El trencaclosques

17.08.08. 16:42. Estocolm

Em piiip en el Kurt Wallander i en la mare que el va piiip.

Ja em disculpareu aquesta sortida de to, però, com comprendreu de seguida, la cosa s'ho val.

Havia dissenyat el viatge de tornada centrant-lo en Ystad. Es tractava de no deixar a l'atzar la visita a aquesta població ara-més-mítica-que-mai com ja va passar al viatge d'anada i que, al final, va provocar que me l'hagués de saltar. Després de tornar-me boig estudiant mil-i-una combinacions horàries per internet, havia aconseguit finalment quadrar els ferries i els trens per tal de poder acostar-me a Mariagatan, 10 sense haver de perdre tot un dia en l'intent.

Es tractava d'arribar en ferry a les 6:20 del matí del diumenge 17 a Estocolm, passejar-la una micona i fer un cappuccino en qualsevol racó d'aigua aprop de l'estació. Més tard de les 8:00 sortia un tren cap a Malmö que hi arribava a primera hora de la tarda, amb temps més que suficient per fer Malmö--->Ystad----->peregrinació pels llocs de culte de les novel.les--->tornada a Malmö a temps per agafar el tren cap a Hamburg i Paris. Un cafetonet al Quartier Latin (o a Pigalle, qui sap? ;-) ) i, des d'allí, l'express nocturn cap a Cerbère. Tot quadradet i ben aprofitat.

Però m'he quedat al primer tram.

Quan, després de (no) dormir en una butaca infumable, el ferry que travessa el Bàltic des de Turku (a Finlàndia) m'ha deixat (fet caldo) a Estocolm, he anat a l'Estació Central i he demanat un bitllet pel tren de les 8:20 cap a Malmö. No hi havia places. No hi havia places a cap altre de la dotzena llarga de trens que anaven durant el matí o la tarda a Malmö. No hi havia places fins al tren nocturn que sortia cap a les 22:00 i arribava a Malmö el dilluns, aproximadament, a les 6:00 del matí. Avui, Estocolm era una estació sense places. I aleshores ha començat el calvari. Totes les alternatives horàries que m'oferien m'obligaven a estar un dia més perdut pel laberint de camins de ferro que solquen Europa. I jo ja havia decidit que el dimarts volia ser a Lleida.

I, aleshores, he encomanat la meva ànima a Santa Wifi Gloriosa. M'he assegut amb el portàtil a la capella-cafè que els devots suecs tenen dedicada a aquesta santa a l'estació i, amb el bloc de notes i un bolígraf a l'abast, m'he capbussat al clavegueram dels ferrocarrils europeus. Tot seguit, faig un extracte d'aquesta capbussada. Segurament és tediós però val la pena llegir-ho perquè el resultat final és absolutament sorprenent.

La idea global del recorregut era fer:

Malmö-Kobenhavn (és el Copenague de tota la vida, però aquí són una mica rarets)-Hamburg-Paris-Barcelona-Lleida.

El París--Barcelona, via Cerbère o, en Talgo, segons com m'anés millor.

El problema és que aquest recorregut estava subjecte a dues restriccions complicades:

1. Sortir de Malmö després de les 13:00 h. de dilluns (d'altra manera no podria visitar massa més que l'estació de Ystad) i

2. Arribar a París abans de les 7:35 del matí de dimarts (l'endemà), moment en què sortia el darrer tren que em permetia arribar a Barcelona abans de les 22:00 del mateix dimarts, amb el temps just per agafar el darrer AVE cap a Lleida. Fer-ho així, m'estalviava una altra nit per aquests móns de Déu.

He començat per alternatives naturals, minimitzant els canvis, però només em permetien arribar a París a les 9:14 (molt lluny de les 7.35 que necessitava) i, a més, m'obligaven a sortir de Malmö abans de les 13:00, comprometent una visita profitosa al nostre amic Wallander. Aleshores, he provat de trencar trossos de trajecte

El tren nocturn Hamburg-París sortia molt aviat d'Hamburg i arribava molt tard a París, així que aquest era l'esglaó feble de la cadena. Així doncs, l'he mirat de trencar.

Un primer trencament: Hamburg-Hannover-Brussel.les-París em permetia sortir més tard d'Hamburg (i, per tant, de Malmó) i arribar més aviat a París: a les 8:35. Però encara era una hora més tard de l'hora que necessitava. I, això sense comptar el més que probable canvi d'estació a París. Del tot impossible.

He provat un trencament alternatiu: Hamburg-Fulda-Frankfurt-Karlsruhe-París.

Aquest em permetia ser a París a les 6:46. Havia de canviar d'estació, però, en metro, no tindria problemes per arribar abans de les 7:35 en què sortia el tren cap a Barna (ja ho vaig fer al viatge d'anada). Però aquesta alternativa tenia dos transbordaments (A Fulda i a Frankfurt ) que es feien en només 5 minuts. En un cas, eren andanes consecutives, però en l'altra no. I, en tot cas, no me'n podia fiar. Corria el risc de quedar-me a fer nones damunt de la maleta a l'estació de Frankfurt usant el portàtil com a coixí.

He provat mil-i-un trencaments i combinacions més, però no hi havia manera d'arribar a París abans de les 8:35 del matí. He perdut dues hores darrera del portàtil i no he arribat enlloc. El cap em bullia. Els cambrers em pressionaven donant tombs com mosques al voltant de la meva taula. Ystad estava perduda un altre cop. Semblava una maledicció. Hauria de tornar al despatx de Lleida capcot, avergonyit i amb les mans buides de Ystad. Què pensaria el Ramiro de mi? No podia ser. Havia d'arribar a Ystad com fos. Encara que hagués de fer auto-stop. M'he tornat a mirar l'itinerari global:

Malmö-Kobenhavn-Hamburg-Paris-Barcelona-Lleida.

I he tornat a començar.

Però era molt difícil. Tots els esglaons semblaven necessaris per a un recorregut òptim fins a Lleida. No se'n podia estalviar ni substituir cap. I aleshores hi he pensat. He pensat en la solucio més inimaginable, més sorprenent i més inversemblant.

I ha funcionat.