A l'hotelet de Rovaniemi: familiar, acollidor i relativament barat, tal com deia la Lonely Planet, m'han aconsellat un restaurant: menjar laponès autèntic. Els he dit que segurament seria molt car i m'han dit que no: 15 euros com a màxim.
Hi he anat decidit, tot i recordant la sopa de salmó i el peix fregit que em vaig cruspir a la paradeta laponesa de Helsinki (que no la paella, és clar). He creuat Rovaniemi ben de pressa perquè em moria de gana i, a més, eren les 21:30 i he pensat que seria un miracle que el restaurant estés obert. Però ho estava. Una noieta fràgil, amb aparença molt més occidental que les que vaig trobar a Helsinki m'ha acompanyat a una taula. Tot tenia un aspecte molt elegant: decorat en fusta, taules rústiques, espelmes a cada taula, llum d'ambient baixa, doble joc de coberts i copes. He quedat gratament sorprès de que en un lloc així (i a Finlàndia) es pogués sopar per 15 euros.
Quan m'han portat la carta (enquadernada en fusta) m'he adonat de que amb 15 euros no et portaven ni un servei de pa. L'equivalent al nostre entranyable consomé (o sigui, l'entrant més barat de la carta) valia 10 euros i la cosa anava pujant fins els 25 del bistec de vedella (el nom del plat portava molta més ornamentació però allí, el substanciós era el bistec) o els 28 euros del bistec de ren (atès que a la Lapònia hi viuen més rens que persones, trobo que podria ser una mica més barat). M'he inclinat per una amanida de pit d'ànec amb salsa de melmelada de fruits del bosc, recordant les opípares amanides de pit de pollastre del McDonalds i per un risotto amb bolets i formatge parmesà fos. Com veieu, el restaurant tenia una carta molt típica de Lapònia.
I ha arribat el primer plat.
El plat, pròpiament el plat, era enorme. El seu contingut no tant (per què tant plat per tan poca teca? he pensat). Al seu interior hi havia unes quantes fulletes tallades d'enciam i rúcula al mig acompanyades per quatre (sí, 4!) encenalls (tal era la seva mida) de suposat pit d'ànec. Per un moment he pensat que era una broma que allò costés 10 euros o que potser es tractava de l'aperitiu que posen en alguns restaurants mentre no arriba el plat. Però quan he vist les microgotetes de melmelada de fruits del bosc (suposo, perquè en ser tan petites no han estat suficient per estimular les meves papil.les gustatives) he pensat que allò devia ser el meu plat.
El risotto no desmereixia l'amanida. De primer m'ha semblat un risotto estrany, sense arròs. Després he vist que sí que hi era, però quedava amagat sota una diminuta làmina de formatge parmesà fos. He acabat acaçant un a un els granets d'arròs pel plat. Us ho juro.
I com continuava amb la mateixa gana que a l'entrar ( o potser més perquè aquells aperitius no havien fet res més que excitar les meves glàndules salivars, sucs gàstrics i imaginació), m'he vist obligat a demanar un postre: "gelat de no-se-què sobre un llit de iogur i amb maduixes salvatges". Guau!!! He pensat que si hi havia gelat, iogur i maduixes alguna cosa m'alimentaria. Doncs m'han portat una boleta de gelat de color vermell (que deuen haver fet usant com a motllo aquelles culleretes per fer boletes de meló) a sobre d'una capa de iogur que ocupava tan (poc) com la boleta. Pel que fa a les maduixes salvatges eren literalment tres laminetes d'una maduixa descongelada.
Finalment, desesperat, he demanat un cafè. "Porti'm un comptagotes", els he dit, però crec que no m'han entès. Però curiosament en aquest cas ha anat a l'inrevés: en lloc de servir-me un parell de gotes de espresso m'han portat "un gran tazón de aguachirri" que és el concepte que a FInlàndia tenen de cafè.
Miro el rellotge a la taula del restaurant on estc escrivint aquestes línies mentre assaboreixo el cafè: les 22:45. En un país on la gent sopa a les 18:00, aquest restaurant està obert a les 22:45. Ara ho entenc tot: la gent hi vénen SOPATS!!! La nouvelle cuisine és un xollo pels restaurants: no et donen menjar i et lleven la pell de l'esquena.
Em porten el compte i, quan el veig, sense cap raó especial, em poso a enyorar la Sílvia. Ai... penso: si fos aquí la convidaria a sopar, com vaig fer a Tilburg. Com que no hi és, pago i surto amb l'esperança de trobar un McDonalds encara obert.
