E.A: El Pas del Noroest (2)

Exploració àrtica: El Pas del Noroest (2)

Ben entrada la matinada del 16 de Juny de 1903 un vaixell petit, de 49 tones i un motor de tot just 13 cavalls sortia silenciosament d'un port d'Oslo buit. Només les gavines insomnes van ser-ne testimonis.

L'endemà, com de costum, els creditors de Roald Amundsen s'arreplegaven al port a impedir que el vaixell sortís i per reclamar-li els diners que els debia pels béns que li havien avançat, però no van trobar el Gjoa a cap moll. Semblava com si se l'hagués empassat el mar.

En aquells moments, el Gjoa amb Amundsen i 6 tipulants més navegava cap a Groenlàndia (on es van afegir més gossos i provisions) i després posava proa cap a la conquesta del Pas del Noroest.

Roald Amundsen havia après que un dels errors d'expedicions anteriors havia estat la seva grandiositat: centenars d'homes, vaixells grans, múltiples responsables (capità, responsable mèdic, científic...) que derivaven sovint en disputes de lideratge... Ell va optar per l'estratègia contrària: set homes, un vaixell petit i maniobrable que no quedés atrapat al gel (llevat de per hivernar), el seu lideratge indiscutit en tots els camps i tot el temps del món per davant.

El seu lideratge era acceptat perquè els anys anteriors a l'expedició els va passar aprenent dels més grans experts en magnetisme (un dels seus objectius era trobar el Pol Nord Magnètic), navegació, i exploració polar (fem aquí esment a Nansen, un dels grans exploradors polars que sortirà més endavant en aquest blog).

En la recerca del Pas del Noroest el Gjoa va travessar els canals que es mostren al mapa adjunt. Una dificultat de navegació important que tenien era que en latituds tan septentrionals i properes al Pol Nord magnètic, la brúixola rodava com a boja i era del tot inútil.

Mapa del Pas del Noroest

Quan van arribar davant de la King William Island van prendre la decisió més important del viatge: tot i que era més temptador navegar cap a l'oest d'aquesta illa pel Victoria Strait, Amundsen va preferir fer-ho per l'est, pel James Ross Strait. Sabia que pel Victoria Strait havia fracassat una expedició anterior i els seus integrants havien mort tots. Tot i que la decisió va ser encertada, aquesta va ser la part més dura del viatge. Les aigües del James Ross Strait eren poc fondes i hi havia gel (el fet de navegar amb un vaixell petit va ser decisiu en aquest tram). A més, s'acostava setembre i havien de trobar un port per hivernar. El van trobar al sudest de la King William Island, el port natural que ha passat als atles amb el nom de 'Gjoa Haven', el port del Gjoa.

En aquest port van passar quasi dos anys. Aquí va ser on Amundsen va fer els aprenentatges que contribuirien decisivament als èxits de successives expedicions. Tot va començar quan el mes d'octubre de 1903 uns caçadors esquimals van arribar al Gjoa, que ja estava hivernant, incrustat al gel. Tot i que la majoria dels exploradors contemporanis d'Amundsen consideraven els esquimals com a salvatges incivilitzats, Amundsen sabia que podia aprendre molt d'aquells que es passaven tot l'any damunt del gel. Per això va córrer a abraçar-los efusivament. Durant els propers mesos els esquimals li van ensenyar a fer igloos (que aïllaven molt més que les tendes de la temperatura exterior), a conduir gossos i a abrigar-se amb determinades pells d'animals. També van aprofitar aquells mesos per fer observacions de rellevància científica, com per exemple, un nou càlcul del Pol Nord Magnètic, que van establir a 70º 30' N, 96º 36' W, uns 42 Kms. més al nordest que la darrera posició que s'havia calculat.

El 13 d'agost de 1905 el Gjoa va sortir del seu port (mai millor dit), va acabar d'enrevoltar pel sud la King William Island i va continuar enganxat a la costa nord de Canadà fins més enllà del delta del Mackenzie. Aleshores l'hivern se'ls va tirar al damunt i el Gjoa va quedar altre cop atrapat entre el gel. Però ara ja estava fet. Era clar que l'any següent, amb el desglaç, s'alliberaria el Gjoa i arribarien a l'Estret de Bering.

El 5 de desembre de 1905, des d'Alaska, enviava un telegrama a Fridtjof Nansen, el seu mentor, comunicant-li que el Pas del Noroest estava conquerit. Quan es va assabentar que Noruega s'havia independitzat de Suècia i que Haakon VII era el nou rei li va enviar també una comunicació indicant-li que havia assolit una gran fita per Noruega, que n'esperava assolir més i s'acomiadava com a "el vostre vasall, Roald Amundsen".

Començava a estar clar que un dels elements més importants de les expedicions era l'assoliment de la Glòria. La Glòria individual i la Glòria col.lectiva (o sigui, la patriòtica, més ridícula encara) i que els exploradors no dubtarien ni un moment a deixar-hi la pell per tal d'aconseguir la immortalitat (valgui la paradoxa). Però tot això ja ho anirem veient...

Gaudí(r)

8.07.08. 20:00. Svolvaer (68º N)

Què curiós! Els noruecs anomenen "bacalao" a la cassoleta de bacallà amb tomata, làmines de patata, ceba, PEBRE i algun altre vegetal. Però només al plat.... Quan parlen del peix, la normalitat torna i ja usen un nom absolutament incomprensible, com, per altra banda, s'espera d'ells. És una pena que no pugui assaborir més poc a poc el gustosíssim plat de "bacalao" que tinc a la taula però me l'he de cruspir a tota pressa (amb escaldada inclosa) perquè, com és norma en mi, en 10 minuts surt el bus que em retornarà a Svolvaer. Surto volant del bar (crec que ja he pagat abans... o no?...) i corro cap a la parada del bus. Allí s'esperen una parella i un altre viatger sol. L'autobús no ha arribat encara (sgrumpf!!! hauria pogut dedicar 3 minuts més al bacalao). Espero jo també.

He agafat aquest mateix autobús, en sentit contrari, aquest matí a Svolvaer, on ahir em va deixar el Hurtigruten. Després d'un trajecte vora mar amb vistes esplèndides del rosari acostumat d'illes i illots sobre un mar turquesa, m'ha portat fins Henningsvaer. He baixat del bus i, pràcticament el primer que he vist ha estat una bandera mallorquina i una altra espanyola penjades d'un petit màstil en una botiga de records. M'ha fet gràcia, hi he entrat i he conegut l'Andreu, un mallorquí de Sóller, casat amb una noruega i que viu des de fa 19 anys al minúscul poblet de Henningsvaer, a l'arxipèlag de les Lofoten. A l'aparador de la botigueta hi té posat un rètol que diu: "Es parla català, se habla español, on parle français, we speak english" i uns calígrafs àrabs que, la lògica més elemental, em fa pensar que es tracta de la mateixa frase en l'idioma en què Alà li xiuxiuejava l'Alcorà a les orelles del sr. Mahoma. Tot un políglota, he pensat. No m'he pogut estar de preguntar-li si li va costar molt d'aprendre noruec: "No en sé", em contesta. "Amb la dona parlem castellà". La dona o, si voleu, la competència, perquè ella té una altra botigueta de souvenirs a 100 metres de la de l'Andreu. Està clar que, entre tots dos, dominen el mercat de records a Henningsvaer i que, molt probablement, pacten els preus, contravenint així les lleis anti-monopoli ;-) .

L'home m'ha caigut molt bé. En cinc minuts m'ha sintetitzat tota una vida pintoresca que inclou assistència a recepcions amb el Rei d'Espanya, una feina al Sheraton de Londres en què havia de treballar amb guants blancs i frac i, finalment, la recerca de la pau en aquest raconet de món que només posen als mapes durant l'estiu. Aquí l'anomenen "Gaudí" perquè es dedica a forrar de pedra la base de les parets de fusta d'algunes cases del poble.

Les cases de Henningsvaer són semblants a les tradicionals finlandeses: fetes, com allí, completament de fusta però pintades en una varietat de colors molt més gran. Tot i que predominen les pintades de vermell clàssic, és fàcil veure'n de verdes, blanques, grogues i, fins i tot, negres. Doncs ara, algunes d'aquestes construccions de fusta vestides amb tots els colors del món estan calçades amb pedra, a l'estil mediterrani. No és meravellosa aquesta contaminació, aquest aiguabarreig? Així ha degut funcionar sempre: Un viatger arriba a un lloc i introdueix als costums o a l'arquitectura d'aquell lloc una variació procedent de la seva pròpia cultura, fent evolucionar i, per tant, enriquint la tradició que el rep. Nosaltres ara vivim en campanes de vidre per evitar contaminar-nos. És una pena.

Li he llogat una bicicleta i m'he arribat al far, on cada vespre els dos Hurtigrutens es donen un petó. Allí he vist un treball del Gaudí completament inèdit en aquestes latituds: un camí empedrat que porta al far des del peu de la carretera.

Assecadors de bacallà, prop del far

Segueixo esperant l'autobús a la parada. Ja fa un quart d'hora que havia d'haver passat. Aleshores, l'altre
viatger sol que també espera mira l'horari amb molt deteniment i ens adverteix que l'autobús de les 14:15 només passa els diumenges. És cert, així està marcat a l'horari amb un signe estrany. "Quina vista, aquest tio, com s'hi fixa", he pensat. Haurem d'esperar fins les 17:00. Anem a un bar els dos viatgers solitaris. Mentre comencem a parlar m'adono clarament que és americà, encara que, la veritat, no en fa la cara: és més aviat baixet, però bé, tampoc no diríem que el Woody Allen ho sigui, d'americà, o sí?... Aleshores em diu: "Oye, tú eres español, ¿verdad?" i em quedo d'una peça. Doncs ho haurà endevinat pel meu aspecte físic típicament espanyol, perquè el meu anglès és absolutament perfecte...;-) Entrem en un cafè molt bufó al costat de la botiga de records de l'Andreu. Ell també és espanyol, però s'ha passat 17 anys en diferents universitats americanes (especialitat: disseny industrial) fins que una malaltia genètica que li provoca una pèrdua progressiva de visió (retinosi pigmentària) li ha impedit seguir treballant. Penso que és la mateixa malaltia que tenen les protagonistes de "Bailando en la oscuridad" de Lars von Triers. Com la malaltia va avançant i cada cop perdrà més visió es dedica a viatjar tant com pot mentre pugui. "He de veure tantes coses com pugui i gaudir de la vida al màxim cada moment", em diu. Afegeix que ja no pot llegir i que ara es dedica a aprendre a cantar flamenc. Em fa una classe improvisada. Una meravella. Li pregunto com ha pogut saber que l'autobús de les 14:15 només passa els diumenges si no pot llegir. Em contesta que, precisament per això està obligat a fixar-se molt més en les coses i molts més cops que els que tenim el sentit de la vista més o menys intacte. Aleshores es treu de la butxaca una lupa enorme i, posant-se un dir davant dels llavis, em fa amb un somriure: "Xssst, guarda'm el secret!".

M'explica que un càncer s'emportà la seva dona americana fa uns anys i dos estranys, dos companys de viatge que segurament no es tornaran a veure (o tal vegada per això mateix) es fan confidències que potser no han explicat mai a ningú. Al cap d'una estona, el Gaudí entra al bar i s'uneix a la conversa. Ens fem fotos, riem. I així passen les tres hores més emotives que porto de viatge. A les 17:00 h. ,ara sí, el bus ens espera puntualment a la parada.

Una hora després arribem a Svolvaer. Acompanyo al viatger solitari al moll des d'on el Hurtigruten, d'aquí a poca estona, sortirà cap al sud i l'aproparà a Oslo, on veurà una vella amiga. Un vaixell semblant a aquest atracarà en aquest mateix moll d'aquí a unes hores i se m'endurà cap al nord.

Em quedo palplantat al moll, pensatiu, trist, amb la mirada perduda. La sirena del Hurtigruten em fa recobrar súbitament la consciència. Vaig a fer un cafè.