E.A.: La conquesta del Pol Nord (3)

El 1926 el Pol Nord (amb el permís de les sectes dels Cookistes i dels Pearians) estava encara per conquerir realment, però oficialment estava conquerit per Robert Peary.

Com ja hem vist (i continuarem veient) que la vanitat jugava un paper important a l'hora de planejar una expedició, segurament, el fet que el Pol Nord estés ja "oficialment conquerit" va desanimar molts exploradors: Per què anar al Pol Nord, si ja no guanyarem la glòria de ser els primers?

Així doncs, calia dissenyar expedicions amb objectius inèdits (i, preferiblement, remarcables) tals que, si s'acomplien, permetessin guanyar la immortalitat del seu líder.

Seguint aquest criteri va començar la cursa pel primer vol sobre el Pol Nord. I, com altres cops ha passat en l'exploració polar, novament hi va haver dos intents absolutament concurrents: el de Byrd i el d'Amundsen. I, novament, en un dels dos cassos, l'egolatria es va tornar a imposar a la veritat.

El 9 de maig de 1926, un Fokker trimotor sortia de Spitsberg (l'Illa major de les Svalbard) en direcció al Pol Nord. Estava pilotat per Richard E. Byrd i Floyd Bennet. Unes hores més tard van anunciar que havien sobrevolat el Pol i van tornar el mateix dia. En arribar als EEUU van ser massivament aclamats i Byrd va rebre la Medalla d'Honor de l'Exèrcit americà. Fantàstic.

Però experts en aviació van mantenir que era impossible que un avió d'aquelles característiques pogués fer el viatge d'anada i tornada al Pol tan ràpid com ells el van fer. Més tard, es va fer públic el diari del vol i allí es veia que Byrd havia esborrat les observacions de latitud que va fer amb el sextant i les va substituir per unes altres que determinaven que, efectivament, havia arribat al Pol Nord.

Per què van tornar, amb tota probabilitat, abans d'hora sense haver sobrevolat el Pol? Probablement, perquè un dels motors de l'avió perdia oli (com així van afirmar per ràdio). Per què, sabent que no havien arribat al Pol, van dir que sí que ho havien fet? Potser per guanyar la Medalla d'Honor de l'exèrcit americà? O una jubilació com a Almirall, com en el cas de Peary? O un lloc a les pàgines dels llibres d'història?

Amundsen, novament Amundsen, va ser, juntament amb la resta de la seva tripulació, el primer home en veure el Pol Nord, sobrevolant-lo amb el dirigible Norge, que havia estat dissenyat i pilotat per l'italià Umberto Nobile. L'expedició va ser planejada per Amundsen i subvencionada per l'americà Lincoln Ellsworth.

Van sortir de Roma el 29 de març de 1926, van arribar a Oslo el 4 d'abril i van continuar fins a Svalbard, d'on van sortir cap a Alaska, el 11 de maig. L'endemà, el 12 de maig (3 dies després de que la vanitat de Byrd arribés al Pol), van sobrevolar el Pol Nord i hi van deixar caure les banderes noruega, italiana i americana. El nacionalisme, que és una forma de vanitat col.lectiva, ha estat una altra de les constants en l'exploració polar, però en aquesta expedició més que en cap altra.

El 1926 Mussolini era el Duce de la Itàlia feixista i va oferir a Amundsen el dirigible que havia dissenyat Nobile de franc amb la condició que l'expedició fos dirigida pel dissenyador, i tota la glòria anés per Itàlia. Evidentment, l'ego d'Amundsen s'hi va negar en rodó. I va evitar la humiliació de la seva vanitat aconseguint el finançament del magnat americà Lincoln Ellsworth. Amb els diners a la butxaca, es podia permetre el luxe de comprar el dirigible, anomenar-lo "Noruega" (Norge) i contractar Nobile com a "xòfer". Però Nobile era tan nacionalista, ambiciós i egòlatra com el propi Amundsen, o més, i aquest paper que li tenia reservat Amundsen no lligava de cap manera amb les seves pròpies expectatives.

Quan van sobrevolar el Pol i hi van deixar caure les tres banderetes, Nobile va simular una avaria a la ràdio i se les va arreglar per ser ell el qui, més tard, anunciés al món, d'amagat, que havien arribat al Pol. En aquest anunci va posar l'èmfasi en la contribució italiana i va fer quedar Amundsen com el grumet de l'expedició. Amundsen es va enfurismar brutalment i la seva relació amb Nobile va quedar enfonsada per sempre. Però com n'és la vida de capriciosa: els destins de tots dos s'havien de trobar encara dos anys més tard, el 1928, i de format tràgica per un d'ells. Però, de moment, deixem-ho aquí, amb el Pol Nord, finalment conquerit a vista d'ocell. Ningú encara no hi havia posat els peus.

El Pol Nord no va ser conquerit per terra (amb el permís, novament, de les sectes cookista i peariana) fins el 19 d'abril de 1968, en què Ralph Plaisted i 3 companys més van arribar-hi en motos de neu. Abans, una missió americana (1952) i, possiblement una de russa (1948, tot i que sense confirmar), havien aterrat al Pol Nord.

Avui, qualsevol que tingui entre 10.000 i 15.000 $ pot arribar al Pol Nord en un trencagels amb propulsió nuclear, baixar-hi, passejar una estona pel gel i, si vol, fins i tot reproduir "l'obra" (d'art?) de l'artista (?) holandès Guido van der Werve titulada "El dia en què no vaig donar la volta amb la Terra". L'abril de 2007 el pressumpte artista es va situar al Pol Nord i va girar en el sentit de les agulles del rellotge molt lentament durant 24 hores. Com la Terra gira en sentit contrari, literalment, aquell dia no va voltar amb la Terra (ja són ganes de fer l'ase...). Si ho repetiu, per estar segurs que aneu bé, n'hi a prou amb assegurar-vos que sempre teniu el sol al mateix indret, per exemple, podeu seguir la vostra ombra.

És clar que no cal anar al Pol, per fer això: es pot fer des de qualsevol indret de la Terra, però resulta més incòmode: si es vol fer des de l'Equador, per exemple, caldria recórrer uns 1700 Kms. cada hora durant 24 hores. I això no s'aconsegueix ni amb un viatge organitzat.

Però això de donar tombs a la Terra ha plantejat històricament paradoxes horàries de primer ordre. Però queden pendents perquè ara estic cansat per explicar-les.