diumenge, 17 d’agost del 2008

Atrapat a Estocolm

17.08.08. 20:00. Estocolm



L'aventura horària que us he explicat no l'haguera tingut de cap manera a Finlàndia, perquè si ho recordeu, el seu origen ha estat un tren (Estocolm-->Malmö) al qual no hi havia places. Per ser més precissos: un dia (el diumenge 17 d'agost) en el qual NO HI HAVIA PLACES A CAP TREN CAP A MALMÖ.

A Finlàndia sempre vaig viatjar sense veí de seient, en uns trens preciosos, sobredimensionats i pensats per a les persones. Per a totes les persones. Semblava que, per curar-se en salut, afegissin un parell de vagons més als trens (o hi afegien un pis més a cada vagó ;-) ). A Suècia està clar que no és el cas. Suècia no està a l'alçada del seu mite. En canvi, Estocolm sí.

He aprofitat que la Renfe sueca em convidava amb totes les despeses pagades (per mi) a fer turisme per Estocolm per passejar-la unes hores. I, certament, Estocolm és una ciutat preciosa i fotogènica. Avui plovia, no era un dia bo. Però m'ha encantat donar-hi un tomb, de tota manera.

Estocolm és una ciutat en format arxipèlag: s'estèn per una col.lecció d'illes i penínsules i fiords comunicats per ponts i decorats amb edificis punxeguts i monumentals que testimonien les petjades que hi ha deixat la història. No sé què són aquells edificis, no sé si és massa important el contingut del seu Museu Nacional (ja el vaig anar a veure fa anys i no és res de l'altre món) però passejar per Estocolm és un autèntic plaer.








Però Estocolm té altres motius per a l'encant: el barri antic és peatonal i els diumenges a la tarda, encara que plogui, bull de gent i d'artistes desplegant el seu repertori, com d'aquí a poques setmanes a Tarrega.


Fantasmes passejant per la Ciutat vella

I també té motius per a la sorpresa: estem acostumats als vaixells-restaurant. N'hi ha a qualsevol localitat costanera (o no costanera, com París). Però a Estocolm també hi ha dos albergs-vaixell i, almenys, un hotel-vaixell ancorats al port. En la meva anterior visita em vaig allotjar a tots dos albergs (en nits diferents, s'entèn...) i em van encantar.


Hotel ancorat a Estocolm

I una altra sorpresa: un museu, el Vasa, que té en el seu interior un enorme veler sencer. Un veler que va tenir una història encara més breu que la del Titànic.

El 10 d'agost de 1628 el Vasa llevava àncores al port d'Estocolm en el seu viatge inaugural. En la maniobra de sortida de port va desplegar les veles i aleshores es va girar una mica d'aire (res extraordinari, de debò) i el vaixell, simplement, va bolcar i es va afonar.

Va ser anar-se'n "al fons, a la primera brisa".

Molts anys després, el 1961, el van tornar a la superfície, van sotmetre la seva fusta durant anys a uns productes per restaurar-la i netejar-la i ara el tenen exposat al muesu Vasa juntament amb l'explicació d'aquest episodi: Per tal de que els vaixells fossin estables (sobretot en episodis de tempestes a alta mar) era imprescindible de posar-los el centre de gravetat el mes aprop de la quilla possible. Per aquest motiu, la coberta més baixa dels vaixells, la que tocava la part inferior del casc, l'omplien de rocs, que feien de llast. N'hi posaven una gran quantitat. Com més rocs, més estabilitat. Però el rei suec Gustav Adolf, com a demostració del seu poder i de la seva glòria, va voler construir el vaixell amb més canons mai imaginat. Això va obligar a incorporar una coberta més de canons. I clar, una coberta més de canons tenia l'efecte lateral de permetre encabir-hi menys rocs. Resultat: el vaixell va tenir una vida útil de poc menys de mitja hora.

Les hores han anat passant plàcidament a l'estació central d'Estocolm. Les restes del meu cinquè cappuccino ja fa estona que s'han refredat a la tassa. A la taula del costat un noi, que ha après que per tenir èxit amb les noies cal escoltar-les (o, si més no, fer-ho veure), aplica conscienciosament l'ensenyament amb una americana d'accent escandalós. S'aixequen i al noi li falta cara per allotjar el somriure. Jo també m'aixeco. Vaig a dutxar-me.


L'estació d'Estocolm. El paisatge del meu 17.08.08

La solució del trencaclosques

17.08.08. 17:00. Estocolm

I si no passés per Barcelona?

Primer m'ha semblat una broma. Però m'he decidit a explorar-ho perquè era la darrera alternativa que em quedava. ¿Em caldrà reconèixer a mi, a un ZaPat(er)ista de tota la vida, que
el bon jan del ZP s'està oblidant de nosaltres???

I l'exploració ha donat el resultat següent: Es pot sortir de París en tren fins a les 10:10 del matí i arribar a Lleida a la nit. Sempre i quan, és clar, hom no s'entesti en passar per Barna (si es vol passar per Barna, caldrà sortir de París a les 7:35 h.).

La solució final del trencaclosques és la següent:

Kobenhavn(Dilluns, 18.08. 15:38)--->Hamburg(20:16; 21:27)--->Hannover(22:56; 23:31)-->Brussels Midi(6:11; 7:13)-->Paris Nord (8:35)-->(Metro)-->París Montparnasse (10:10)--->Irun(15:40; 17:35)-->Tudela de Navarra(20.35; 21:18)-->Zaragoza(22.15;23:00) --> Lleida (Dimarts, 19.08. 23:45)

I, com veieu, amb uns tranbordaments la mar de relaxats.

Doncs sí noies (i nois), avui per avui, la manera més ràpida d'anar de París a Lleida en tren NO PASSA PER BARCELONA!!!!!, passa per Irún, per Tudela de Navarra i per Zaragoza (Delicias). I, d'aquí a poc, potser passarà per Madrid. Haurem de començar a capgirar el nostre mapa mental d'Espanya i d'Europa....

Però jo, ja em perdonareu, segueixo essent ZaPatista. M'encanten les seves celles!!!

El trencaclosques

17.08.08. 16:42. Estocolm

Em piiip en el Kurt Wallander i en la mare que el va piiip.

Ja em disculpareu aquesta sortida de to, però, com comprendreu de seguida, la cosa s'ho val.

Havia dissenyat el viatge de tornada centrant-lo en Ystad. Es tractava de no deixar a l'atzar la visita a aquesta població ara-més-mítica-que-mai com ja va passar al viatge d'anada i que, al final, va provocar que me l'hagués de saltar. Després de tornar-me boig estudiant mil-i-una combinacions horàries per internet, havia aconseguit finalment quadrar els ferries i els trens per tal de poder acostar-me a Mariagatan, 10 sense haver de perdre tot un dia en l'intent.

Es tractava d'arribar en ferry a les 6:20 del matí del diumenge 17 a Estocolm, passejar-la una micona i fer un cappuccino en qualsevol racó d'aigua aprop de l'estació. Més tard de les 8:00 sortia un tren cap a Malmö que hi arribava a primera hora de la tarda, amb temps més que suficient per fer Malmö--->Ystad----->peregrinació pels llocs de culte de les novel.les--->tornada a Malmö a temps per agafar el tren cap a Hamburg i Paris. Un cafetonet al Quartier Latin (o a Pigalle, qui sap? ;-) ) i, des d'allí, l'express nocturn cap a Cerbère. Tot quadradet i ben aprofitat.

Però m'he quedat al primer tram.

Quan, després de (no) dormir en una butaca infumable, el ferry que travessa el Bàltic des de Turku (a Finlàndia) m'ha deixat (fet caldo) a Estocolm, he anat a l'Estació Central i he demanat un bitllet pel tren de les 8:20 cap a Malmö. No hi havia places. No hi havia places a cap altre de la dotzena llarga de trens que anaven durant el matí o la tarda a Malmö. No hi havia places fins al tren nocturn que sortia cap a les 22:00 i arribava a Malmö el dilluns, aproximadament, a les 6:00 del matí. Avui, Estocolm era una estació sense places. I aleshores ha començat el calvari. Totes les alternatives horàries que m'oferien m'obligaven a estar un dia més perdut pel laberint de camins de ferro que solquen Europa. I jo ja havia decidit que el dimarts volia ser a Lleida.

I, aleshores, he encomanat la meva ànima a Santa Wifi Gloriosa. M'he assegut amb el portàtil a la capella-cafè que els devots suecs tenen dedicada a aquesta santa a l'estació i, amb el bloc de notes i un bolígraf a l'abast, m'he capbussat al clavegueram dels ferrocarrils europeus. Tot seguit, faig un extracte d'aquesta capbussada. Segurament és tediós però val la pena llegir-ho perquè el resultat final és absolutament sorprenent.

La idea global del recorregut era fer:

Malmö-Kobenhavn (és el Copenague de tota la vida, però aquí són una mica rarets)-Hamburg-Paris-Barcelona-Lleida.

El París--Barcelona, via Cerbère o, en Talgo, segons com m'anés millor.

El problema és que aquest recorregut estava subjecte a dues restriccions complicades:

1. Sortir de Malmö després de les 13:00 h. de dilluns (d'altra manera no podria visitar massa més que l'estació de Ystad) i

2. Arribar a París abans de les 7:35 del matí de dimarts (l'endemà), moment en què sortia el darrer tren que em permetia arribar a Barcelona abans de les 22:00 del mateix dimarts, amb el temps just per agafar el darrer AVE cap a Lleida. Fer-ho així, m'estalviava una altra nit per aquests móns de Déu.

He començat per alternatives naturals, minimitzant els canvis, però només em permetien arribar a París a les 9:14 (molt lluny de les 7.35 que necessitava) i, a més, m'obligaven a sortir de Malmö abans de les 13:00, comprometent una visita profitosa al nostre amic Wallander. Aleshores, he provat de trencar trossos de trajecte

El tren nocturn Hamburg-París sortia molt aviat d'Hamburg i arribava molt tard a París, així que aquest era l'esglaó feble de la cadena. Així doncs, l'he mirat de trencar.

Un primer trencament: Hamburg-Hannover-Brussel.les-París em permetia sortir més tard d'Hamburg (i, per tant, de Malmó) i arribar més aviat a París: a les 8:35. Però encara era una hora més tard de l'hora que necessitava. I, això sense comptar el més que probable canvi d'estació a París. Del tot impossible.

He provat un trencament alternatiu: Hamburg-Fulda-Frankfurt-Karlsruhe-París.

Aquest em permetia ser a París a les 6:46. Havia de canviar d'estació, però, en metro, no tindria problemes per arribar abans de les 7:35 en què sortia el tren cap a Barna (ja ho vaig fer al viatge d'anada). Però aquesta alternativa tenia dos transbordaments (A Fulda i a Frankfurt ) que es feien en només 5 minuts. En un cas, eren andanes consecutives, però en l'altra no. I, en tot cas, no me'n podia fiar. Corria el risc de quedar-me a fer nones damunt de la maleta a l'estació de Frankfurt usant el portàtil com a coixí.

He provat mil-i-un trencaments i combinacions més, però no hi havia manera d'arribar a París abans de les 8:35 del matí. He perdut dues hores darrera del portàtil i no he arribat enlloc. El cap em bullia. Els cambrers em pressionaven donant tombs com mosques al voltant de la meva taula. Ystad estava perduda un altre cop. Semblava una maledicció. Hauria de tornar al despatx de Lleida capcot, avergonyit i amb les mans buides de Ystad. Què pensaria el Ramiro de mi? No podia ser. Havia d'arribar a Ystad com fos. Encara que hagués de fer auto-stop. M'he tornat a mirar l'itinerari global:

Malmö-Kobenhavn-Hamburg-Paris-Barcelona-Lleida.

I he tornat a començar.

Però era molt difícil. Tots els esglaons semblaven necessaris per a un recorregut òptim fins a Lleida. No se'n podia estalviar ni substituir cap. I aleshores hi he pensat. He pensat en la solucio més inimaginable, més sorprenent i més inversemblant.

I ha funcionat.