L'aventura horària que us he explicat no l'haguera tingut de cap manera a Finlàndia, perquè si ho recordeu, el seu origen ha estat un tren (Estocolm-->Malmö) al qual no hi havia places. Per ser més precissos: un dia (el diumenge 17 d'agost) en el qual NO HI HAVIA PLACES A CAP TREN CAP A MALMÖ.
A Finlàndia sempre vaig viatjar sense veí de seient, en uns trens preciosos, sobredimensionats i pensats per a les persones. Per a totes les persones. Semblava que, per curar-se en salut, afegissin un parell de vagons més als trens (o hi afegien un pis més a cada vagó ;-) ). A Suècia està clar que no és el cas. Suècia no està a l'alçada del seu mite. En canvi, Estocolm sí.
He aprofitat que la Renfe sueca em convidava amb totes les despeses pagades (per mi) a fer turisme per Estocolm per passejar-la unes hores. I, certament, Estocolm és una ciutat preciosa i fotogènica. Avui plovia, no era un dia bo. Però m'ha encantat donar-hi un tomb, de tota manera.
Estocolm és una ciutat en format arxipèlag: s'estèn per una col.lecció d'illes i penínsules i fiords comunicats per ponts i decorats amb edificis punxeguts i monumentals que testimonien les petjades que hi ha deixat la història. No sé què són aquells edificis, no sé si és massa important el contingut del seu Museu Nacional (ja el vaig anar a veure fa anys i no és res de l'altre món) però passejar per Estocolm és un autèntic plaer.
Fantasmes passejant per la Ciutat vella
I també té motius per a la sorpresa: estem acostumats als vaixells-restaurant. N'hi ha a qualsevol localitat costanera (o no costanera, com París). Però a Estocolm també hi ha dos albergs-vaixell i, almenys, un hotel-vaixell ancorats al port. En la meva anterior visita em vaig allotjar a tots dos albergs (en nits diferents, s'entèn...) i em van encantar.
Hotel ancorat a Estocolm
I una altra sorpresa: un museu, el Vasa, que té en el seu interior un enorme veler sencer. Un veler que va tenir una història encara més breu que la del Titànic.
El 10 d'agost de 1628 el Vasa llevava àncores al port d'Estocolm en el seu viatge inaugural. En la maniobra de sortida de port va desplegar les veles i aleshores es va girar una mica d'aire (res extraordinari, de debò) i el vaixell, simplement, va bolcar i es va afonar.
Va ser anar-se'n "al fons, a la primera brisa".
Molts anys després, el 1961, el van tornar a la superfície, van sotmetre la seva fusta durant anys a uns productes per restaurar-la i netejar-la i ara el tenen exposat al muesu Vasa juntament amb l'explicació d'aquest episodi: Per tal de que els vaixells fossin estables (sobretot en episodis de tempestes a alta mar) era imprescindible de posar-los el centre de gravetat el mes aprop de la quilla possible. Per aquest motiu, la coberta més baixa dels vaixells, la que tocava la part inferior del casc, l'omplien de rocs, que feien de llast. N'hi posaven una gran quantitat. Com més rocs, més estabilitat. Però el rei suec Gustav Adolf, com a demostració del seu poder i de la seva glòria, va voler construir el vaixell amb més canons mai imaginat. Això va obligar a incorporar una coberta més de canons. I clar, una coberta més de canons tenia l'efecte lateral de permetre encabir-hi menys rocs. Resultat: el vaixell va tenir una vida útil de poc menys de mitja hora.
Les hores han anat passant plàcidament a l'estació central d'Estocolm. Les restes del meu cinquè cappuccino ja fa estona que s'han refredat a la tassa. A la taula del costat un noi, que ha après que per tenir èxit amb les noies cal escoltar-les (o, si més no, fer-ho veure), aplica conscienciosament l'ensenyament amb una americana d'accent escandalós. S'aixequen i al noi li falta cara per allotjar el somriure. Jo també m'aixeco. Vaig a dutxar-me.
L'estació d'Estocolm. El paisatge del meu 17.08.08
