URSS i Repúbliques bàltiques

26.07.08. 19:00. Tren cap a Vaasa

L'agost de 1991 el món era molt diferent a l'actual. Principalment, perquè érem més joves i més coses eren encara possibles, però també els mapes d'Europa tenien un aspecte substancialment diferent, sobretot mirant cap a l'est.

L'agost de 1991 encara quedaven totxanes al mur de Berlin que havia caigut feia 2 anys i la URSS estava decidint com desintegrar-se i amb quina recepta cuinar i devorar al líder polític que havia endegat (segurament sense voler) el procés de desmantellament del comunisme (us sonen paraules com Peretroika o Glasnost?). Gorbachev va demostrar un cop més que, quan el bosc està prou sec, n'hi ha prou amb llençar una burilla per cremar-ho tot. I que, aquests incendis són tan violents que el primer que crema és precisament el qui ha llençat la burilla.

El mur no només encorsetava Berlín, sinó totes les nacionalitats preexistents que la dictadura soviètica s'havia encarregat d'homogeneïtzar: des de les Repúbliques bàltiques (Estònia, Letònia i Lituània) fins les caucàsiques (Georgia, Armenia i Azerbaidján), passant per Ucraïna (capital, Tchernobil ;-) ) o les asiàtiques. Amb la seva caiguda, els nacionalismes reprimits durant dècades van començar a respirar novament i, els primers en fer-ho, van ser precisament els de les repúbliques bàltiques.

Aquestes repúbliques havien estat independents entre 1918 i 1940. A partir d'aquell any van anar canviant d'amos dia sí dia també com si fossin empreses energètiques o de telefonia mòbil: el 1940 les va anexionar la URSS i un any després, van passar transitòriament a mans dels nazis, que les van administrar fins el 1944-1945. Aleshores la URSS les va tornar a fer seves fins que, a finals dels 80, amb el sistema comunista amenaçant ruïna, els ciutadans d'aquestes repúbliques van començar a sortir al carrer reclamant la independència. Era l'inici de la “Revolució cantada” (en les concentracions s'entonaven cants patriòtics tradicionals). Lituània va proclamar la seva independència el 1990, però només Islàndia la va reconèixer. Entretant, la URSS, encapçalada (és un dir) per Gorvachev seguia agonitzant.

Els conservadors de la URSS, aquells a qui la demolició soviètica faria perdre els privilegis i als qui no feia gràcia desintegrar la vella grandesa soviètica, van decidir fer sentir democràticament la seva veu: el 19 d'agost de 1991 van declarar l'estat d'emergència i van segrestar Gorvachev i altres líders. Volien apagar l'incendi que la burilla de Gorvachev havia encés i que ho estava consumint tot. Però no eren bombers experts i es van equivocar de bidons: en lloc d'usar aigua van usar benzina. Aquell cop d'estat va demostrar que el camí intermedi que propugnava Gorvachev no era possible. Amb ell segrestat, un ambiciós i populista Boris Ieltsin (el President de la Federació russa) va encapçalar la reacció ciutadana i, va capitalitzar tot el rèdit polític d'aquell cop fracassat. Un acudit a El Monde ho sintetitzava molt bé uns dies després: A la taula del despatx del President Gorvachev es veia un enorme Ieltsin assegut a la butaca. Un Gorvachev de la mida d'un bolígraf estava dempeus damunt de la taula, agafava un trucada i li deia a Ieltsin: “C'est encore pour vous”.

Aquell cop d'Estat escenificava la demolició de la URSS. L'endemà Estònia i Letònia proclamaven la seva independència i en els propers dies ho farien gran part de la resta de les repúbliques. Gorvachev, derrotat definitivament, dimitiria el dia de Nadal de 1991. Per Sant Esteve es dissolia formalment la URSS. Ieltsin va ocupar ràpidament, com a President de Rússia, el vell despatx de Gorvachev. El dia que aquest va anar a retirar-ne els seus efectes personals se'ls va trobar en una capsa al passadís.

Després Gorvachev va crear una Fundació, va conferenciar, va fer anuncis del McDonalds, va veure com moria Raisa, la seva dona (la primera “primera dama” soviètica amb un cert glamour) i es va tornar a presentar a les eleccions presidencials russes del 1996. Va ser sisè (i crec que darrer).

Entretant, Rússia usava la mateixa runa infecta i pudent, procedent de la demolició comunista, per construir un altre poder absoult: el capitalista-salvatge-mafiós, que la continua governant avui.

Tallinn

26.07.08. 15:50. Tallinn (59º N.)

El mateix encant de carrers empedrats, estil medieval i grans esglèsies punxegudes. La mateixa muralla que enrevolta el conjunt. Les mateixes botigues de souvenirs que t'atraquen a cada cantonada. La mateixa situació a la vora del mar. La mateixa aparença de parc temàtic medieval.... Però mentre Duvrovnik està essencialment impecable, a Tallinn hi sovintegen les cases desconxades, només hi sobreviuen tres panys de muralla (mentre que a Duvrovnik abraça tota la ciutat) i té, en general, una aparença una mica més deixada. Sembla com si la ressaca dels bombardejos russos al final de la II Guerra Mundial hagués estat molt més llarga i intensa que la del setge inhumà que va patir Duvrovnik als anys 90.

Una diferència curiosa amb Dubrovnik és que, mentre que aquesta darrera ciutat té una porta de les muralles que s'obre a l'Adriàtic, en el cas de Tallinn cal caminar uns 300 inexplicables metres des de les muralles fins al port. Per què ho van fer així? No seria més pràctic construir la ciutat (i, per tant, les muralles) a la vora del port? No he trobat una resposta a aquesta qüestió però n'apunto una de no confirmada: La terra de Tallinn, com la de l'Arxipèlag de Kvarken, a Vaasa, també s'eleva cada any (a un ritme més lent: uns 2.4-2.5 mm anuals). Això faria un metre cada 400 anys. Potser això podria explicar un allunyament progressiu del mar respecte de les muralles, que estaven ja construïdes a finals del s. XIII.

Si en els propers anys, els estonis posen fil a l'agulla, refan la muralla i renten una mica la cara a les cases, podran demanar amb totes les garanties (amb la jurisprudència creada per Duvrovnik) les denominacions de: Perla del Bàltic i Parc temàtic medieval. La de Patrimoni de la Humanitat ja els la va atorgar la UNESCO l'any 1997.

I, si volen ser justos, crec que a aquest esforç de rentada de cara hi haurien de contribuir una mica els seus veïns de Helsinki. Perquè de la mateixa manera que els reusencs saben que Tarragona és el seu barri marítim, els habitants de Helsinki (helsinkesos?) saben que Tallinn és el seu barri medieval, que el tenen a un tir de Ferry: els 81 Kms. que separen les ribes Nord (Helsinki) i Sud (Tallinn) a l'entrada del Golf de Finlàndia, al sud del Mar Bàltic. El mateix golf, que ressenguint-lo cap a l'est ens portaria a Sant Petersburg. No hi ha guia de Helsinki que no s'acompanyi d'unes pàgines dedicades a Tallinn i unes altres a Sant Petersburg (almenys, la meva és així ;-) ).

Quan surts de la reserva turística, que està confinada a l'interior de les muralles (es van construir ja amb aquesta finalitat? Quina vista!!), et trobes la ciutat de debó. La dels ciutadans. I a mi m'ha semblat més aviat trista, grisa i no massa cuidada. Els focs d'artifici dels gratacels a la zona vip aconsegueixen desviar un moment la teva mirada, però quan s'apaguen les seves llums, la vella ombra soviètica s'aplana per tots els racons de Tallinn.

Presó flotant

26.07.08. 13:40. Ferry de Helsinki a Tallin

El ferry que em porta a Tallin és enorme però els graus de llibertat de què gaudeix un passatger de segona classe són minúsculs. Totes les portes estan decorades amb un de dos rètols: “Crew only” o “First class passengers only”. Fins i tot n'hi ha una que té enganxats tots dos rètols, clarament es deu tractar de la zona per a la tripulació de primera classe (potser el capità i els primers oficials?). En realitat, aquest ferry és com una presó en la que només pots accedir a la teva cel.la (i.e., butaca) i a un pati, perquè fins i tot els presoners tenen dret a esplaiar-se una hora al dia. Passen l'hora donant tombs a aquell pati. Hi ha presons que fins i tot tenen pintada al terra una circumferència blanca que suggereix als passatgers, vull dir, als presoners quin és el camí que poden seguir. Fins i tot la llibertat de decidir quin trajecte seguiran en el seu etern bucle d'una hora els volen controlar. I si volen anar en zig-zag? I si volen descriure una espiral elíptica? Però em sembla que m'estic desviant del tema que m'ha portat a aquest teclat. Volia dir que el nostre pati és una diminuta, ínfima, ridícula, minúscula, insignificant, microscòpica, fins i tot virica coberta exterior a popa.

No es pot pujar a les cobertes superiors ni es pot anar a les cobertes exteriors laterals ni molt menys encara, a proa. Què lluny queden els meus dies de glòria a bord del Hurtigruten on les 8 cobertes del vaixell eren meves!!!

Ara, això sí: al voltant de l'única microzona accessible del vaixell hi ha tot un seguit de temptacions per distreure els teus euros: cafeteria, restaurant, oficina de canvi, fins a 4 màquines escurabutxaques, quiosc...

Però si es pensen que lligant-me a les seues patètiques aspiradores d'euros, com els grangers lliguen els polls a les menjadores, podran amansir el meu esperit rebel i fer-me consumir compulsivament tot el trajecte, és que no em coneixen. En senyal de protesta, penso estar tot el viatge donant tombs a la coberta-pati, per fer evident la meva sensació d'empresonament en aquesta gàbia flotant. Estic segur que prendran nota de la meva performance i en els viatges successius tot canviarà. De moment, vaig a fer un cafè.