E.A.: Comiat

La glòria o la vida?

Cada vegada que la deessa Fortuna li feia aquesta pregunta a Roald Amundsen ell contestava invariablement que la glòria. I tants cops li va preguntar que, al final, la Fortuna es va cansar de perdonar-li la vida.

Com, malgrat tots els esforços de Nobile, els llibres d'Història s'entestaven en dir que l'expedició del Norge (la del dirigible que va sobrevolar el Pol Nord el 1926) havia estat liderada per Amundsen-Noruega, Nobile (el recordeu? el "xòfer" d'Amundsen en aquella expedició) va dissenyar un nou dirigible, el va anomenar Itàlia (per a que no hi hagués cap dubte) i es va embarcar el 1928 en una segona expedició al Pol Nord, aquest cop, completament en mans italianes. Tot i que certament va arribar al Pol, a la tornada el dirigible va sucumbir en mig d'una tempesta i va caure a pocs kilòmetres al nord de les Svalbard. Molts membres de la tripulació van morir, però no tots. Nobile era un dels supervivents.

L'aversió que sentia Amundsen per Nobile arran de les tensions nacional-vanitoses que havien sorgit dos anys abans dins del Norge no va impedir que li faltés temps per liderar una expedició de rescat dels nàufrags: com podia l'explorador àrtic més gran de tots els temps negar-se a socórrer a uns expedicionaris polars perduts? I deixar que algú altre s'emportes la glòria del rescat? Gairebé era una operació de rescat del seu propi ego. Però l'avió d'Amundsen va caure en algun lloc del Mar de Barents i més endavant es van trobar restes de l'aparell aprop de Tromso. Mai no es va recuperar el seu cos.

Havent acomplert amb absolut escreix tots els objectius que es pot plantejar un explorador en vida, la mort era l'últim escull que havia de travessar Amundsen per accedir a la immortalitat. I una mort heroica mentre intentava salvar els exploradors supervivents d'un naufragi era la cirereta més dolça que podia posar al pastís de la seva vida. Milers de cops preferible aquesta mort a un marciment lent i gris en una butaca de la Societat Geogràfica Noruega esperant un atac de cor mentre explica les seves batalletes als exploradors més joves. Qui es recordarà, per exemple, de la mort al llit de Robert Peary, víctima d'una anèmia perniciosa que el va torturar durant dos anys?

Amundsen va morir essent el primer home en travessar el Pas del Noroest, el tercer en travessar el Pas del Nordest, el primer home en posar els peus al Pol Sud i el primer en veure el Pol Nord. Absolutament increïble. Amb tot i això, durant la seva vida va haver de fer front a nombroses bancarrotes en què el deixaven els seus projectes, a la incomprensió del nacionalisme noruec quan alguna expedició seva fracassava, a l'odi del nacionalisme britànic per la humiliació que va sotmetre a Scott i que va acabar tràgicament per l'anglès i els seus companys i a l'aversió del nacionalisme italià per l'episodi del Norge.

Avui Amundsen gaudeix plenament de la seva immortalitat gloriosa. És l'heroi nacional del país nòrdic més nacionalista amb diferència: Noruega. No hi ha ciutat que no li hagi dedicat un monument i una plaça, ni edifici que no tingui en algun racó una fotografia seva. Quatre accidents geogràfics porten el seu nom (un d'ells, un cràter al Pol Sud... de la Lluna!!). També el porten vaixells, escoles, bases científiques...

Malgrat tot, Robert Falcon Scott també ha tingut el seu raconet de glòria: la base pressumptament científica (no militar, com seria d'esperar) que els EEUU tenen al Pol Sud s'anomena Amundsen-Scott.

Seguint amb aquesta tradició d'anomenar les coses en honor de personatges que han fet aportacions rellevants a la Humanitat, la base espanyola a l'Antàrtida s'anomena "Juan Carlos I" (el dels euros).