Què curiós! Els noruecs anomenen "bacalao" a la cassoleta de bacallà amb tomata, làmines de patata, ceba, PEBRE i algun altre vegetal. Però només al plat.... Quan parlen del peix, la normalitat torna i ja usen un nom absolutament incomprensible, com, per altra banda, s'espera d'ells. És una pena que no pugui assaborir més poc a poc el gustosíssim plat de "bacalao" que tinc a la taula però me l'he de cruspir a tota pressa (amb escaldada inclosa) perquè, com és norma en mi, en 10 minuts surt el bus que em retornarà a Svolvaer. Surto volant del bar (crec que ja he pagat abans... o no?...) i corro cap a la parada del bus. Allí s'esperen una parella i un altre viatger sol. L'autobús no ha arribat encara (sgrumpf!!! hauria pogut dedicar 3 minuts més al bacalao). Espero jo també.
He agafat aquest mateix autobús, en sentit contrari, aquest matí a Svolvaer, on ahir em va deixar el Hurtigruten. Després d'un trajecte vora mar amb vistes esplèndides del rosari acostumat d'illes i illots sobre un mar turquesa, m'ha portat fins Henningsvaer. He baixat del bus i, pràcticament el primer que he vist ha estat una bandera mallorquina i una altra espanyola penjades d'un petit màstil en una botiga de records. M'ha fet gràcia, hi he entrat i he conegut l'Andreu, un mallorquí de Sóller, casat amb una noruega i que viu des de fa 19 anys al minúscul poblet de Henningsvaer, a l'arxipèlag de les Lofoten. A l'aparador de la botigueta hi té posat un rètol que diu: "Es parla català, se habla español, on parle français, we speak english" i uns calígrafs àrabs que, la lògica més elemental, em fa pensar que es tracta de la mateixa frase en l'idioma en què Alà li xiuxiuejava l'Alcorà a les orelles del sr. Mahoma. Tot un políglota, he pensat. No m'he pogut estar de preguntar-li si li va costar molt d'aprendre noruec: "No en sé", em contesta. "Amb la dona parlem castellà". La dona o, si voleu, la competència, perquè ella té una altra botigueta de souvenirs a 100 metres de la de l'Andreu. Està clar que, entre tots dos, dominen el mercat de records a Henningsvaer i que, molt probablement, pacten els preus, contravenint així les lleis anti-monopoli ;-) .
L'home m'ha caigut molt bé. En cinc minuts m'ha sintetitzat tota una vida pintoresca que inclou assistència a recepcions amb el Rei d'Espanya, una feina al Sheraton de Londres en què havia de treballar amb guants blancs i frac i, finalment, la recerca de la pau en aquest raconet de món que només posen als mapes durant l'estiu. Aquí l'anomenen "Gaudí" perquè es dedica a forrar de pedra la base de les parets de fusta d'algunes cases del poble.
Les cases de Henningsvaer són semblants a les tradicionals finlandeses: fetes, com allí, completament de fusta però pintades en una varietat de colors molt més gran. Tot i que predominen les pintades de vermell clàssic, és fàcil veure'n de verdes, blanques, grogues i, fins i tot, negres. Doncs ara, algunes d'aquestes construccions de fusta vestides amb tots els colors del món estan calçades amb pedra, a l'estil mediterrani. No és meravellosa aquesta contaminació, aquest aiguabarreig? Així ha degut funcionar sempre: Un viatger arriba a un lloc i introdueix als costums o a l'arquitectura d'aquell lloc una variació procedent de la seva pròpia cultura, fent evolucionar i, per tant, enriquint la tradició que el rep. Nosaltres ara vivim en campanes de vidre per evitar contaminar-nos. És una pena.
Li he llogat una bicicleta i m'he arribat al far, on cada vespre els dos Hurtigrutens es donen un petó. Allí he vist un treball del Gaudí completament inèdit en aquestes latituds: un camí empedrat que porta al far des del peu de la carretera.
Assecadors de bacallà, prop del far
Segueixo esperant l'autobús a la parada. Ja fa un quart d'hora que havia d'haver passat. Aleshores, l'altre
viatger sol que també espera mira l'horari amb molt deteniment i ens adverteix que l'autobús de les 14:15 només passa els diumenges. És cert, així està marcat a l'horari amb un signe estrany. "Quina vista, aquest tio, com s'hi fixa", he pensat. Haurem d'esperar fins les 17:00. Anem a un bar els dos viatgers solitaris. Mentre comencem a parlar m'adono clarament que és americà, encara que, la veritat, no en fa la cara: és més aviat baixet, però bé, tampoc no diríem que el Woody Allen ho sigui, d'americà, o sí?... Aleshores em diu: "Oye, tú eres español, ¿verdad?" i em quedo d'una peça. Doncs ho haurà endevinat pel meu aspecte físic típicament espanyol, perquè el meu anglès és absolutament perfecte...;-) Entrem en un cafè molt bufó al costat de la botiga de records de l'Andreu. Ell també és espanyol, però s'ha passat 17 anys en diferents universitats americanes (especialitat: disseny industrial) fins que una malaltia genètica que li provoca una pèrdua progressiva de visió (retinosi pigmentària) li ha impedit seguir treballant. Penso que és la mateixa malaltia que tenen les protagonistes de "Bailando en la oscuridad" de Lars von Triers. Com la malaltia va avançant i cada cop perdrà més visió es dedica a viatjar tant com pot mentre pugui. "He de veure tantes coses com pugui i gaudir de la vida al màxim cada moment", em diu. Afegeix que ja no pot llegir i que ara es dedica a aprendre a cantar flamenc. Em fa una classe improvisada. Una meravella. Li pregunto com ha pogut saber que l'autobús de les 14:15 només passa els diumenges si no pot llegir. Em contesta que, precisament per això està obligat a fixar-se molt més en les coses i molts més cops que els que tenim el sentit de la vista més o menys intacte. Aleshores es treu de la butxaca una lupa enorme i, posant-se un dir davant dels llavis, em fa amb un somriure: "Xssst, guarda'm el secret!".
M'explica que un càncer s'emportà la seva dona americana fa uns anys i dos estranys, dos companys de viatge que segurament no es tornaran a veure (o tal vegada per això mateix) es fan confidències que potser no han explicat mai a ningú. Al cap d'una estona, el Gaudí entra al bar i s'uneix a la conversa. Ens fem fotos, riem. I així passen les tres hores més emotives que porto de viatge. A les 17:00 h. ,ara sí, el bus ens espera puntualment a la parada.
Una hora després arribem a Svolvaer. Acompanyo al viatger solitari al moll des d'on el Hurtigruten, d'aquí a poca estona, sortirà cap al sud i l'aproparà a Oslo, on veurà una vella amiga. Un vaixell semblant a aquest atracarà en aquest mateix moll d'aquí a unes hores i se m'endurà cap al nord.
Em quedo palplantat al moll, pensatiu, trist, amb la mirada perduda. La sirena del Hurtigruten em fa recobrar súbitament la consciència. Vaig a fer un cafè.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada