La glòria o la vida?
Cada vegada que la deessa Fortuna li feia aquesta pregunta a Roald Amundsen ell contestava invariablement que la glòria. I tants cops li va preguntar que, al final, la Fortuna es va cansar de perdonar-li la vida.
Com, malgrat tots els esforços de Nobile, els llibres d'Història s'entestaven en dir que l'expedició del Norge (la del dirigible que va sobrevolar el Pol Nord el 1926) havia estat liderada per Amundsen-Noruega, Nobile (el recordeu? el "xòfer" d'Amundsen en aquella expedició) va dissenyar un nou dirigible, el va anomenar Itàlia (per a que no hi hagués cap dubte) i es va embarcar el 1928 en una segona expedició al Pol Nord, aquest cop, completament en mans italianes. Tot i que certament va arribar al Pol, a la tornada el dirigible va sucumbir en mig d'una tempesta i va caure a pocs kilòmetres al nord de les Svalbard. Molts membres de la tripulació van morir, però no tots. Nobile era un dels supervivents.
L'aversió que sentia Amundsen per Nobile arran de les tensions nacional-vanitoses que havien sorgit dos anys abans dins del Norge no va impedir que li faltés temps per liderar una expedició de rescat dels nàufrags: com podia l'explorador àrtic més gran de tots els temps negar-se a socórrer a uns expedicionaris polars perduts? I deixar que algú altre s'emportes la glòria del rescat? Gairebé era una operació de rescat del seu propi ego. Però l'avió d'Amundsen va caure en algun lloc del Mar de Barents i més endavant es van trobar restes de l'aparell aprop de Tromso. Mai no es va recuperar el seu cos.
Havent acomplert amb absolut escreix tots els objectius que es pot plantejar un explorador en vida, la mort era l'últim escull que havia de travessar Amundsen per accedir a la immortalitat. I una mort heroica mentre intentava salvar els exploradors supervivents d'un naufragi era la cirereta més dolça que podia posar al pastís de la seva vida. Milers de cops preferible aquesta mort a un marciment lent i gris en una butaca de la Societat Geogràfica Noruega esperant un atac de cor mentre explica les seves batalletes als exploradors més joves. Qui es recordarà, per exemple, de la mort al llit de Robert Peary, víctima d'una anèmia perniciosa que el va torturar durant dos anys?
Amundsen va morir essent el primer home en travessar el Pas del Noroest, el tercer en travessar el Pas del Nordest, el primer home en posar els peus al Pol Sud i el primer en veure el Pol Nord. Absolutament increïble. Amb tot i això, durant la seva vida va haver de fer front a nombroses bancarrotes en què el deixaven els seus projectes, a la incomprensió del nacionalisme noruec quan alguna expedició seva fracassava, a l'odi del nacionalisme britànic per la humiliació que va sotmetre a Scott i que va acabar tràgicament per l'anglès i els seus companys i a l'aversió del nacionalisme italià per l'episodi del Norge.
Avui Amundsen gaudeix plenament de la seva immortalitat gloriosa. És l'heroi nacional del país nòrdic més nacionalista amb diferència: Noruega. No hi ha ciutat que no li hagi dedicat un monument i una plaça, ni edifici que no tingui en algun racó una fotografia seva. Quatre accidents geogràfics porten el seu nom (un d'ells, un cràter al Pol Sud... de la Lluna!!). També el porten vaixells, escoles, bases científiques...
Malgrat tot, Robert Falcon Scott també ha tingut el seu raconet de glòria: la base pressumptament científica (no militar, com seria d'esperar) que els EEUU tenen al Pol Sud s'anomena Amundsen-Scott.
Seguint amb aquesta tradició d'anomenar les coses en honor de personatges que han fet aportacions rellevants a la Humanitat, la base espanyola a l'Antàrtida s'anomena "Juan Carlos I" (el dels euros).
diumenge, 13 de juliol del 2008
Comiat
13.07.08. 14:23. Vol Longyearbyen a Tromso
Han estat tres dies molt macos a Svalbard però ja em toca anar donant per acabades les vacances i tornar cap al sud. Bé, si més no, un sud relatiu. Poca gent consideraria Vaasa com a sud. Jo mateix la veia com un nord quasi absolut fa només una mesada. Però des d'aquí dalt, fins i tot la línia del Cercle Polar veig perduda allà baix, molt lluny, com al fons d'un abisme.
Quan vaig preparar aquest viatge pensava que una destinació com Svalbard era una d'aquelles coses que fas un cop a la vida i gràcies. Ara que marxo (segurament encara una mica hipnotitzat per l'encís polar) ho faig amb molta recança i penso que he d'intentar tornar. Amb tres dies no he vist res, ni el sol no he pogut veure... No he pogut revisar amb una mica més de deteniment la literatura polar que tenen a la biblioteca; no he pogut fer un creuer per la costa oest fins NY Alesund i més amunt encara; només he vist una gran glacera; no he pogut navegar des del continent fins a Svalbard en veler; no he pogut fer cap caminada per les illes; no he sentit la nit polar, l'eterna nit de 6 mesos; no he vist aurores boreals. Per no poder, ni tan sols he pogut llogar un rifle i anar a encalçar óssos polars i fer-me una foto a la vora del meu trofeu penjat d'un garfi (l'ós, vull dir) a la porta de l'Oficina d'Informació ;-). Ara, a l'avió, fins i tot em vénen ganes de tornar a veure aquells penya-segats blancs de cagades i plens d'ocells de plàstic que les autoritats col.loquen estratègicament quan comença la temporada turística.
I, ben mirat, ara que marxo, penso que segurament els ocells no són de plàstic i que Svalbard segurament no és un parc temàtic sinó un dels llocs més autèntics que he vist mai. Un lloc que val la pena explorar amb una mica més de calma. I, encara tocat pels aires àrtics, penso que fóra una pena limitar la meva exploració a Svalbard. Miro l'atles i em pregunto: quines terres hi ha per damunt dels 80º N.???
No gran cosa, la veritat: La meitat de l'illa canadenca d'Ellesmere (amb un assentament accessible a 76º N. i dos per damunt dels 80º, però de caire científic o militar), dos arxipèlags russos que només tenen assentaments animals (quin gran lloc per a la jubilació del Putin, i que em perdonin els óssos) i l'extrem nord de Groenlàndia. No us negaré que ja tinc les meves idees, però ara no toca. Ara és moment encara d'enyorar Svalbard.
I, per fer-ho amb la solemnitat que cal, us deixo amb algunes paraules i unes fotos. Les paraules són de la Synnove Haga, una noia que ja porta 13 anys feliçment casada amb la bellesa impactant i salvatge d'aquestes illes i els ha dedicat, com a declaració d'amor, un llibre de poemes i fotografies que es titula "Svalbard, amb arrels al permafrost". Malauradament, les fotografies no són del llibre.
Sol lunar
Tu ets el nostre Sol ara
I brilles al mig del dia
Raig pàl.lids
foragiten la foscor
i escampen espurnes a la neu
Treuen el cap siluetes
rocs i forats,
rens adormits,
tu i jo
Una gelada i clara
passejada de la Lluna Plena
Un parèntesi refrescant
de la hivernació
Només un any
Hi estarem només un any.
Vam dir, com molts d'altres.
Però un es van fer dos,
dos esdevingueren tres
i ara són dotze.
És estrany com el temps vola
i encara en cobegem més
de la terra, de la llum, de l'aire.
Hem d'admetre
que no en tindrem mai prou.
La vida és massa curta
per abraçar tot Svalbard.
El rei i jo
Bé, bé, bé,
ets tu?
I jo que pensava
que estava sola
Has aparegut
del no res.
Tan aprop, tan aprop.
Quin honor
aconseguir una audiència
amb el Rei de l'Àrtic.
Gràcies per deixar-m'hi estar.
No anem al mateix vaixell
Als vells temps
tothom creuava l'oceà
gronxant-se fins el final del dia
sota un sol brillant
i un mar embolicat
amb vaixells de fusta
entomant el vent
Fins que albiraven les costes de
Svalbard
a l'horitzó.
Quina joia
poder posar els peus a terra ferma.
I avui ens queixem
si l'avió surt amb retard.
Han estat tres dies molt macos a Svalbard però ja em toca anar donant per acabades les vacances i tornar cap al sud. Bé, si més no, un sud relatiu. Poca gent consideraria Vaasa com a sud. Jo mateix la veia com un nord quasi absolut fa només una mesada. Però des d'aquí dalt, fins i tot la línia del Cercle Polar veig perduda allà baix, molt lluny, com al fons d'un abisme.
Quan vaig preparar aquest viatge pensava que una destinació com Svalbard era una d'aquelles coses que fas un cop a la vida i gràcies. Ara que marxo (segurament encara una mica hipnotitzat per l'encís polar) ho faig amb molta recança i penso que he d'intentar tornar. Amb tres dies no he vist res, ni el sol no he pogut veure... No he pogut revisar amb una mica més de deteniment la literatura polar que tenen a la biblioteca; no he pogut fer un creuer per la costa oest fins NY Alesund i més amunt encara; només he vist una gran glacera; no he pogut navegar des del continent fins a Svalbard en veler; no he pogut fer cap caminada per les illes; no he sentit la nit polar, l'eterna nit de 6 mesos; no he vist aurores boreals. Per no poder, ni tan sols he pogut llogar un rifle i anar a encalçar óssos polars i fer-me una foto a la vora del meu trofeu penjat d'un garfi (l'ós, vull dir) a la porta de l'Oficina d'Informació ;-). Ara, a l'avió, fins i tot em vénen ganes de tornar a veure aquells penya-segats blancs de cagades i plens d'ocells de plàstic que les autoritats col.loquen estratègicament quan comença la temporada turística.
I, ben mirat, ara que marxo, penso que segurament els ocells no són de plàstic i que Svalbard segurament no és un parc temàtic sinó un dels llocs més autèntics que he vist mai. Un lloc que val la pena explorar amb una mica més de calma. I, encara tocat pels aires àrtics, penso que fóra una pena limitar la meva exploració a Svalbard. Miro l'atles i em pregunto: quines terres hi ha per damunt dels 80º N.???
No gran cosa, la veritat: La meitat de l'illa canadenca d'Ellesmere (amb un assentament accessible a 76º N. i dos per damunt dels 80º, però de caire científic o militar), dos arxipèlags russos que només tenen assentaments animals (quin gran lloc per a la jubilació del Putin, i que em perdonin els óssos) i l'extrem nord de Groenlàndia. No us negaré que ja tinc les meves idees, però ara no toca. Ara és moment encara d'enyorar Svalbard.
I, per fer-ho amb la solemnitat que cal, us deixo amb algunes paraules i unes fotos. Les paraules són de la Synnove Haga, una noia que ja porta 13 anys feliçment casada amb la bellesa impactant i salvatge d'aquestes illes i els ha dedicat, com a declaració d'amor, un llibre de poemes i fotografies que es titula "Svalbard, amb arrels al permafrost". Malauradament, les fotografies no són del llibre.
Sol lunar
Tu ets el nostre Sol ara
I brilles al mig del dia
Raig pàl.lids
foragiten la foscor
i escampen espurnes a la neu
Treuen el cap siluetes
rocs i forats,
rens adormits,
tu i jo
Una gelada i clara
passejada de la Lluna Plena
Un parèntesi refrescant
de la hivernació
Aurora B.
A Aurora B. li fa tall
quan els nois li demanen un ball
Prefereix ballar lliure pel
negre embolcall del cel.
Obre la dansa suau amb un remolí,
comença a girar amb un somrís
i acaba en un salvatge abandó.
El cel llueix seductor
i, bategant fins l'infinit,
ella hipnotitza i crea delit.
Quan tota l'energia ha finit
la reina del ball se'n va feliç.
La pista de dansa perduda al cel
entre els satèl.lits i els estels.
A Aurora B. li fa tall
quan els nois li demanen un ball
Prefereix ballar lliure pel
negre embolcall del cel.
Obre la dansa suau amb un remolí,
comença a girar amb un somrís
i acaba en un salvatge abandó.
El cel llueix seductor
i, bategant fins l'infinit,
ella hipnotitza i crea delit.
Quan tota l'energia ha finit
la reina del ball se'n va feliç.
La pista de dansa perduda al cel
entre els satèl.lits i els estels.
Normalització
Ves amb compte amb la normalització
abans que t'atrapi
llençant-se't al damunt
des del darrera
I de sobte
et faci presoner
per sempre
No. Resisteix-la
i enviala al continent
No hi té res a fer aquí.
Ves amb compte amb la normalització
abans que t'atrapi
llençant-se't al damunt
des del darrera
I de sobte
et faci presoner
per sempre
No. Resisteix-la
i enviala al continent
No hi té res a fer aquí.
Encén el llum
Quasi en coma,
sempre cansada,
amb el deler
de jeure al llit.
Nit tot el dia
dia rera dia
la foscor empeny
per totes bandes.
Pot algú encendre el llum, sisplau?
Quasi en coma,
sempre cansada,
amb el deler
de jeure al llit.
Nit tot el dia
dia rera dia
la foscor empeny
per totes bandes.
Pot algú encendre el llum, sisplau?
Carícia
Rajos baixos
acaronen la muntanya
per primer cop.
Tones de foscor
volen de les nostres espatlles.
Ets aquí, finalment
una altra vegada.
L'espera ha acabat.
Rajos baixos
acaronen la muntanya
per primer cop.
Tones de foscor
volen de les nostres espatlles.
Ets aquí, finalment
una altra vegada.
L'espera ha acabat.
Sardines en llauna
Més de 6000 milions de persones
viuen en aquesta terra
6.000.000.000
A Honk Kong, Bangkok,
Alger i Déu sap a on
Tots embotits
en formiguers
Mai silents
Sempre atapeïts
6.000.000.000
Més de 6000 milions de persones
viuen en aquesta terra
6.000.000.000
A Honk Kong, Bangkok,
Alger i Déu sap a on
Tots embotits
en formiguers
Mai silents
Sempre atapeïts
6.000.000.000
Només un any
Hi estarem només un any.
Vam dir, com molts d'altres.
Però un es van fer dos,
dos esdevingueren tres
i ara són dotze.
És estrany com el temps vola
i encara en cobegem més
de la terra, de la llum, de l'aire.
Hem d'admetre
que no en tindrem mai prou.
La vida és massa curta
per abraçar tot Svalbard.
El rei i jo
Bé, bé, bé,
ets tu?
I jo que pensava
que estava sola
Has aparegut
del no res.
Tan aprop, tan aprop.
Quin honor
aconseguir una audiència
amb el Rei de l'Àrtic.
Gràcies per deixar-m'hi estar.
No anem al mateix vaixell
Als vells temps
tothom creuava l'oceà
gronxant-se fins el final del dia
sota un sol brillant
i un mar embolicat
amb vaixells de fusta
entomant el vent
Fins que albiraven les costes de
Svalbard
a l'horitzó.
Quina joia
poder posar els peus a terra ferma.
I avui ens queixem
si l'avió surt amb retard.
E.A.: A voltes amb la Terra
A les 20:50 del dimecres 2 d'octubre de 1872, Phileas Fogg arribava finalment a Londres. Però hi arribava cinc minuts tard: havia donat la volta al món en 80 dies i cinc minuts. Havia perdut l'aposta. O no?
Una família molt trempada de marcians de turisme per la Terra abdueixen l'Eustaqui mentre estava plegant rovellons amb la seva xicota i el porten a donar un tomb (mai millor dit). L'informen que el conviden a donar una volta a la Terra en la seva nau plus-que-supersònica que vola a uns 1700 kms/minut i que en uns 24 minuts el tornaran al lloc (i recomanen a la seva xicota que, mentre l'espera es tapi, que agafarà fred). Li indiquen que amb molt de gust la convidarien també a ella però són família nombrosa i la nau és petita. Abans de partir li mostren un rellotge digital (que han comprat als Encants i, per tant, no està en marcià) que, en tot moment marcarà l'hora local de la zona de la Terra que estiguin sobrevolant. Com que volaran cap a l'est, aproximadament cada 15 graus d'esfera terrestre que recorri la nau, el rellotge s'avançarà una hora. Al costat del rellotge hi ha un planisferi que indicarà durant el viatge sobre quin punt de la Terra es troben.
Comença doncs el vol, a les 12 del migdia, i l'Eustaqui, des de la finestra de la nau, diu adéu a la seva xicota i, amb senyes li indica que només va a comprar tabac i que tornarà de seguida. La nau s'embala tant que en poc més d'un minut ja sobrevola l'Europa de l'Est i el rellotge ja ha avançat una hora. El viatge continua vertiginós i l'esquena de l'Eustaqui està foradant el resptaller del seu seient. Al cap de pocs minuts ja estan a punt de sobrevolar Japó i el rellotge ja marca més de les 20:00 h. L'Eustaqui s'adona mirant la finestra que el Sol s'està posant. Clar, pensa, són les 8 de la tarda. El viatge continua i es fa negra nit. El rellotge marca les 0:00 h. Normal, pensa l'Eustaqui, no marcarà les 3 de la tarda si és de nit. Quan sobrevolen Amèrica del Nord, el rellotge marca les 6 del matí i comença a sortir el Sol per l'horitzó. Ah! està ben pensat això de les hores --reflexiona l'Eustaqui amb la intel.ligència que sempre l'ha caracteritzat--. A mesura que van travessant l'Atlàntic el matí avança veloçment i, just quan passen per damunt de la Fageda d'en Jordà, l'Eustaqui és desabduït amb una puntada a la part de darrera de la seva anatomia just en el moment que veu que el rellotge de la nau marca les 12:24 del migdia. Mentre cau s'obre un paracaigudes que té estampat a la tela un anunci de promoció turística marciana i que l'ajuda a tornar mansament al costat de la seva xicota que encara està bocabadada, com si el que ha passat fos una cosa del tot extraordinària.
L'Eustaqui, home de poques paraules, vol continuar plegant rovellons, però abans encara té l'esma de dir: "Aquest dia se m'ha passat volant". "Volant sí" --li contesta la seva xicota-- "però no ha estat un dia. No has estat fora ni mitja hora". "Què dius ara? Si he vist com anaven avançant les hores una rere l'altra al rellotge de la nau. Si he vist posar-se el Sol i tornar a sortir. És clar que ha passat un dia".
"Eustaqui, que has pres alguna cosa a dins d'aquella nau? Et tinc dit que no acceptis res de ningú que no coneguis. Ni s'ha fet de nit ni ha sortit el Sol. Només ha passat mitja hora, encara no."
L'Eustaqui sabia que no serviria de res seguir discutint. Quan a una dona se li posa alguna cosa dins d'aquell cap tan bonic que tenen, ja has begut oli. Així que va acabar la discussió dient: "Vinga, tornem als rovellons". I ella no es va fer pregar.
Al Phileas Fogg li va passar el mateix que a l'Eustaqui, però distribuït al llarg de 80 dies. A mesura que anava viatjant cap a l'est, avançava una hora el seu rellotge, més o menys cada 15 graus d'esfera terrestre que completava. Per tant, quan va acabar de donar la volta al món, l'havia avançat 24 hores (15x24=360). Així doncs, el seu rellotge marcava l'hora correcta però d'un dia més. Dit d'una altra manera, mentre que tots els londinencs havien vist posar-se el sol 80 vegades, ell, en la seva cursa en contra del Sol, l'havia vist posar-se 81 (una més, com l'Eustaqui).
Si hagués sortit cap a l'oest, li hagués passat el contrari, hauria vist posar-se el sol 79 vegades.
Afortunadament pel Phileas Fogg, el seu criat el va fer adonar de l'error amb el temps just però suficient com per poder-se presentar a l'exclusiu Reform-Club exactament dos segons abans de les 20:45 del divendres 21 de desembre. Acabava de guanyar 20.000 lliures. Amb tot i això va quedar igualment arruïnat i, per si no fossin poques desgràcies, casat. Però si teniu curiositat per saber com va anar tot, pregunteu-li millor al Jules Verne que us ho explicarà amb molta més gràcia que jo. (llibre)
Sembla que aquestes voltes al món amb guanys i pèrdues de dies estan especialment dissenyades per fer casar a la gent. La història curta "La setmana dels tres diumenges", que Edgar Allan Poe va escriure entre borratxera i borratxera també es valia del mateix truc per fer aparèixer tres diumenges en una setmana i permetre així el casament de la seva parella protagonista (a qui l'autoritat familiar havia condemnat a casar-se només quan arribés una setmana amb tres diumenges). (relat)
Conscients de que tants casaments no podien portar res de bo a la Humanitat, els savis de finals del segle XIX (a partir d'una idea de Sandford Fleming) van establir el 1884 un mecanisme per fixar una hora i data oficials a tot el món i acabar així amb tant desori. A partir del Meridià de Greenwich van definir fusos horaris, cada 15 graus d'esfera terrestre: 1 hora més cada 15 graus a l'est i 1 hora menys cada 15 graus a l'oest. I van establir també, per fixar perfectament el dia oficial, que el meridià 180 (a les antípodes del de Greewich, al mig de l'Oceà Pacífic) marcaria la línia internacional de canvi de dia. Quan es travessa aquest meridià d'est a oest (Amèrica a Àsia) la data passa a l'endemà. Si es travessa d'oest a est (Àsia a Amèrica) la data passa al dia anterior. Si això hagués estat definit uns anys abans, el bo de Phileas Fogg no hauria comès l'error que quasi li costa l'aposta (però, per altra banda, el Jules Verne no hagués pogut escriure un final tan brillant per a la seva novel.la).
Així doncs, si algun dia navegueu en un iot i amb bona companyia per les aigües del Pacífic cap a Àsia. Si heu viscut a bord una meravellosa vetllada romàntica que us agradaria repetir, només us cal donar un tomb al timó, virar 180 graus, retrocedir unes milles... i tornarà a ser ahir.
Una família molt trempada de marcians de turisme per la Terra abdueixen l'Eustaqui mentre estava plegant rovellons amb la seva xicota i el porten a donar un tomb (mai millor dit). L'informen que el conviden a donar una volta a la Terra en la seva nau plus-que-supersònica que vola a uns 1700 kms/minut i que en uns 24 minuts el tornaran al lloc (i recomanen a la seva xicota que, mentre l'espera es tapi, que agafarà fred). Li indiquen que amb molt de gust la convidarien també a ella però són família nombrosa i la nau és petita. Abans de partir li mostren un rellotge digital (que han comprat als Encants i, per tant, no està en marcià) que, en tot moment marcarà l'hora local de la zona de la Terra que estiguin sobrevolant. Com que volaran cap a l'est, aproximadament cada 15 graus d'esfera terrestre que recorri la nau, el rellotge s'avançarà una hora. Al costat del rellotge hi ha un planisferi que indicarà durant el viatge sobre quin punt de la Terra es troben.
Comença doncs el vol, a les 12 del migdia, i l'Eustaqui, des de la finestra de la nau, diu adéu a la seva xicota i, amb senyes li indica que només va a comprar tabac i que tornarà de seguida. La nau s'embala tant que en poc més d'un minut ja sobrevola l'Europa de l'Est i el rellotge ja ha avançat una hora. El viatge continua vertiginós i l'esquena de l'Eustaqui està foradant el resptaller del seu seient. Al cap de pocs minuts ja estan a punt de sobrevolar Japó i el rellotge ja marca més de les 20:00 h. L'Eustaqui s'adona mirant la finestra que el Sol s'està posant. Clar, pensa, són les 8 de la tarda. El viatge continua i es fa negra nit. El rellotge marca les 0:00 h. Normal, pensa l'Eustaqui, no marcarà les 3 de la tarda si és de nit. Quan sobrevolen Amèrica del Nord, el rellotge marca les 6 del matí i comença a sortir el Sol per l'horitzó. Ah! està ben pensat això de les hores --reflexiona l'Eustaqui amb la intel.ligència que sempre l'ha caracteritzat--. A mesura que van travessant l'Atlàntic el matí avança veloçment i, just quan passen per damunt de la Fageda d'en Jordà, l'Eustaqui és desabduït amb una puntada a la part de darrera de la seva anatomia just en el moment que veu que el rellotge de la nau marca les 12:24 del migdia. Mentre cau s'obre un paracaigudes que té estampat a la tela un anunci de promoció turística marciana i que l'ajuda a tornar mansament al costat de la seva xicota que encara està bocabadada, com si el que ha passat fos una cosa del tot extraordinària.
L'Eustaqui, home de poques paraules, vol continuar plegant rovellons, però abans encara té l'esma de dir: "Aquest dia se m'ha passat volant". "Volant sí" --li contesta la seva xicota-- "però no ha estat un dia. No has estat fora ni mitja hora". "Què dius ara? Si he vist com anaven avançant les hores una rere l'altra al rellotge de la nau. Si he vist posar-se el Sol i tornar a sortir. És clar que ha passat un dia".
"Eustaqui, que has pres alguna cosa a dins d'aquella nau? Et tinc dit que no acceptis res de ningú que no coneguis. Ni s'ha fet de nit ni ha sortit el Sol. Només ha passat mitja hora, encara no."
L'Eustaqui sabia que no serviria de res seguir discutint. Quan a una dona se li posa alguna cosa dins d'aquell cap tan bonic que tenen, ja has begut oli. Així que va acabar la discussió dient: "Vinga, tornem als rovellons". I ella no es va fer pregar.
Al Phileas Fogg li va passar el mateix que a l'Eustaqui, però distribuït al llarg de 80 dies. A mesura que anava viatjant cap a l'est, avançava una hora el seu rellotge, més o menys cada 15 graus d'esfera terrestre que completava. Per tant, quan va acabar de donar la volta al món, l'havia avançat 24 hores (15x24=360). Així doncs, el seu rellotge marcava l'hora correcta però d'un dia més. Dit d'una altra manera, mentre que tots els londinencs havien vist posar-se el sol 80 vegades, ell, en la seva cursa en contra del Sol, l'havia vist posar-se 81 (una més, com l'Eustaqui).
Si hagués sortit cap a l'oest, li hagués passat el contrari, hauria vist posar-se el sol 79 vegades.
Afortunadament pel Phileas Fogg, el seu criat el va fer adonar de l'error amb el temps just però suficient com per poder-se presentar a l'exclusiu Reform-Club exactament dos segons abans de les 20:45 del divendres 21 de desembre. Acabava de guanyar 20.000 lliures. Amb tot i això va quedar igualment arruïnat i, per si no fossin poques desgràcies, casat. Però si teniu curiositat per saber com va anar tot, pregunteu-li millor al Jules Verne que us ho explicarà amb molta més gràcia que jo. (llibre)
Sembla que aquestes voltes al món amb guanys i pèrdues de dies estan especialment dissenyades per fer casar a la gent. La història curta "La setmana dels tres diumenges", que Edgar Allan Poe va escriure entre borratxera i borratxera també es valia del mateix truc per fer aparèixer tres diumenges en una setmana i permetre així el casament de la seva parella protagonista (a qui l'autoritat familiar havia condemnat a casar-se només quan arribés una setmana amb tres diumenges). (relat)
Conscients de que tants casaments no podien portar res de bo a la Humanitat, els savis de finals del segle XIX (a partir d'una idea de Sandford Fleming) van establir el 1884 un mecanisme per fixar una hora i data oficials a tot el món i acabar així amb tant desori. A partir del Meridià de Greenwich van definir fusos horaris, cada 15 graus d'esfera terrestre: 1 hora més cada 15 graus a l'est i 1 hora menys cada 15 graus a l'oest. I van establir també, per fixar perfectament el dia oficial, que el meridià 180 (a les antípodes del de Greewich, al mig de l'Oceà Pacífic) marcaria la línia internacional de canvi de dia. Quan es travessa aquest meridià d'est a oest (Amèrica a Àsia) la data passa a l'endemà. Si es travessa d'oest a est (Àsia a Amèrica) la data passa al dia anterior. Si això hagués estat definit uns anys abans, el bo de Phileas Fogg no hauria comès l'error que quasi li costa l'aposta (però, per altra banda, el Jules Verne no hagués pogut escriure un final tan brillant per a la seva novel.la).
Així doncs, si algun dia navegueu en un iot i amb bona companyia per les aigües del Pacífic cap a Àsia. Si heu viscut a bord una meravellosa vetllada romàntica que us agradaria repetir, només us cal donar un tomb al timó, virar 180 graus, retrocedir unes milles... i tornarà a ser ahir.
Les zones horàries s'han ajustat a criteris territorials i no corresponen exactament als fusos de 15º
E.A.: La conquesta del Pol Nord (3)
El 1926 el Pol Nord (amb el permís de les sectes dels Cookistes i dels Pearians) estava encara per conquerir realment, però oficialment estava conquerit per Robert Peary.
Com ja hem vist (i continuarem veient) que la vanitat jugava un paper important a l'hora de planejar una expedició, segurament, el fet que el Pol Nord estés ja "oficialment conquerit" va desanimar molts exploradors: Per què anar al Pol Nord, si ja no guanyarem la glòria de ser els primers?
Així doncs, calia dissenyar expedicions amb objectius inèdits (i, preferiblement, remarcables) tals que, si s'acomplien, permetessin guanyar la immortalitat del seu líder.
Seguint aquest criteri va començar la cursa pel primer vol sobre el Pol Nord. I, com altres cops ha passat en l'exploració polar, novament hi va haver dos intents absolutament concurrents: el de Byrd i el d'Amundsen. I, novament, en un dels dos cassos, l'egolatria es va tornar a imposar a la veritat.
El 9 de maig de 1926, un Fokker trimotor sortia de Spitsberg (l'Illa major de les Svalbard) en direcció al Pol Nord. Estava pilotat per Richard E. Byrd i Floyd Bennet. Unes hores més tard van anunciar que havien sobrevolat el Pol i van tornar el mateix dia. En arribar als EEUU van ser massivament aclamats i Byrd va rebre la Medalla d'Honor de l'Exèrcit americà. Fantàstic.
Però experts en aviació van mantenir que era impossible que un avió d'aquelles característiques pogués fer el viatge d'anada i tornada al Pol tan ràpid com ells el van fer. Més tard, es va fer públic el diari del vol i allí es veia que Byrd havia esborrat les observacions de latitud que va fer amb el sextant i les va substituir per unes altres que determinaven que, efectivament, havia arribat al Pol Nord.
Per què van tornar, amb tota probabilitat, abans d'hora sense haver sobrevolat el Pol? Probablement, perquè un dels motors de l'avió perdia oli (com així van afirmar per ràdio). Per què, sabent que no havien arribat al Pol, van dir que sí que ho havien fet? Potser per guanyar la Medalla d'Honor de l'exèrcit americà? O una jubilació com a Almirall, com en el cas de Peary? O un lloc a les pàgines dels llibres d'història?
Amundsen, novament Amundsen, va ser, juntament amb la resta de la seva tripulació, el primer home en veure el Pol Nord, sobrevolant-lo amb el dirigible Norge, que havia estat dissenyat i pilotat per l'italià Umberto Nobile. L'expedició va ser planejada per Amundsen i subvencionada per l'americà Lincoln Ellsworth.
Van sortir de Roma el 29 de març de 1926, van arribar a Oslo el 4 d'abril i van continuar fins a Svalbard, d'on van sortir cap a Alaska, el 11 de maig. L'endemà, el 12 de maig (3 dies després de que la vanitat de Byrd arribés al Pol), van sobrevolar el Pol Nord i hi van deixar caure les banderes noruega, italiana i americana. El nacionalisme, que és una forma de vanitat col.lectiva, ha estat una altra de les constants en l'exploració polar, però en aquesta expedició més que en cap altra.
El 1926 Mussolini era el Duce de la Itàlia feixista i va oferir a Amundsen el dirigible que havia dissenyat Nobile de franc amb la condició que l'expedició fos dirigida pel dissenyador, i tota la glòria anés per Itàlia. Evidentment, l'ego d'Amundsen s'hi va negar en rodó. I va evitar la humiliació de la seva vanitat aconseguint el finançament del magnat americà Lincoln Ellsworth. Amb els diners a la butxaca, es podia permetre el luxe de comprar el dirigible, anomenar-lo "Noruega" (Norge) i contractar Nobile com a "xòfer". Però Nobile era tan nacionalista, ambiciós i egòlatra com el propi Amundsen, o més, i aquest paper que li tenia reservat Amundsen no lligava de cap manera amb les seves pròpies expectatives.
Quan van sobrevolar el Pol i hi van deixar caure les tres banderetes, Nobile va simular una avaria a la ràdio i se les va arreglar per ser ell el qui, més tard, anunciés al món, d'amagat, que havien arribat al Pol. En aquest anunci va posar l'èmfasi en la contribució italiana i va fer quedar Amundsen com el grumet de l'expedició. Amundsen es va enfurismar brutalment i la seva relació amb Nobile va quedar enfonsada per sempre. Però com n'és la vida de capriciosa: els destins de tots dos s'havien de trobar encara dos anys més tard, el 1928, i de format tràgica per un d'ells. Però, de moment, deixem-ho aquí, amb el Pol Nord, finalment conquerit a vista d'ocell. Ningú encara no hi havia posat els peus.
El Pol Nord no va ser conquerit per terra (amb el permís, novament, de les sectes cookista i peariana) fins el 19 d'abril de 1968, en què Ralph Plaisted i 3 companys més van arribar-hi en motos de neu. Abans, una missió americana (1952) i, possiblement una de russa (1948, tot i que sense confirmar), havien aterrat al Pol Nord.
Avui, qualsevol que tingui entre 10.000 i 15.000 $ pot arribar al Pol Nord en un trencagels amb propulsió nuclear, baixar-hi, passejar una estona pel gel i, si vol, fins i tot reproduir "l'obra" (d'art?) de l'artista (?) holandès Guido van der Werve titulada "El dia en què no vaig donar la volta amb la Terra". L'abril de 2007 el pressumpte artista es va situar al Pol Nord i va girar en el sentit de les agulles del rellotge molt lentament durant 24 hores. Com la Terra gira en sentit contrari, literalment, aquell dia no va voltar amb la Terra (ja són ganes de fer l'ase...). Si ho repetiu, per estar segurs que aneu bé, n'hi a prou amb assegurar-vos que sempre teniu el sol al mateix indret, per exemple, podeu seguir la vostra ombra.
És clar que no cal anar al Pol, per fer això: es pot fer des de qualsevol indret de la Terra, però resulta més incòmode: si es vol fer des de l'Equador, per exemple, caldria recórrer uns 1700 Kms. cada hora durant 24 hores. I això no s'aconsegueix ni amb un viatge organitzat.
Però això de donar tombs a la Terra ha plantejat històricament paradoxes horàries de primer ordre. Però queden pendents perquè ara estic cansat per explicar-les.
Com ja hem vist (i continuarem veient) que la vanitat jugava un paper important a l'hora de planejar una expedició, segurament, el fet que el Pol Nord estés ja "oficialment conquerit" va desanimar molts exploradors: Per què anar al Pol Nord, si ja no guanyarem la glòria de ser els primers?
Així doncs, calia dissenyar expedicions amb objectius inèdits (i, preferiblement, remarcables) tals que, si s'acomplien, permetessin guanyar la immortalitat del seu líder.
Seguint aquest criteri va començar la cursa pel primer vol sobre el Pol Nord. I, com altres cops ha passat en l'exploració polar, novament hi va haver dos intents absolutament concurrents: el de Byrd i el d'Amundsen. I, novament, en un dels dos cassos, l'egolatria es va tornar a imposar a la veritat.
El 9 de maig de 1926, un Fokker trimotor sortia de Spitsberg (l'Illa major de les Svalbard) en direcció al Pol Nord. Estava pilotat per Richard E. Byrd i Floyd Bennet. Unes hores més tard van anunciar que havien sobrevolat el Pol i van tornar el mateix dia. En arribar als EEUU van ser massivament aclamats i Byrd va rebre la Medalla d'Honor de l'Exèrcit americà. Fantàstic.
Però experts en aviació van mantenir que era impossible que un avió d'aquelles característiques pogués fer el viatge d'anada i tornada al Pol tan ràpid com ells el van fer. Més tard, es va fer públic el diari del vol i allí es veia que Byrd havia esborrat les observacions de latitud que va fer amb el sextant i les va substituir per unes altres que determinaven que, efectivament, havia arribat al Pol Nord.
Per què van tornar, amb tota probabilitat, abans d'hora sense haver sobrevolat el Pol? Probablement, perquè un dels motors de l'avió perdia oli (com així van afirmar per ràdio). Per què, sabent que no havien arribat al Pol, van dir que sí que ho havien fet? Potser per guanyar la Medalla d'Honor de l'exèrcit americà? O una jubilació com a Almirall, com en el cas de Peary? O un lloc a les pàgines dels llibres d'història?
Amundsen, novament Amundsen, va ser, juntament amb la resta de la seva tripulació, el primer home en veure el Pol Nord, sobrevolant-lo amb el dirigible Norge, que havia estat dissenyat i pilotat per l'italià Umberto Nobile. L'expedició va ser planejada per Amundsen i subvencionada per l'americà Lincoln Ellsworth.
Van sortir de Roma el 29 de març de 1926, van arribar a Oslo el 4 d'abril i van continuar fins a Svalbard, d'on van sortir cap a Alaska, el 11 de maig. L'endemà, el 12 de maig (3 dies després de que la vanitat de Byrd arribés al Pol), van sobrevolar el Pol Nord i hi van deixar caure les banderes noruega, italiana i americana. El nacionalisme, que és una forma de vanitat col.lectiva, ha estat una altra de les constants en l'exploració polar, però en aquesta expedició més que en cap altra.
El 1926 Mussolini era el Duce de la Itàlia feixista i va oferir a Amundsen el dirigible que havia dissenyat Nobile de franc amb la condició que l'expedició fos dirigida pel dissenyador, i tota la glòria anés per Itàlia. Evidentment, l'ego d'Amundsen s'hi va negar en rodó. I va evitar la humiliació de la seva vanitat aconseguint el finançament del magnat americà Lincoln Ellsworth. Amb els diners a la butxaca, es podia permetre el luxe de comprar el dirigible, anomenar-lo "Noruega" (Norge) i contractar Nobile com a "xòfer". Però Nobile era tan nacionalista, ambiciós i egòlatra com el propi Amundsen, o més, i aquest paper que li tenia reservat Amundsen no lligava de cap manera amb les seves pròpies expectatives.
Quan van sobrevolar el Pol i hi van deixar caure les tres banderetes, Nobile va simular una avaria a la ràdio i se les va arreglar per ser ell el qui, més tard, anunciés al món, d'amagat, que havien arribat al Pol. En aquest anunci va posar l'èmfasi en la contribució italiana i va fer quedar Amundsen com el grumet de l'expedició. Amundsen es va enfurismar brutalment i la seva relació amb Nobile va quedar enfonsada per sempre. Però com n'és la vida de capriciosa: els destins de tots dos s'havien de trobar encara dos anys més tard, el 1928, i de format tràgica per un d'ells. Però, de moment, deixem-ho aquí, amb el Pol Nord, finalment conquerit a vista d'ocell. Ningú encara no hi havia posat els peus.
El Pol Nord no va ser conquerit per terra (amb el permís, novament, de les sectes cookista i peariana) fins el 19 d'abril de 1968, en què Ralph Plaisted i 3 companys més van arribar-hi en motos de neu. Abans, una missió americana (1952) i, possiblement una de russa (1948, tot i que sense confirmar), havien aterrat al Pol Nord.
Avui, qualsevol que tingui entre 10.000 i 15.000 $ pot arribar al Pol Nord en un trencagels amb propulsió nuclear, baixar-hi, passejar una estona pel gel i, si vol, fins i tot reproduir "l'obra" (d'art?) de l'artista (?) holandès Guido van der Werve titulada "El dia en què no vaig donar la volta amb la Terra". L'abril de 2007 el pressumpte artista es va situar al Pol Nord i va girar en el sentit de les agulles del rellotge molt lentament durant 24 hores. Com la Terra gira en sentit contrari, literalment, aquell dia no va voltar amb la Terra (ja són ganes de fer l'ase...). Si ho repetiu, per estar segurs que aneu bé, n'hi a prou amb assegurar-vos que sempre teniu el sol al mateix indret, per exemple, podeu seguir la vostra ombra.
És clar que no cal anar al Pol, per fer això: es pot fer des de qualsevol indret de la Terra, però resulta més incòmode: si es vol fer des de l'Equador, per exemple, caldria recórrer uns 1700 Kms. cada hora durant 24 hores. I això no s'aconsegueix ni amb un viatge organitzat.
Però això de donar tombs a la Terra ha plantejat històricament paradoxes horàries de primer ordre. Però queden pendents perquè ara estic cansat per explicar-les.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
