Bicicleta

29.06.08. 0:21. Vaasa.

Podeu dir que repeteixo l'excursió, però no ho faig: agafar la bicicleta li dóna a la sortida un aire completament diferent: més pausat i respectuós, de dimensions més humanes. Només t'adones de l'agressivitat del cotxe (el mateix cotxe que jo he fet volar per mig món tantíssimes vegades) quan la insignificància de la teva bicicleta gosa treure tímidament la roda pels seus dominis: quan et permets ser rellogat a la seva via per unes hores. Aleshores sents com bòlids a tota velocitat passen a pocs pams del teu vehicle (que ets tu mateix) i t'empenyen bruscament cap al voral emprenyats pel teu atreviment de discutir-li la propietat absoluta d'aquella calçada. Quan recuperes l'equilibri i tornes mirar cap endavant, el bòlid que fa un moment t'ha rugit enrabiat al costat, ha esdevingut màgicament un puntet llunyà quasi bé indestriable. I suposo que el conductor d'aquell fórmula-1 deu haver pensat el mateix que jo penso quan passo a un ciclista: "No anava ràpid, no l'he molestat".

Quan fas una excursió en bicicleta per Finlàndia et fixes amb tota una fauna que havies ignorat completament quan vas fer la mateixa excursió fa una setmana en cotxe: els nens que juguen al jardí de casa seva, a la vora de la carretera (fins i tot et permets el luxe de saludar-los amb un somriure); els altres ciclistes que t'avancen o que es creuen amb tu (amb qui també et saludes); gent de qualsevol edat que es preparen per l'hivern practicant un esquí de fons que consisteix a lliscar sobre l'asfalt, damunt d'uns petits esquís amb rodes o d'uns patins en línia i ajudats per dos bastons d'esquí; o aquell esquirol que ha comés l'error fatal de travessar la carretera quan no tocava i ha acabat amb les potes de darrera esclafades sota la roda del cotxe que m'acaba d'avançar i, arrossegant el cosset mutilat, ha anat a agonitzar al bosc que hi ha més enllà del voral.

Un bosc d'avet que, insistent però no pesat, m'acompanya tota l'estona a banda i banda de la carretera i la converteix, com diria la Mercè Rodoreda, en "una capsa buida feta d'arbres vells i amb el cel per tapadora". Aquesta claustrofòbia es fa agorafòbia bruscament darrera d'una corba a l'esquerra. Allí, uns pams més enllà del darrer arbre, s'acaba la terra i comença el mar. I el món que uns segons abans era limitat, fosc i arrecerat esdevé ara una immensa bombolla plena de blaus, inflada pel vent i travessada pel fil sobre el que jo faig equilibris. La carretera és un istme que separa la contrallum del mar fosc de l'esquerra i el de la dreta que el sol pinta viu, lluent i cobalt. I després de l'istme, el pont. El pont penjat que s'eleva damunt del Bàltic com una gran onada atiada pel vent és el darrer escull que he de salvar per posar les meves rodes un altre cop a l'Arxipèlag de Kvarken.

Idiomes

23.06.08. 23:00. Vaasa

A Finlàndia hi viuen un 8-10% de finlandesos de parla sueca. Es concentren al llarg de la costa oest. El finès és una llengua que no s'assembla gens a la sueca. Mentre que la sueca està emparentada amb la resta de llengües escandinaves (danès, noruec), el finlandès és completament diferent perquè no té una arrel indoeuropea. Està emparentada amb l'estó i l'hongarès.

Doncs mireu:

1. Les pel.lícules que s'exhibeixen al cinema estan en V.O. subtitulades al suec i al finlandès simultàniament (hi ha tots dos subtítols als fotogrames de la pel.lícula). No ho havia vist mai.
2. Tots els nens finesos aprenen suec a les escoles per llei.
3. Aquí, tothom que m'he trobat parla anglès.

D'això dedueixo que l'Estat finlandès té molt respecte i sensibilitat per les llengües minoritàries que s'hi parlen (no sé com està el tema de les llengües lapones; ja me n'assabentaré) i que els finlandesos acaben parlant bé el finès i l'anglès i defensant-se en suec. A casa del Kimo, on vaig passar la vetllada del solstici, tots eren finlandesos, excepte la Chris, que era holandesa. Però tots parlaven anglès amb una naturalitat i riquesa extraordinàries, tot i no ser, evidentment, la seva primera llengua.

Entretant, el nostre govern s'entesta en promoure el doblatge al català de les pel.lícules de Hollywood, per unir d'aquesta manera el nom de Catalunya als d'Espanya, França, Itàlia i Alemanya: els 5 únics països del món on es doblen les pel.lícules al cinema. Felicitats!!

I un altre detall: el fet que els nens madrilenys sapiguessin parlar una mica de català i/o de gallec i/o d'euskera (com aquí, que aprenen suec), no contribuiría a acceptar-nos tots plegats una mica més?

L'Arxipèlag de Kvarken

22.06.08. 22:05. Vaasa.



La costa de Vaasa està completament esmicolada en mil i una illes i illots, igual com quedaria una taula amb estovalles blaves si Josepma, el maldestre, hi mengés un entrepà. Els locals els anomenen l'Arxipèlag de Kvarken. L'illa gran més oriental és tot just a 1 km del continent així que fa uns 10 anys van construir un d'aquells ponts penjats als que sóc tan aficionat ;-). De fet, és el més llarg de Finlàndia (tot i que està molt lluny de la mida del d'Oresund entre Malmö i Copenague). Avui hi he anat a fer una excursió amb el Karle i les amigues Koplovitch. És només a 18 Kms. de Vaasa: espero arribar-hi en bici un altre dia.



L'arxipèlag de Kvarken va ser declarat patrimoni mundial per la Unesco l'any 2006 degut al curiós fenòmen geològic que fa que el sòl d'aquestes illes s'elevi 0.8-1 cm cada any. En la darrera glaciació, aquest terreny estava cobert per unes pesadíssimes glaceres d'uns 2 Kms. d'alçada. Aquelles glaceres, en el seu moviment, anaven deixant al terra unes crestes formades pels sediments que arrossegaven. Aquestes crestes eren com els solcs dels sembrats i estaven disposades perpendicularment a la direcció de moviment de la glacera.

Quan va arribar el desglaç, la terra es va veure de sobte alliberada del pes de tant de gel i va començar a elevar-se. Al començament, un metre cada any. Al cap de molts anys van començar a emergir els primers rocs i les primeres crestes i es va formar l'arxipèlag. Ara continua emergint a un ritme més pausat (0.8-1cm anual) i parts que fa 20 anys estaven submergides ara estan perfectament damunt de la superfície (cada 10-20 anys han de canviar les cartografies). Es poden veure perfectament les crestes formades pels sediments de les antigues glaceres com solcs prims i allargats sobresortint de les aigües. L'aigua és molt poc fonda, per la qual cosa navegar-hi és perillós. Hi ha marques de colors per indicar els llocs menys fondos on qualsevol barca podria embarrancar.


Cases arrenglerades sobre una estreta cresta



Construccions típiques a Kvarken i també a Vaasa

Midsummer fest

22.06.08.10:00 Vaasa. Solstici d'estiu
He passat un solstici d'estiu entranyable i completament integrat a Finlàndia. El Karle, un professor d'aquí, em va convidar a casa seva: una casa tradicional finlandesa de fusta, pintada de vermell fosc, al mig del bosc, a la vora el Bàltic. I tot això, a 10 minuts en bicicleta del meu apartament. Com a veïns té els seus dos germans, amb unes cases semblants, una cabana-sauna i un embarcador amb dues barques a motor.

La casa d'un dels germans (de fet, vam sopar en aquesta casa)

La taula estava parada en una racó de la sala, emmarcada per un finestral a cada paret. Al voltant de la taula vam seure el Karle, la Brigitte (la seva dona), el seu germà Kimo, la seva dona Eva i la seva filla, també Eva, i l'amiga de la seva filla, Chris. Dues noies de molt bon veure, diria que a la frontera dels 30 i que representen fins quin punt l'alliberament de la dona ja fa temps que ha deixat de ser tema de conversa en aquestes latituds. Totes dues tenien el posat i els deixos d'unes triomfadores: segures d'elles mateixes, viatjades per totes les latituds i longituds i en ple procés de digestió del món que ja fa temps que s'han empassat. Una treballa com a periodista en una agència internacional de notícies amb seu a Copenague i fa feina al Líban, Jordània i Israel. L'altra treballa "from 9 to 9" (sic) en un banc d'Amsterdam. Totes dues es van presentar amb la tarja d'empresa (jo els vaig escriure el meu correu electrònic en un tovalló de paper amb flors) i ens van ametrallar durant tota la vetllada amb un anglès endiablat i rapidíssim. L'una començava amb detalls d'alt nivell sobre la situació a Beirut o sobre les màfies russes; l'altra contraatacava mesurant l'abast de la crisi internacional. La resta ens dedicàvem, majorment, a girar el cap en una o altra direcció segons d'on vinguessin els trets. Jo tenia la sort d'estar assegut al davant d'un dels finestrals així que, sovint, el cap no acabava de completar el gir i deixava que els ulls es perdessin a través de la finestra en direcció al bosquet, a l'embarcador i al Bàltic, embolcallat tot de la suau llum crepuscular que busquen els fotògrafs. Aquella que acarícia sense cremar.

El tiroteig es va anar calmant i les hores van anar passant aleshores més plàcidament, en petites converses o en silenci. De tant en tant el Kimo s'aixecava i portava més plats de peix: peix blanc cru i macerat amb salsa de mostassa, amb salsa de vinagre, amb herbes, amb crema de llet i herbes; salmó cru marinat amb sal; patata bullida sencera amb mantega; pa de diferents tipus; truita de patata (heus ací la meva aportació que no va ser mal rebuda ;-) ) i, finalment, les postres: pastís de maduixa amb nata batuda. Tot va ser boníssim (incloent la truita ;-) ).

Quan faltava mitja hora per la mitjanit el sol llepava encara els avets de l'arxipèlag de Kvarken, al davant de Vaasa. El Kimo es va aixecar altre cop i va tornar a la cuina a preparar els cafès. Ah..., vaig pensar, ara que l'alliberament de la dona està plenament assolit, hauran de començar a pensar en el de l'home...

A mitjanit, les amigues Koplovitch es van aixecar i van anunciar: "anem a fer una sauna" i totes dues juntetes van desaparèixer fent saltironets pel bosquet en direcció a la cabana-sauna.

La cabana-sauna

Jo vaig aprofitar l'avinentesa per acostar-me a l'embarcador (no a la cabana ;-) ) a fer unes fotos.

Quan vaig arribar a l'embarcador, tot just feia uns minuts que el Sol s'havia amagat darrera l'arxipèlag però els colors del cel i la lluentor del mar eren encara molt intensos i la vista meravellosa. I així continuaria, si fa no fa, fins que al cap d'unes tres hores tornaria a sortir. A l'arxipèlag s'apreciava alguna foguera per festejar el solstici. La bandera finesa continuava onejant al màstil de l'embarcador i, per únic cop en tot l'any, ho continuaria fent tota la nit. Vaig fer fotos fins que els mosquits em van fer tornar a dins de casa. Quan obria la porta vaig pensar que el solstici d'estiu a Finlàndia tenia una dimensió molt diferent.

Burka anti-mosquits

Totes les fotos de paisatge les vaig fer entre la mitjanit i la 1:00

Festes

21.06.08. 21:55. Vaasa

Ahir, divendres, les botigues van estar tancades a tot Finlàndia i les banderes, que per llei només poden onejar a les cases dels finesos fins les 9 del vespre, van estar dalt dels seus màstils tota la nit (nit? bé, és una manera de parlar...).
I avui, dissabte, Finlàndia ha tornat a estar paralitzada. Finlàndia dos dies paralitzada!!! N'ha hagut de passar una de grossa!!! Doncs sí, la grossa de l'estiu: Sant Joan.

Pot semblar bastant increïble que el país menys religiós d'Europa celebri Sant Joan. Ho accepto. Reescrivim-ho, doncs: Els finesos van celebrar ahir (i també avui) pràcticament la mateixa festa que nosaltres celebrem per Sant Joan, amb les mateixes o semblants arrels paganes i amb el foc com a ingredient destacat: el solstici d'estiu. I, per a que no quedi cap dubte del que celebren, l'anomenen pel seu nom: "Midsummer fest".

Una pregunta que hauríem de fer al nostre psiquiatre de capcelera és per què nosaltres donem noms estranys a les festes; noms que usualment no tenen res a veure amb allò que celebrem. Parodiant la cèlebre pregunta sobre l'amor i el sexe: "Per què li diem Sant Joan si volem dir Solstici d'estiu??"

Pronostico que el psiquiatre ens obsequiaria amb un diagnòstic d'esquizofrènia severa i medicació de per vida. Com a psicoteràpia coadjuvant a la medicació proposo un canvi de nom de les nostres festes que reflecteixi més el que de debò volen dir:

*Puríssima Constitució (6-8.12) --> SuperHiperMegaPont de desembre

*Nadal: HiperBulímia gastronòmico-familiar

*Primera Comunió--> Primera Compulsió
Proposo també un canvi mínim de ritual: l'oficiant (el Director General de La Caixa, o, en el seu defecte, l'encarregat del Pryca) introduiria la Sagrada Forma (i.e., la targeta VISA) a la boca del nen i ja podria quedar-se allí (resulta molt més pràctic que tenir-la a la cartera). Oficialitzaríem, així, la gran festa d'iniciació al consum compulsiu.

*Setmana Santa--> MegaEscapada/break de Primavera

*Festa del Treball --> Festa del No-treball (valgui la redundància)

I així anar fent....

Per cert, em van dir que fa uns anys el govern finès va decidir traslladar la midsummer fest al divendres que caigués més aprop del solstici per no trencar la setmana laboral. Jo em vaig estalviar qualsevol comentari sobre el nostre superHiperMegaPont de desembre.... ;-)

Sexe a Vaasa

19.06.08. 0:32. Vaasa

Avui he viscut, aquí a Vaasa, la meva primera escena dantesca (res millor que recórrer als tòpics per descriure una situació com la d'avui). He anat per primer cop al cinema, a veure "Sexe a Nova York" a la darrera sessió d'avui dimecres. Heu anat mai un dimecres a la nit al cinema a Lleida? No hi trobareu més de 10, 15, posem 20 persones a la sala. I totes hi aniran aparellades. I Lleida és el doble de gran que Vaasa.

A la tarda he passat pel cinema per veure a quina hora era la sessió i, de pas, comprar l'entrada. La noia que m'ha atès m'ha dit que feia molt bé de comprar l'entrada llavors perquè així no hauria de fer cua després a la nit. I jo he sortit preocupat pensant que cada dia tenia l'anglès més rovellat i entenia menys coses, perquè evidentment, el que havia entès no tenia cap sentit. Però vet-ho ací que a la nit, els dos pisos d'escales que porten fins al hall del cinema estaven a vessar de gent fent cua. No ho podia creure. Havia agafat un seient a la filera 4, segur de que estaria tot sol i em podria repantingar com volgués. Però no ha estat així: podia triar si menjava les crispetes de la meva veïna de la dreta o de la meva veïna de l'esquerra. Però és que la fila 3 també estava a vessar.
Però això només ha estat el començament.

Perquè aleshores m'he adonat de que, efectivament, tenia una veïna a la dreta i una altra a l'esquerra i de que la veïna de la veïna dreta també era una veïna i el mateix passava a l'esquerra i el mateix passava a la filera del davant. I aleshores m'he aixecat i m'he girat i he vist tota una sala plena amb almenys 150-200 persones de sexe femení. He comptat 3 nois i jo 4 (posa que fóssim 7 o 8, però no més !!!). M'he sentit estrany, com un cop que vaig agafar un autobús on tots els passatgers i el conductor eren negres.

Em direu: i on és el problema? Millor. Una ocasió immillorable per lligar. Això mateix he pensat jo al començament, però després he reflexionat una mica: si extrapolem el fet que els poquíssims nois que hi havia anaven amb la parella i que a Lleida, a aquestes hores, només es veu que parelles al cinema, està clara la deducció que se'n pot extreure. Deducció que es reforça si pensem que la pel.lícula està protagonitzada per 4 noies de molt bon veure. Sabia que Finlàndia era una societat avançada.... Però tant??? ;-)

Sisplau, que algú vagi a Lleida a veure "Sexe a Nova York" i que em digui si es repeteix la situació d'aquí.

La paella laponesa

15.06.08. 20:30. Camí de Helsinki a Vaasa.

Qui m'anava a dir que en una paradeta de menjar de Lapònia, al mercat del port de Helsinki, aprendria una recepta millorada de paella? Ja ho diuen, que viatjar sempre enriqueix... Quan he vist que un dels plats que oferia la paradeta era "paella" (així , tal qual) ràpidament n'he demanat una ració per veure si en podia desxifrar la recepta. Ho he fet i ara us la presento en exclusiva. Que tremolin els valencians!!!



Es posa aigua a bullir en una cassola i, quan arrenca el bull, s'hi afegeix la quantitat que es consideri oportuna d'arròs. En realitat, si és poc o molt tampoc no té massa importància. Si es disposa d'altres vegetals al rebost, com ara mongeta verda, pastanagues o pèsols, també s'hi poden afegir, però és optatiu. El més important és afegir-hi com un kilo de colorant groc i anar remenant fins que l'arròs agafi el color de les cares dels treballadors de Txernòbil just després de la catàstrofe. Es retira del foc i s'escorre. En un recipient apart, es fregeixen els peixets i les gambetes de què es disposi. I ja està!!! Senzill però efectiu. Un autèntic plaer pels sentits, sobretot pel de la vista (sempre i quan el plat es miri amb ulleres de sol). Com a suggeriment de presentació proposo servir-la directament en una tassa (de vàter, vull dir).





En qualsevol cas, el peixet fregit, una mena d'hamburguesa de peix i gambes i una sopa de salmó m'han agradat molt. He repetit.

Les dues noies que portaven la paradeta eren morenes (aquí trobar una noia morena és més difícil que trobar un euro legal a casa del Julián Muñoz), baixetes (aquí la mida estàndar tant de noi com de noia puja bastant) i tenien uns trets un tant orientalitzats. Així que, o són lapones o són immigrants xineses a qui els seus pares han fotut fora del restaurant i sobreviuen amb aquesta paradeta a base de suposada paella i pescaíto lapón frito.

M'han entrat ganes de llegir alguna cosa de Lapònia, de la qual confesso que no tinc ni idea.

Un parc amb cases

15.06.08. 19:50. Tren de Helsinki a Vaasa

Me'n vaig de Helsinki amb el dubte de si he visitat una ciutat o un parc amb cases: gespa, arbres, llacs, espai, grans avingudes amb poc tràfic, bicicletes (sempre amb el seu camí separat del tràfic a motor), tramvies desplaçant-se àgilment sota la teranyina que els alimenta, un port al centre de la ciutat amb velers espectaculars trets d'una pel.lícula de pirates. No diria que Helsinki té zones verdes; diria que la ciutat és una zona verda. Segurament exagero una mica, però en tot cas, Helsinki s'ha guanyat aquesta exageració.

És clar que Helsinki també té els edificis i els monuments que se li suposen: que si el museu d'això, que si l'òpera d'allò. Això, poc o molt, és a totes les ciutats. Però passejar per aquesta, a més a més, és un plaer.

Aprop de l'Estació he descobert una llibreria magnífica: enorme i preciosa: Akateeminen Kirjakauppa. O si ho voleu en suec: Akademiska Bokhandeln. Allí he vist que en Mankell ha tret un nou llibre de misteri: Kinesen (L'home xinès, segons sembla). Va d'una jutge que investiga la massacre de vàries persones en un poble de xina. Jo espero que després de la gran decepció del Cervell d'en Kennedy, remunti una mica el vol. Pitjor ja no pot caure.





























































Terrassa o platea?? (això no ho havia vist ni al Nelson. i mira que n'és de provincià...)

Escultura-homenatge o escultura-escarni??

Russos

15.06.08. 18:30. Estació de Helsinki



A la via del costat del Pandolino que em retornarà a Vaasa hi ha estacionat el tren nocturn "Lleó Tolstoi" que va a Moscou. Déu meu: veure'l és com retrocedir 20 anys en el temps i tornar a l'època soviètica (o potser estalinista). Cada porta de cada vagó està guardada per un ferroviari amb uniforme i aspecte militar, amb una gorra tan ampla com les seves espatlles i un esguard amenaçador. Només els falta l'arma reglamentària. No m'estranya que el tren vagi buit: a veure qui és el guapo que gosa pujar-hi...

Per entrar a Rússia cal un visat. Per obtenir el visat cal molta paciència, la invitació d'un ciutadà rus, una reserva d'hotel i diners pels dies d'estada. Fins i tot per passar per Rússia en un tren internacional et cal un visat de pas que només et fan a l'ambaixada si presentes el bitllet corresponent i suposo que també amb molta antel.lació. A la web de l'ambaixada russa adverteixen que el visat és un document obligatori per entrar i també per sortir, avisant-te així que si el perds o troben que està descolorit et poden detenir i aplicar-te qualsevol legislació soviètica que encara sigui vigent i acabar en un cul de presó fent companyia a qualsevol dissident polític.

Els països evolucionen: arreu de l'Europa de l'est cada cop queden menys vestigis de les misèries soviètiques. Alguns, com Eslovènia i Polònia, han entrat a la UE (Eslovènia, fins i tot, té com a moneda l'euro) i per tots els altres s'hi pot viatjar lliurement. Però Rússia no. Rússia es manté com la reserva putrefacta d'Orient. Una selva governada per polítics corruptes amb els mateixos deixos dictatorials que quan s'estilaven els Secretaris generals del Partit. Ara, però, estan en mans de les màfies i del capitalisme salvatge en la seva fase més cavernícola (aquella que ni tan sols necessita fer subtils les seves formes). Tot això amanit amb una democràcia encara més de pa sucat amb oli que la nostra. La gent passa penúries econòmiques, l'alcohol fa estralls, l'esperança de vida no deu superar els 50, les noies desitgen trobar un marit occidental que les allunyi d'aquell forat però les autoritats no es resignen a deixar d'exercir el poder absolut menysprant propis i estranys. Es passegen pel Consell de Seguretat de l'ONU amb el seu uniforme de gala que porta enganxades armes nuclears al lloc dels galons; perpetren assassinats legals de txexens; ordenen neteges ètniques; celebren judicis de la Srta. Pepis; resolen crisis d'hostatges a l'estil Rambo i no queda ni l'apuntador i, finalment, neguen als seus ciutadans una indústria turística demanant estúpids visats als visitants per no perdre el seu deliri de grandesa ni la seva vana il.lusió de poder. Per mantenir la paranoia de que, com fa 30 anys, tothom ha de tremolar només de sentir el nom del seu país. Patètic.

Un diumenge a Helsinki

15.06.08. 7:40. Tren de Vaasa a Helsinki (60º N.)



A veure si ho hem entès bé: el tren surt de Vaasa a les 7:35, arriba a Helsinki a les 11:30 , després de 4 hores de viatge i el darrer tren del dia per tornar a Vaasa surt de Helsinki a les 18:30 i arriba, finalment, a Vaasa a les 22:30. Això fa que m'estaré 8 hores viatjant per visitar Helsinki durant 7 hores. Que m'he begut l'enteniment?

Bé, si de cas, només parcialment. Tinc una petita excusa: avui caduca l'interrail que em vaig comprar per fer el viatge d'anada, així que aquesta marató em permet anar a Helsinki de franc. Ah... les meves arrels catalanes no estan tan oblidades com pensava. A més a més, a hores d'ara ja deveu haver endevinat que viatjar en tren per a mi no es cap tortura ;-)

El trajecte de Vaasa a Helsinki no és directe. Cal fer un transbordament a Seinajöki, ciutat en què la via morta de Vaasa enllaça amb la xarxa ferroviària finlandesa. Una xarxa que mira cap al sud, perquè cap al nord només hi ha un parell de branques que busquen el cercle polar i la Lapònia. Rovaniemi i Kolari són les estacions més septentrionals de Finlàndia i quasi d'Europa.

El tren de Vaasa a Seinajöki em recorda molt al de Lleida a La Pobla: un brancal mort, un tren buit, quasi sense passatgers i diésel!!! La línia de Vaasa, com la de La Pobla, no està electrificada. Jo no recordo cap altra línia de tren que no n'estigui (tot i que les rodalies de Barna potser anirien millor si no n'estessin). N'està la de Puigcerdà? i el tren de Sóller a Mallorca? No ho sé.

La línia em recorda la de la Pobla, però el paisatge no: vastíssimes planes pintades amb "tots els colors del verd" (que diria el Raimon), espurnejades ara i adès de cases soles; boscos immensos d'avets enormes contra el cel gris i plujós. Boscos ben alimentats que no pateixen els racionaments d'altres latituds. Aquest paisatge té poc a veure amb l'aridesa i les elevacions del Montsec, sembrat de matolls, de pins bords o alzines escarransides; ni amb les estretors de Terradets que donen pas, a Cellers, a la silueta majestuosa del Pirineu retallat a l'horitzó sota un cel quasi sempre blau. Podreu creure'm si us dic que en tot el viatge (i he fet Kms....) els únics turons que he vist i que mereixin aquest nom són els de Cerbère, l'agonia del Pirineu abans de quedar sepultat sota la Mediterrània??? Aquí, els avets altíssims fan de turons i, si convé, de muntanyes.




A Seinajöki la decoració canvia completament: el tren cap a Helsinki és un intercity modern (que anomenen "pendolino") i que va ple fins dalt. Doble via, vagó restaurant, velocitat alta.... M'havia oblidat ja del gust de la civilització. El paisatge, però, continua igual. Plou.