emmirallen el sol i enlluernen l'objectiu de la càmara, que no deixa d'obrir-se compulsivament. Les fotos no estan a l'alçada de les vistes. No poden (o no sé) capturar les llums i les ombres amb la mateixa amplitud que l'ull humà: o cremen les llums o ennegreixen les ombres.
Arribem a uns penya-segats on aniuen ocells. Per ser-vos franc, no en veig cap. Ni molt menys óssos polars escalant el penya-segat per menjar-se els ous de les aus (com ens anuncia la guia que potser veurem). La veritat és que estic començant a pensar que això dels óssos polars és un mite. Una conxorxa dels operadors turístics de les Svalbard per mirar d'atreure viatgers despistats. Una passatgera pregunta a la guia: "De debò es poden veure óssos polars escalant penya-segats?" I jo que penso: "I tant, i aleshores s'ha d'anar molt alerta perquè si el vaixell passa molt aprop del penya-segat podrien saltar a la coberta i berenar-nos a tots". L'única cosa blanca que veig a les penyes és el record pudent que hi deixen els ocells que hi fan niu regalimant penya avall.
El vaixell deixa el fiord principal i entra al Tempelfjord, un de més petit i acabat en una glacera de 27 m. d'alçada i un front d'uns 3 kms. que es vessa damunt del mar. La guia ens parla sobre les glaceres.
A l'arxipèlag hi ha més de 2100 glaceres, algunes d'una alçada de 500 m. Un 60% del terra està permanentment cobert de glaç. Una de les illes, Nordauslandet, és tota ella, feta de glaç. En particular, conté la tercera glacera més gran del món amb un front de 200 kms. vessant-se sobre el mar. La pressió de les capes superiors d'algunes grans glaceres pot crear una àrea de fricció sobre les capes inferiors. Aquesta fricció provoca un escalfament i una subseqüent pel.lícula d'aigua que actua com a lubricant entre les dues capes. Si això passa, la capa superior es pot arribar a moure 150 m. en un dia fins que s'estabilitza novament. Durant l'estiu es formen túnels a les glaceres per on discorre l'aigua del desglaç. A l'hivern es poden recórrer aquells túnels i veure formacions de gel espectaculars.
Un tripulant ens anuncia que el sopar està preparat. La cultura no ha estat mai un instint primari humà així que deixem que la guia vagi parlant sola i el passatge ens abraonem sobre la taula on hi ha disposat un self-service de salmó fumat, fiambres diversos, patates cuites cremoses, pa i amanida. La repressió imposada per l'educació (més encara en aquests països nòrdics) evita ferits. En ocasions així, hom s'adona de que la civilització no és completament inútil.
Les sales del vaixell són plenes a vessar i això m'empeny a la coberta inferior, on sopo amb una arquitecta noruega i amb un tio de San Francisco de trenta-i-tants o potser quaranta que es dedica a viatjar. Ha estat per tot el món. Ho ha vist tot i parla un sac d'idiomes. Va endevinar de seguida que jo era espanyol però no sudamericà. Com ho va poder fer, amb el meu anglès perfecte? És la segona vegada que em passa durant el viatge. Sense dubte, el meu aspecte físic respon al arquetipus d'espanyol. No hi ha cap altra possibilitat ;-)
Després de sopar surto a fora a prendre l'aire i aleshores comença el malson. Es gira vent fort i la mar s'arrissa. Onades cada cop més altes castiguen el vaixell per babor i projecten molta aigua a coberta. El vaixell cavalca entre les ones. Ens fan entrar. Realment era perillós estar a fora però almenys hi havia aire fresc. A dins, el moviment del vaixell es nota igual però l'aire fresc no et reviscola. Així que jo, amb el sopar encara a l'estòmac, em començo a marejar. I encara queda una hora de camí. Em ve a la memòria l'Illa de Fair, a les Shetland (Escòcia) on vaig anar far uns anys. El trajecte va ser un dragon-khan de 3 hores i mitja. Passada la primera mitja hora no vaig parar de vomitar. Em temo el pitjor i no tinc cap bossa. Miro al meu voltant i tothom fa cara d'angúnia i patiment. Però aguantem. La majoria del passatge aguantem sense treure el sopar per la boca però passant-ho ben malament.
Arribem a port a la 1:30 de la matinada. Hi ha llum com si fossin les 7 de la tarda, però no hi ha sol. Arribo a l'hotel i em poso directament al llit. El meu darrer pensament, amb el mareig encara intens és: Déu meu, demà a les 10 em torno a embarcar....
Com és ben sabut, les coses meravelloses resulten encara més impactants si apareixen inesperadament.
