dilluns, 7 de juliol del 2008

Hurtigruten

7.07.08: 17:00. Hurtigruten



No pararies de fer fotos. Em direu que sóc de gallet fàcil. Ho accepto, però que algú m'expliqui per què amb un vent gelat fuetejant-nos la cara, la coberta és a vessar. Potser al vaixell s'hi celebra una convenció de massoquistes?



L'any 2005 la guia Lonely Planet va qualificar la travessa amb el Hurtigruten com "el millor creuer del món". És molt possible que l'autor escrivís aquestes paraules en mig del deliri d'un dels múltiples orgasmes que s'experimenten durant la travessa i, per tant, igual que els "t'estimo" amb què es regalen els amants en circumstàncies similars, cal agafar-les amb cautela. En qualsevol cas, la travessa amb el Hurtigruten serà, sense dubte, una de les meves grans experiències del viatge.

Una experiència de navegació, perquè si bé els transatlàntics que fan la ruta no arriben de cap manera al nivell dels gratacels flotants que vesteixen els creuers de luxe, estan a anys llum dels ferries de Mallorca. Els més moderns (com el MS Midnatsol, el MS TrollFjord i el MS Finnmarken) tenen vuit cobertes accessibles; capacitat per a 1000 passatgers i 45 cotxes; jacuzzi; sauna; varis bars i restaurants; saló mirador a la darrera coberta amb parets i sostre de vidre i plena de butaques i sofàs; perruqueria; petit gimnàs; accés a internet; alguns camarots amb balcó i petita biblioteca. Et donen mantes per a que et puguis estirar a les butaques exteriors i pots arribar pràcticament a l'extrem de la proa (com a Titànic, però la companyia te l'has de buscar tu).



I una experiència paisatgística preciosa: amb el cisell de les glaceres, la darrera glaciació va esmicolar la costa de Noruega en centenars d'illes i illots formats sovint per muntanyes escarpades, pelades, punxegudes, abillades encara amb congestes de neu a les seves canals i que sovint s'enfonsen vertiginoses dins del mar. Aquestes illes estan separades entre elles per canals estrets que va travessant el Hurtigruten. A vegades, l'acció erosiva de les glaceres no va ser suficient per separar completament una banda de terra del continent i formar una illa. Aleshores tenim pròpiament els fiords: entrades estretes, allargades i fondes de mar dins la terra. Dos fiords famosos que travessa el Hurtigruten són el Geiranger (declarat Patrimoni de la Humanitat per la Unesco) i el Trollfjorden, especialment estret i que requereix una maniobra vistosa del vaixell per sortir-se'n.

El viatge amb el Hurtigruten dura 11 dies: 6 cap al nord (de Bergen a Kirkennes) i 5 cap al sud (de Kirkennes a Bergen). Però no cal fer-lo tot sencer. Jo l'he agafat dos dies: un per anar de Tromso a Svolvaer (cap al sud) i un altre per tornar a Tromso. He triat aquest tram perquè passa per les Illes Lofoten, que deuen acaparar la major concentració de canals estrets, muntanyes nevades, fiords i fotogènia vària de tota la travessa.

Alguns flashos del recorregut que m'han encantat:

*La muralla vertical, pelada en blanc i negre, enfonsada al mar que forma l'arxipèlag de les Lofoten davant la costa.



*El Congost de Raftsundet (també a les Lofoten), un canal estret de 26 kms de llarg que el vaixell travessa obrint-se pas entre imponents penyasegats que dormiten a banda i banda .





*El Trollfjord, molt aprop de Svolvaer i també a les Lofoten, és un fiord especialment estret i amb parets verticals pel qual el Hurtigruten sent una predilecció especial que el fa desviar-se una mica del seu camí per saludar-lo. Però, com passa sempre, aquesta és una passió efímera: una amor d'estiu. A l'octubre, el Hurtigruten l'oblida i el deixa enyorant-lo fins l'any següent.



*El poble de Stockmarknes, on el vaixell visita un avantpassat seu: una espectacular Catedral del Mar, treta de l'aigua a pes i dipositada amb tota la seva imponent majestat damunt del moll on espera ser restaurat per esdevenir museu algun dia. La visió davantera d'aquesta relíquia del mar és especialment ferotge. I encara sort que (potser per no espantar als nens) l'han mutilat i només conserva una secció de proa soldada a una altra de popa de la seva vella grandesa.



*El pas justíssim del vaixell sota els ponts que uneixen les illes als canals. Jo diria que no li sobren més de 2 o 3 metres. Jutgeu vosaltres mateixos.



*El pas de l'enorme Hurtigruten per un canal que només fa 6 metres de fondària. Pots veure, ben a tocar del vaixell, un aiguamoll.



*I el sol, que en aquesta època s'extravia completament, perd l'oest i, en lloc d'anar vertical com està manat, va horitzontal fregant la mar i projectant-hi tota la nit la seva lànguida, trista llum de capvespre (o és d'albada?).

Una mica d'història

Des dels anys 80, el Hurtigruten ha esdevingut una de les grans atraccions turístiques de Noruega. Però aquesta ruta ja transportava viatgers i mercaderies l'any 1893. Des d'aleshores i fins els anys 60 va ser el principal medi de transport per la llavors poc accessible en cotxe costa noruega. Amb la universalització del vehicle particular, la millora de les carreteres i la construcció de ponts entre les illes, arribà la crisi al Hurtigruten. Aleshores vingué la reconversió turística que va dur a la construcció de nous vaixells amb mirador, solàrium i jacuzzi. El capital sempre s'obre camí.

Avui Hurtigruten és una empresa que fa pasta gansa però que no ha perdut del tot la motivació de servei públic dels seus orígens: tant a l'estiu com a l'hivern, sigui temporada alta o baixa, cada dia surt un Hurtigruten del port de Bergen cap al nord i un altre del port de Kirkennes cap al sud amb les seves bodegues plenes de cotxes i mercaderies i amb els camarots que allotgen turistes, però també locals.

El Hurtigruten està tan integrat al paisatge de la costa noruega que fóra impensable un dia en un d'aquests pobletes sense rebre l'escandalosa salutació del vaixell entrant a port; sense desenes de persones esperant per veure'l passar fregant damunt dels ponts o al far de Henningsvaer, on cada dia, al voltant de les 20:00 el Hurtigruten que puja cap al nord saluda sorollosament al que baixa cap al sud, i viceversa.

He dit Henningsvaer??? Mmmm... la meva propera destinació...



E.A.: El Pas del Noroest (1)

Exploració Àrtica: El Pas del Noroest (1)

El setembre de 2007 els diaris amagaven entre les seves pàgines interiors una notícia que va passar sense pena ni glòria. Així i tot, el seu impacte era enorme perquè representava un fet absolutament històric. Un fet sobre el qual s'havia construït un mite de la navegació marítima des del segle XVI:

El Pas del Noroest s'havia obert per primera vegada en tota la història documentada.

Fins el segle XV, el comerç entre Europa i les Índies es feia per terra fins al Mar Negre o per l'Oceà Índic i el Mar Roig fins El Caire i Alexandria, on comerciants genovesos i venecians tenien pràcticament el monopoli de la compra de les mercaderies i la seva distribució per Europa. Això no agradava a països emergents com Portugal i Espanya que no podien participar en els beneficis d'aquest comerç. Per altra banda, la caiguda de Constantinoble a mans dels turcs al s. XV va dificultar enormement el comerç amb Àsia. Estava clar que calia trobar rutes alternatives.

Portugal va intentar la "Ruta de l'Est": Vasco de Gama va vorejar la costa africana fins doblar el cap de Bona Esperança i arribar a l'Índia el 1498. Evidentment, l'explotació comercial de la "Ruta de l'Est" cap a l'Índia va córrer a càrrec de Portugal.

A Espanya, Cristòfor Colom va convéncer els Reis Catòlics que es podia arribar més ràpidament a les Índies per l'oest. Però la Terra va resultar ser bastant més gran del que Colom suposava i, per acabar-ho d'arreglar, es trobà una massa monumental de terra pel mig que cancel.lava definitivament qualsevol aspiració de fer realitat la "Ruta de l'Oest" cap a Àsia oriental.

Però a mesura que es va anar coneguent millor la geografia terrestre es va plantejar una alternativa a la ruta de l'oest per comunicar Europa i Àsia Oriental: El Pas del Noroest, el qual, després de segles de recerca infructuosa, es va elevar a la categoria de mite.

La idea del Pas del Noroest era la següent: en lloc d'enrevoltar la Terra cap a l'oest per latituds properes als Tròpics, en què els paral.lels tenen una gran longitud i, a més, xoquem contra Amèrica, es pot intentar enrevoltar-la per la costa nord de Canadà, per latituds properes al Pol Nord, en què els paral.lels són molt més curts. El Pas del Noroest és doncs, una ruta marítima a través de l'Oceà Glacial Àrtic pel canal que es forma entre la costa nord de Canadà i les illes que hi ha esmicolades davant d'aquesta costa. Aquesta ruta aniria a sortir a l'Estret de Bering, que separa Alaska de la part nororiental d'Àsia.

Feu-les gran per veure el pas del Noroest
Una solució alternativa per a la comunicació marítima entre Europa Occidental i Àsia Oriental però equivalent al Pas del Noroest és el Pas del Nordest, que consisteix a trobar una ruta marítima que passi per les costes septentrionals de Sibèria i que vagi a parar també a l'Estret de Bering.



La importància d'aquesta ruta és gran, fins i tot avui que existeixen els canals de Panamà i de Suez i enorme en els segles en què aquests canals no existien. Si, per exemple, plantegem el trajecte de Londres a Osaka, podem comprovar que té les longituds següents:

*Pel Canal de Panamà: 23.300 Kms,
*Pel Canal de Suez: 21.200 Kms.
*Pel Pas del Noroest: 15.700 Kms.

I això sense comptar els peatges de pas pels canals.

Ja haureu endevinat que la dificultat de trobar el Pas del Noroest/Nordest és que bona part de les aigües de l'Oceà Glacial Àrtic, com el seu nom suggereix, estan gelades tot l'any. Però n'hi hauria prou amb trobar un pas, ni que fos estret, que no estés gelat. A aquest objectiu es van dedicar una gran quantitat d'expedicions que van començar amb la de Barents a finals del s. XVI i que continuaven encara a començaments del s. XX.

Totes aquestes expedicions ho haurien tingut molt més senzill si s'haguessin trobat les condicions de setembre de 2007, en què la superfície de mar coberta de gel a l'Àrtic a l'acabament del desglaç (setembre) va assolir un mínim històric i completament inesperat, que va alimentar models meteorològics encara més catastrofistes que els que es manejaven fins aleshores. Hi va haver qui va aventurar que el setembre de 2012 no quedaria ni un glaçó de gel a l'Àrtic.

Una conseqüència immediata del mínim històric de cobertura de gel va ser l'apertura natural del Pas del Noroest. El Pas del Nordest va continuar tancat.



Aquest any 2008, la cobertura àrtica de gel es troba en uns paràmetres de relativa normalitat, per sota, evidentment, de la cobertura mitjana dels anys 80 però molt millor que la de l'any passat. A l'adreça http://nsidc.org/arcticseaicenews/ es pot consultar dia a dia l'evolució de la cobertura de gel àrtica.



En qualsevol cas, i davant una probable acceleració del desglaç de l'Àrtic, amb les conseqüències econòmiques que portaria (explotació de reserves naturals i de rutes comercials) els països amb interessos a la zona (EEUU, Canadà, Noruega, Dinamarca i Rússia) ja han començat a pixar per marcar territori i a cagar banderetes per totes les aigües i els gels de l'Àrtic (i, fins i tot, sota les aigües). Que Déu ens agafi confessats.

http://www.elpais.com/articulo/internacional/paises/disputan/Artico/elpepiint/20080528elpepiint_4/Tes


Però tot això era impensable l'any 1903, quan un explorador jovenet de només 30 anys i amb un immens currículum de descobertes per davant preparava una expedició (una més entre totes les que ja s'havien fet?) per trobar el Pas del Noroest. Però per poder salpar amb el vaixell Gjoa havia d'aconseguir subvencions per pagar als seus creditors que, dia sí, altre també, feien cua al moll per reclamar-li els deutes contrets i no permetrien que salpés fins que haguessin cobrat. Però no ho va aconseguir. No hi va haver prou gent que confiés en un explorador jovenet encara sense currículum. La manca de diners condemnava una expedició prometedora a quedar-se a port.

Però tot això, millor que ho expliqui en un altre post.