E.A.: La conquesta del Pol Sud (4)

Amundsen. Una altra vegada Amundsen va ser el primer.

En la seva expedició al Pol Sud, tot i el canvi sobtat de plans, segurament va fer les coses millor que Scott, però també va tenir molta sort.

Va atracar el seu vaixell Fram a Badia Balenes, uns 90 Kms. més aprop del Pol Sud que Cape Evans (el port del Terra Nova). Potser això li va permetre establir el seu darrer campament base (l'equivalent al One Ton Depot de Scott) a 82º S., en lloc de a 79º. Amundsen va obrir una ruta inexplorada però va tenir la sort de topar-se amb la Serralada Transantàrtica en un punt relativament estret d'aquesta serralada. La va pujar per la glacera Axel Heiberg. Amundsen no va portar-se ponis, que són pesats i s'enfonsen a la neu i els trineus amb motor que es va portar Scott es van sobreescalfar de seguida i no van resultar útils. Amundsen tenia més experiència en exploracions àrtiques i havia conviscut amb esquimals durant mesos durant la seva travessa del Pas del Noroest. L'experiència guanyada segur que el va ajudar. Amundsen, a més, era molt previsor: va soldar els dipòsits de fuel per evitar la seva evaporació.

Ruta d'Amundsen

Però resulta senzill fer previsions quan tot ha acabat. En definitiva, a Scott li van faltar només 17 Kms. per aconseguir-ho i ho haguessin fet si aquella tempesta terrible no els hagués aturat i congelat durant 10 dies.

Scott, potser hagués conservat la vida si hagués deixat enrera a Evans i a Oates que estaven retardant molt la marxa de l'equip. Però no ho va fer. El 11 de febrer de 1913, el New York Times publicava que, en assabentar-se de la mort de Scott, Amundsen va dir que hagués renunciat a tota la seva glòria per poder-lo salvar. Tots els lectors amb la dosi justa d'escepticisme van badallar sorollosament en llegir-ho. És absolutament impossible comprovar l'afirmació d'Amundsen. Del que sí que tenim apunts és que, en la seva cursa frenètica per guanyar-lo, va fer una sortida precipitada del campament i, quan no va poder continuar i es va haver de retirar, va deixar enrera membres del seu equip amb dificultats que van estar a punt de morir. És clar que, quan ho va fer, Amundsen s'hi estava jugant la glòria. Quan Scott va decidir no abandonar Evans i Oates, només s'hi jugava la vida. I mentre que la vida és efímera, la glòria és immortal.

Comparació de les rutes d'Amundsen i Scott

Espècies perilloses

11.07.08. 18:30. Longyearbyen

Ja hem quedat que a cada cantonada et trobes un anunci o un altre advertint-te del greu perill que suposen els óssos polars. Curiosament, enlloc no t'adverteixen de la presència d'altres espècies molt més perilloses.

Amb tota seguretat deixaré Svalbard sense haver vist cap ós polar però avui, sense anar més lluny, dins de l'Oficina d'informació-llibreria he vist un depredador cent vegades més mortal i perillós que un ós polar. Allí estava, davant meu. Un exemplar vell, en aparença inofensiu i tot ple d'arrugues de l'espècie dels Presidents dels Estats Units.

De primer no l'he conegut, però quan he vist els dos goril.les (negres) que l'acompanyaven, el núvol de fotògrafs i he rejuvenit mentalment aquelles faccions ho he vist clar: Jimmy Carter.

Ara, aquest especimen es dedica aparentment a les causes humanitàries. Fa com aquells reis medievals que, després de tota una vida de guerrejar i d'empastifar-ho tot de sang es retiraven a un monestir a suplicar la clemència de Déu i a passar els seus darrers anys (ho haurien pogut fer a l'inrevés: primer el monestir i, quan estessin a punt de morir, a guerrejar), També ell deu voler netejar la consciència de tots els abusos que va cometre durant els 4 o 8 anys (no recordo) que va estar dirigint els nostres destins. Però qui sap què fa realment, quins fils manega o bé qui mou els seus.

Espero que aquesta nit no tingui malsons.

E.A.: La conquesta del Pol Sud (3)

El dia 18 de gener de 1912 l'equip de Scott, enfonsat moralment va emprendre la tornada i tot, absolutament tot, va anar malament. Evans, un dels membres de l'equip va morir com a conseqüència d'un fort cop al cap, després de dies d'agonia i de retardar la marxa de l'equip. Aleshores li tocà el torn a Oates. Tenia un peu gangrenat després d'haver-se-li gelat i enlentia enormement la tornada. Això els feia trigar més temps en arribar als punts d'aprovisionament i, per tant, havien de racionar els aliments. A més, quan hi arribaven, trobaven que el fuel s'havia evaporat parcialment perquè el segell de parafina no havia estat prou ben col.locat. Oates, conscient que era un llast que impediria el retorn de l'equip, va sortir de la tenda una nit en mig d'una tempesta dient que anava una estona a fora. Mai no va tornar. Només quedaven tres membres i el propi Scott tenia símptomes importants de congelació en el peu dret. Malgrat tot, el dia 19 de març van arribar amb provisions per a un parell de dies a 17 Kms. del darrer campament base: One Ton Depot. Només a 17 Kms. de la salvació. Allí trobarien provisions, es podrien recuperar i, de campament en campament, completar el seu retorn al Terra Nova.

I aleshores esdevingué la tragèdia: una impressionant tempesta de neu que durà almenys 10 dies els va tenir empresonats a la tenda. Allí van morir de fred i de gana. La darrera entrada de Scott al seu diari va ser el 29 de març: "It seems a pity, but I do not think I can write more. Last entry. For God's sake look after our people". En una altra pàgina, uns gargots demanaven que s'enviés el diari a la seva vídua.

Increïblement, amb bona part del seu cos congelat i sense haver menjat res en molts dies, va ser capaç d'escriure encara 12 cartes (a la seva dona, al seu cunyat, als familiars dels companys morts, a companys...). En elles demanava a la seva dona que intentés que el seu fill estudiés Història Natural i que cregués en Déu, perquè "era reconfortant"; deia que moriria com un cavaller i havent arribat al Pol; que havia estat l'expedició més gran de tots els temps i que no l'havien completada per ben poc. Fins i tot va escriure una carta al públic indicant que el fracàs de l'expedició havia estat culpa de la fatalitat i que demostrava que els anglesos podien patir amb honor qualsevol adversitat. Wilson, un altre dels companys d'expedició agonitzant en aquella tenda, va escriure una carta als seus pares dient-los que no tenia por de morir: havia tingut una vida molt feliç i esperava tenir-la més feliç encara a partir d'ara al costat de Déu. Fe inquebrantable, sentiments de cavallerositat, de patriotisme. Com ens ha capgirat un segle!

La resta de l'expedició del Terra Nova van trobar els seus cossos el 12 de novembre a només 17 Kms. de One Ton Depot, el campament que Scott va plantar amb molta recança a 79º S. perquè pensava que, com a mínim, s'havia de situar a 80º , 45 Kms. més al sud.

Tenia raó.

L'hotelet de Longyearbyen

11.07.08. 17:10. Longyearbyen

En mig d'una terra fosca i pedregosa en què no hi creix ni l'asfalt, separat de la resta de l'assentament pel rierol que recull el desglaç de les glaceres del cap de la vall i unit a ell per una gran canonada que fa de camí per arribar-hi. Entre ferralla, tubs abandonats, un vell autobús a mig desballestar; amb vàries motos de neu estiuejant aquí i allí. En mig de tot això s'alça (però no massa) el Mary Ann's Polar Rig, el meu hotelet.

De fora té l'aspecte d'una cabana de fusta, d'un sol pis, fosca, molt allargada i bastant mal parida. No té cap rètol que adverteixi al viatger de les activitats que es duen a terme entre les seves parets. És el primer hotel del món que conec que va d'incògnit. Bé... ara he recordat un cau infecte de Dublín, però aquell tenia bons motius per anar d'incògnit: segur que era il.legal.

De dins guanya bastant. És tot de fusta. Té una gran sala molt acollidora amb mobles clars d'aspecte rústic que emmirallen la claror que entra generosament pels seus grans finestrals. En unes latituds en què la meitat de l'any és negra nit, s'ha de recollir cada goteta de claror que se li escapi al cel. La sala està ben provista de llibres en diferents idiomes, un atlas enorme invariablement obert a la pàgina de l'Àrtic i jocs de taula. M'encanta.

Un passadís llarguíssim distribueix a banda i banda unes habitacions petites i cutres, amb lliteres, sense bany. Els números de les habitacions estan enganxats amb post-its grocs, igual que la clau. És fantàstic. El que es pot esperar en un lloc situat a 78º N. L'hotelet m'encanta. El preu no tant.

I té una perla meravellosa: El "Vinter Haven" (el Jardí d'hivern). Es tracta d'un hivernacle amb parets i sostre de vidre i bona calefacció, que fa de restaurant amb cuina laponesa i, si el cuiner laponès està de vacances (com era el cas), tailandesa. És una estança molt clara (com correspon a un hivernacle) i decorada exquisidament amb plantes i tot de detalls curiosos (i algun altre d'impresentable, com l'ós dissecat del que he parlat abans). El primer dia m'hi vaig cruspir un wok de pollastre, vegetals i arròs. Mmmm... Boníssim.

El negoci del Mary Ann's Polar Rig s'ha multiplicat i ara disposa de dues cabanes més. Una es diu "Luksory" i ofereix al viatger acomodat habitacions amb més equipament i, suposo, a un preu que deu fer honor al seu nom. L'altra és la sala de conferències: una sala enorme on jo vaig dormir la primera nit en un petit sofà d'un racó perquè vaig patir un problema d'overbooking. Si algun dia organitzo un congrés, serà a Svalbard (o al Hurtigruten, que també n'organitza).

E.A.: La conquesta del Pol Sud (2)

Exploració Antàrtica. La conquesta del Pol Sud (2)

El mar va donar la benvinguda a Scott amb una tempesta terrible que va obligar a la tripulació del Terra Nova a llençar per la borda provisions i carbó per mantenir a flot el vaixell.

I allò només va ser el començament. La meteorologia no va ser mai una aliada de Scott. És clar que embarcar-se en una expedició cap al Pol Sud no és el mateix que anar a passar l'estiu a Salou. Amb tot i això, l'abraonament de la natura durant tota l'expedició potser va resultar excessiu. Era com si no suportés la gosadia d'aquells que la volien desafiar. Com una lluita entre el deler de glòria de Scott i la força brutal de la natura. Però l'obstinació de Scott era molt gran i estava disposat a arribar allà on calgués a qualsevol preu.

A començaments de 1911 Scott va avistar la destinació de l'expedició per l'hivern austral: l'Illa de Ross. L'arribada a l'illa era com un regal d'Any Nou, com un bon auguri per aquell any que tot just començava. Però només va ser un miratge. Van haver d'ancorar el Terra Nova a Cape Evans, uns 20 Kms al nord d'on ho haguessin volgut fer. A partir d'allí van començar a desplegar els diferents grups que havien d'aportar la cosmètica científica a l'expedició. Scott es va reservar el comandament del grup polar, el que havia de conquerir el Pol Sud. La seva idea era aprofitar les poques setmanes abans de la instauració de l'hivern austral per anar establint campaments base fins a situar el darrer com a mínim a 80º S. i llavors, hivernar. Va aconseguir plantar 4 campaments, el darrer (One Ton Depot) a 79º 28' S., a 45 Kms. del paral.lel 80º S., al qual no van poder arribar amb tot el material necessari. Scott sabia que aquesta decisió li podia costar cara perquè en condicions extremes, uns kilòmetres poden marcar la diferència entre l'èxit i el fracàs.

Van passar l'hivern a Cape Evans on anaven publicant una revista de l'expedició: el South Polar Times i on Scott llegia i rellegia les notes de l'expedició de Shakleton, el camí de la qual estaven refent. Ben segur que es passava llargues hores de la nit polar preguntant-se, com un amant el primer cop, quina seria l'anatomia d'aquell cos inexplorat (i potser per això tan desitjat) que jeia milers de kilòmetres per davant seu.

L'anatomia de l'Antàrtida avui està perfectament cartografiada i, per tant, podem saber amb tota exactitud el que esperava a Scott: Primer, la Plataforma de gel de Ross que s'estén més de 700 Kms. des de l'Illa de Ross fins terra ferma. Després, l'escull més important del camí: la inevitable Serralada Transantàrtica espera pacient qualsevol viatger que vulgui endinsar-se al continent gelat per la Plataforma de Ross. Els pics que s'alcen desafiants a prop de la costa arriben als 4500 m. d'alçada. És com la nostra Serralada Litoral, però un pèl més alta. Passada la Serralada Transantàrtica el continent se suavitza : un altiplà que es mou entre els 2000 i els 3000 m. portarà al viatger al Pol Sud sense oferir-li cap altra resistència orogràfica, a mercè només de què una climatologia habitualment poc considerada li vulgui donar la seva benedicció.

El 24 d'agost va tornar a sortir el mateix sol que s'havia posat el 21 d'abril. Però encara era massa aviat. Caldria esperar uns mesos: avançada la primavera austral, diferents grups amb trienus amb motor o tirats per ponis i gossos anirien transportant material en direcció al Pol i establint punts d'aprovisionament cada 90-100 Kms de camí, on deixarien aliments i fuel per a la tornada. Així podrien alleugerir la càrrega dels trineus que els portarien al Pol. Una part de la carn que deixarien als punts d'aprovisionament a mesura que els trineus s'anessin buidant seria la provinent del sacrifici dels propis gossos i ponis que els havien tirat. A mesura que anessin descarregant el pes dels trineus, els diferents grups que composaven l'expedició polar anirien tornant als campaments base. Al final, un únic grup de 4 homes comandat per Scott faria l'assalt al Pol.

La ruta de Scott

Seguint aquest pla, els diferents grups van sortir de Cape Evans la setmana del 24 d'octubre. Seguint la ruta de Shakleton, havien de pujar la Serralada Transantàrtica per la Glacera de Beardmore. A 20 Kms. d'aquesta glacera van ser aturats durant 4 dies per una forta tempesta. Finalment, el dia 11 de desembre van arribar al seu peu. Deu dies després, el 21 de desembre, van aconseguir arribar al capdamunt i col.locar-hi un dipòsit de provisions: "l'Upper Glacier Depot". Havien arribat finalment a l'altiplà polar. El pitjor ja havia passat. En aquell moment només continuaven l'expedició dos trineus i 8 homes. Tots els altres havien anat retornant. Tenien per davant encara uns 900 Kms. d'altiplà fins el Pol. El dia 4 de gener de 1912 Scott va triar 4 homes (no 3 com estava previst) per fer la darrera etapa fins el Pol Sud. Una decisió segurament errònia perquè significava haver d'alimentar una persona no prevista durant tot el camí de tornada. Segurament, Scott va prendre-la induït per l'eufòria de saber que, malgrat totes les dificultats passades, amb tota probabilitat, farien el Pol Sud.

Amb la moral alta i a bon pas van anar fent camí per l'altiplà polar. El 9 de gener ja van ultrapassar la darrera anotació de Shakleton. No hi havia muntanyes al seu camí. El temps era bo: hi arribarien!!! Va ser el darrer moment d'optimisme de l'expedició.

Perquè el 16 de gener passà quelcom d'inesperat: en un paisatge on està prohibit qualsevol color que no sigui el blanc, van albirar alguna cosa fosca, com un montícul. Allò només podia significar dues coses: o es tractava d'un avistament extraterrestre o Roald Amundsen se'ls havia avançat.

L'objecte que havien vist era la bandera noruega plantada per Amundsen quasi cinc setmanes abans. Juntament amb la bandera hi havia dos missatges per a Scott: una carta per a que la lliurés al rei noruec si ell no aconseguia retornar i una nota indicant la situació d'una tenda de campanya per aixoplugar-se que l'equip d'Amundsen els havia deixat allí.

Missatge que Amundsen va deixar a Scott indicant on podria trobar una tenda

Era la conquesta més trista: havien arribat al Pol Sud, sí, però no havien estat els primers. Tota la glòria seria per Amundsen; per aquell home que, si no hagués estat per les mentides de Cook i Peary ara estaria intentant assolir el Pol Nord, exactament a les antípodes d'on era ell. Un frau, un engany, una mentida havien robat la glòria a Scott.

Scott va passar 30 hores al Pol Sud, fent comprovacions geogràfiques, dibuixos (la bandera noruega, la tenda d'Amundsen) i diari: "Cal dir adeu a tots els somnis. Serà una tornada monòtona i trista". I ho va ser. Segurament molt més del que ell mateix podia imaginar-se.

Dibuixos que va fer Scott al Pol

Svalbard i els óssos polars

11.07.08. 11:00. Lonyearbyen

La marca de Svalbard és l'ós polar. Si els de la SGAE gestionessin els drets d'imatge dels óssos polars, a Svalbard es forrarien.

Qualsevol negoci, centre públic, govern, empresa ... Qualsevol cosa que s'organitzi a les illes ha de tenir un ós polar al logo. Si no, no és de Svalbard. Així de senzill. I us asseguro que no exagero en absolut.

També abunden, a qualsevol cantonada, els óssos polars dissecats. Per a mi, un animal dissecat sempre resulta trist però hi ha casos en què algunes suposadament ments creatives freguen el ridícul. Al meu hotelet hi ha un ós polar dissecat i partit en dos. La part de les potes de darrera està situada en una habitació amb les potes al terra i el cos tallat recolzat a la paret com si l'ós l'estés travessant. A l'habitació contígua la instal.lació artística (?) continua amb el cos sortint de la paret i les potes davanteres enfundades amb guants de boxa. Patètic.

Es calcula que entre Svalbard i Franz Josef Land hi ha 3000 exemplars d'ós polar. Al continent no hi ha óssos polars. Fins l'any 1973 es caçaven óssos sense pietat a Svalbard i la seva població es va reduir fins els 1500 exemplars. Aleshores es va decidir protegir-los completament: està prohibit seguir-los (encara que no sigui per caçar-los), posar-los esquers (menjar) per tal que s'acostin i poder-los veure i, sobretot, està prohibit caçar-los. Des de 1973 no es poden matar óssos polars a Svalbard. Hi ha, però, una excepció: la defensa pròpia. I això obre un altre capítol apassionant sobre les peculiaritats de Svalbard. Capbussem-nos-hi.
.
Els óssos polars són animals perillosos que fàcilment poden matar una persona si tenen molta gana o se senten amenaçats. Els més perillosos són els joves (per inexperts) i els vells (perquè han perdut habilitats i una persona sempre és una presa fàcil). També són curiosos i a vegades s'apropen sense cap intenció d'atacar. Tota la geografia civilitzada de Svalbard (que no és gaire) està plena de cartells, senyals i tot tipus d'indicacions advertint de la perillositat d'aquests animals. Està quasi prohibit sortir dels assentaments sense un rifle.

Els rifles s'aconsegueixen al supermercat pel mòdic preu de 150 corones/dia i no et cal tenir permís d'arma ni res per l'estil. En tot cas, a les botigues hi ha senyals indicant que no s'hi pot entrar amb armes de foc. He de reconèixer que aquest punt primitiu i salvatge de Svalbard va xocar, d'entrada, a una persona civilitzada, pulcra i assèptica com jo. Benvingut al far-west (o al far-north) vaig pensar.

Et demanen també que portis una pistola de bengales per distreure l'ós i així evitar haver d'usar el rifle i que, si acampes, enrevoltis tot el campament d'un cable connectat a algun dispositiu avisador per si un ós mira d'entrar. També està prohibit dipositar la brossa del campament a menys de 100 m.

En fi, jo penso que una part d'aquest desplegament forma part de l'espectacle de promoció turística. I és que a Svalbard hi ha dos classes de mines: les de carbó i les d'or (blanc, en aquest cas). En tot cas, cada temporada, una desena d'óssos polars cauen abatuts per accions en "defensa pròpia". El per què alguns d'aquells "excursionistes" portaven un rifle automàtic amb mira telescòpica capaç de fer blanc (mai millor dit) amb precisió a més de 500 m. no ho sabrem mai. També és cert que fa alguns anys un estudiant va morir com a conseqüència de l'atac d'un ós polar jove. Així doncs, i perdoneu el cinisme, si comptem els, diguem, 10 darrers anys, anem 100-1 a favor dels animals civilitzats.

A Svalbard hi ha molta més fauna, però tota queda eclipsada darrera del tro del rei de l'àrtic: molts tipus d'ocells (entre ells, els frarets i els "polar terns" que es dediquen a fotre't cops de pic al cap si passes aprop del seu niu), foques, morses, guineus polars, balenes...

Tots aquests mamífers, començant pels óssos i acabant per les balenes han estat objecte de depredació sistemàtica i despietada per part dels animals civilitzats des que, a finals del s. XVI, Barents les va descobrir per a la civilització (?) i fins fa ben poc. Els propis homes que acompanyaven Barents a la seva expedició de 1596 van donar per inaugurada la temporada de cacera de l'ós blanc tot just tocar terra. Durant els propers segles, els únics pobladors de Svalbard van ser trampers i caçadors i els únics vaixells que navegaven les seves aigües eren baleners.

L'home civilitzat és el depredador més salvatge de Svalbard.

E.A.: La conquesta del Pol Sud (1)

Exploració antàrtica: La Conquesta del Pol Sud (1)

El 12 d'octubre de 1910, Robert Falcon Scott va rebre un telegrama de Roald Amundsen que el va inquietar profundament.

Aquells dies Scott estava ultimant els preparatius d'una expedició que, sota una ornamentació científica, tenia com a objectiu real ser el primer home que posés els peus al Pol Sud i guanyar així l'única immortalitat que sabem del cert que existeix. L'amaniment científic li va servir per aconseguir 20.000 lliures del Govern Britànic amb les quals comprar el Terra Nova, un vaixell balener de vapor de 400 tones que usaria per la gesta.

Scott sabia que, en aquell moment, Roald Amundsen estava fent exactament el mateix que ell però amb un propòsit diametralment oposat (mai millor dit): ser el primer home que posés els peus damunt del Pol Nord (també amb el maquillatge científic pertinent per recollir una beca del govern noruec). De fet, era públic i notori que Amundsen havia sortit ja el dia 9 d'agost de 1910 amb el Fram des d'Oslo, rumb a l'Estret de Bering. Per quin motiu, doncs, el dia 12 d'octubre Scott va rebre un telegrama que deia: "Beg to inform you Fram proceeding Antartic. Amundsen"?

A més a més de garantir-los la immortalitat com a mentiders, els fraus de Peary i Cook que anunciaren el 1909 que havien arribat al Pol Nord va tenir com a efecte col.lateral fer canviar els plans de Roald Amundsen. Al capdavall, quina glòria tenia reservada el segon home (o potser el tercer) en posar els peus damunt del Pol Nord?

Amundsen va fer el canvi de plans amb un secretisme absolut. Ningú no va saber res fins que tot era ja irreversible. Fins que va estar segur que ningú (ni el propi Govern noruec que li havia concedit la beca per anar al Pol Nord) no podria contravenir la decisió que havia pres. Quan el Fram va salpar d'Oslo a l'agost la tripulació estava convençuda de que anaven cap a l'Estret de Bering, doblant el Horn Cape. El dia 9 de setembre, tres hores abans de partir de l'Illa de Madeira, on el Fram estava fent una escala, Amundsen va reunir la tripulació a coberta i, mostrant-los un mapa de l'Antàrtida els va comunicar el seu propòsit real i els va preguntar un per un si l'acompanyarien. Tots van assentir. El seu germà es va quedar a Madeira amb les instruccions d'enviar un mes més tard, quan no hi hagués tornada enrera, el telegrama a Scott, les cartes de la tripulació a les seves famílies i una carta al rei noruec disculpant-se pel canvi de plans i assegurant-li que els resultats de la nova expedició el redimirien.

Però per a que això fos així, Amundsen havia de guanyar la cursa per la conquesta del Pol Sud que el seu telegrama a Scott havia inaugurat oficialment. D'entrada, però, hi havia alguns factors que jugaven a favor de Scott: per un costat havia dissenyat l'expedició des de l'inici amb l'objectiu d'arribar al Pol Sud, no com Amundsen que va haver d'improvisar un canvi dràstic de plans arran de l'anunci de Peary; en segon lloc, Scott disposava de gossos, ponis i alguns trineus amb motor. Amundsen només tenia gossos. Finalment, Scott volia seguir una ruta que ja havia estat explorada l'any anterior per Shakleton (que havia aconseguit arribar a 88º 23' S., a només 180 Kms. del Pol Sud), mentre que Amundsen hauria d'obrir una ruta nova per paratges completament inexplorats.

Triar una bona ruta era essencial. L'Antàrtida no és un cercle centrat al Pol Sud. Més aviat ens l'hem d'imaginar com si un gegant afamat hagués clavat una gran mossada a aquell cercle a l'alçada del meridià 180º. L'espai lliure que va deixar aquest mos el va ocupar el Mar de Ross, una bona part del qual està gelat formant la Plataforma de Ross. Aquest és el camí més curt des de la costa antàrtica fins el Pol i, per tant, atacar el Pos Sud a partir de la Plataforma de Ross sembla raonable.

El meridià 180º és el que passa per les nostres antípodes, a la vora de Nova Zelanda. Així doncs, l'expedició de Scott, a bord del Terra Nova, va partir de Port Chalmers, al sud de Nova Zelanda el 29 de Novembre de 1910 en direcció al Mar de Ross.