10.06.08. 21:02. Umea
He sortit a menjar alguna cosa. Tot estava tancat. Què es pot esperar d'una civilització que a les 20:30 ja no et deixa sopar?? Malgrat tot, he trobat un cafè obert i m'he menjat una amanida i una quiche farcida d'un peix rosat (potser salmó?). Fa un fred que pela. Continua plovent. Malgrat això, al centre hi ha una mena d'espectacle. Centenars de persones s'apleguen al voltant d'un escenari al mig d'una plaça. Però què fan? Si està plovent, que no ho veuen? Me n'hi vaig: vull pujar a l'escenari, agafar el micròfon i dir-los que se'n tornin a casa, que hi haurà altres dies per fer el que coi haguessin de fer avui, que agafaran una galipàndria que ni el combregar hi serà a temps, que jo ja estic tossint... Però la pluja i el fred em fan desistir. Dono mitja volta i, cames ajudeu-me, me'n torno cap a l'hotel. Mentre hi vaig, recordo el que em va dir la Sílvia referit a Holanda: Si han d'esperar que deixi de ploure per fer activitats, mai no faran res. Quanta raó tenia. Atxoom!!! Perdó.
Arribo xop, però arribo. "Hotel, dulce hotel".
dimarts, 10 de juny del 2008
Què coi estic fent jo aquí?
10.06.08. 16:30. Umea (63º N.)
Al final havia de passar: la pregunta "què coi hi estic fent jo aquí?" havia d'acabar surant, per molt reprimida que la vulgués tenir dins meu. Ha estat aquest matí. El tren que va sortir amb quasi dues hores de retard d'Estocolm ha arribat puntualment amb quasi dues hores de retard a destinació. A les 9:30 el comboi deixava enrera boscos frondosos de pi que tapissen de verd extensions inabastables i entrava suaument a l'estació. El cel era ben gris, plovia i fotia un fred que ja havia oblidat. Però això no era el més greu. El més greu era que el tren no havia arribat a la seva suposada destinació sinó a Vannas (que es pronuncia "Venice", com Venècia en anglès). Des d'allí havíem de continuar en autobús fins Umea. Si no fos pel fred i el paisatge hauria assegurat que havia pujat als rodalies de Renfe, aprop de Barcelona.
Una hora més tard, l'autobús ens deixava a l'estació de trens d'Umea. Seguia plovent. Seguia fent fred.
Els viatgers ens hem aixoplugat en silenci resignat a dins després de caminar 50 metres entre bassals. S'han acabat les estacions amb halls enormes, plenes de pantalletes, de supermercats, de quioscos amb premsa estrangera, de restaurants i de personal eficient que t'intenta facilitar la vida. L'estació d'Umea és una sala d'espera petita amb una pantalleta de televisió que informa de les properes sortides/arribades i una via de tren a la part posterior. No es veia ni una ànima de personal, no hi havia bar ni una mala màquina de cafès. Va ser aquí on el Kirk Douglas va rodar "El darrer tren cap a Gun Hill"??. Per acabar-ho d'arreglar, un cartell informa als soferts viatgers que els ferries per anar fins a Vaasa s'agafen a Holmsund, un poblet situat a uns 15 Kms. de Umea. A fora continuava plovent, jo tenia els peus molls per l'aigua amb la que m'havien obsequiat els tolls del passeig d'abans fins l'estació i ja em començava a caure el moquet. Ha estat aleshores quan m'he preguntat que coi hi estava fotent allí.
Però era, sense dubte, una pregunta retòrica. Els viatgers avesats som persones valentes i agosarades que no ens fan por les dificultats ni els perills del camí i que estem sempre delerosos d'aventura. I, sobretot, que sabem que no hi ha dificultat que no pugui superar una bona VISA. Amb aquesta confiança m'he aventurat pels carrers molls d'Umea fins l'Oficina de Turisme (afortunadament, tothom parla anglès en aquestes contrades i no m'ha resultat difícil trobar-la). En 5 minuts, tenia una reserva pel ferry que sortirà demà, un hotel i un taxi per anar fins al ferry. Quan la noia de l'oficina m'ha tornat la tarja, cremava.
Al final havia de passar: la pregunta "què coi hi estic fent jo aquí?" havia d'acabar surant, per molt reprimida que la vulgués tenir dins meu. Ha estat aquest matí. El tren que va sortir amb quasi dues hores de retard d'Estocolm ha arribat puntualment amb quasi dues hores de retard a destinació. A les 9:30 el comboi deixava enrera boscos frondosos de pi que tapissen de verd extensions inabastables i entrava suaument a l'estació. El cel era ben gris, plovia i fotia un fred que ja havia oblidat. Però això no era el més greu. El més greu era que el tren no havia arribat a la seva suposada destinació sinó a Vannas (que es pronuncia "Venice", com Venècia en anglès). Des d'allí havíem de continuar en autobús fins Umea. Si no fos pel fred i el paisatge hauria assegurat que havia pujat als rodalies de Renfe, aprop de Barcelona.Una hora més tard, l'autobús ens deixava a l'estació de trens d'Umea. Seguia plovent. Seguia fent fred.
Els viatgers ens hem aixoplugat en silenci resignat a dins després de caminar 50 metres entre bassals. S'han acabat les estacions amb halls enormes, plenes de pantalletes, de supermercats, de quioscos amb premsa estrangera, de restaurants i de personal eficient que t'intenta facilitar la vida. L'estació d'Umea és una sala d'espera petita amb una pantalleta de televisió que informa de les properes sortides/arribades i una via de tren a la part posterior. No es veia ni una ànima de personal, no hi havia bar ni una mala màquina de cafès. Va ser aquí on el Kirk Douglas va rodar "El darrer tren cap a Gun Hill"??. Per acabar-ho d'arreglar, un cartell informa als soferts viatgers que els ferries per anar fins a Vaasa s'agafen a Holmsund, un poblet situat a uns 15 Kms. de Umea. A fora continuava plovent, jo tenia els peus molls per l'aigua amb la que m'havien obsequiat els tolls del passeig d'abans fins l'estació i ja em començava a caure el moquet. Ha estat aleshores quan m'he preguntat que coi hi estava fotent allí.
Però era, sense dubte, una pregunta retòrica. Els viatgers avesats som persones valentes i agosarades que no ens fan por les dificultats ni els perills del camí i que estem sempre delerosos d'aventura. I, sobretot, que sabem que no hi ha dificultat que no pugui superar una bona VISA. Amb aquesta confiança m'he aventurat pels carrers molls d'Umea fins l'Oficina de Turisme (afortunadament, tothom parla anglès en aquestes contrades i no m'ha resultat difícil trobar-la). En 5 minuts, tenia una reserva pel ferry que sortirà demà, un hotel i un taxi per anar fins al ferry. Quan la noia de l'oficina m'ha tornat la tarja, cremava.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
