diumenge, 13 de juliol del 2008

E.A.: A voltes amb la Terra

A les 20:50 del dimecres 2 d'octubre de 1872, Phileas Fogg arribava finalment a Londres. Però hi arribava cinc minuts tard: havia donat la volta al món en 80 dies i cinc minuts. Havia perdut l'aposta. O no?

Una família molt trempada de marcians de turisme per la Terra abdueixen l'Eustaqui mentre estava plegant rovellons amb la seva xicota i el porten a donar un tomb (mai millor dit). L'informen que el conviden a donar una volta a la Terra en la seva nau plus-que-supersònica que vola a uns 1700 kms/minut i que en uns 24 minuts el tornaran al lloc (i recomanen a la seva xicota que, mentre l'espera es tapi, que agafarà fred). Li indiquen que amb molt de gust la convidarien també a ella però són família nombrosa i la nau és petita. Abans de partir li mostren un rellotge digital (que han comprat als Encants i, per tant, no està en marcià) que, en tot moment marcarà l'hora local de la zona de la Terra que estiguin sobrevolant. Com que volaran cap a l'est, aproximadament cada 15 graus d'esfera terrestre que recorri la nau, el rellotge s'avançarà una hora. Al costat del rellotge hi ha un planisferi que indicarà durant el viatge sobre quin punt de la Terra es troben.

Comença doncs el vol, a les 12 del migdia, i l'Eustaqui, des de la finestra de la nau, diu adéu a la seva xicota i, amb senyes li indica que només va a comprar tabac i que tornarà de seguida. La nau s'embala tant que en poc més d'un minut ja sobrevola l'Europa de l'Est i el rellotge ja ha avançat una hora. El viatge continua vertiginós i l'esquena de l'Eustaqui està foradant el resptaller del seu seient. Al cap de pocs minuts ja estan a punt de sobrevolar Japó i el rellotge ja marca més de les 20:00 h. L'Eustaqui s'adona mirant la finestra que el Sol s'està posant. Clar, pensa, són les 8 de la tarda. El viatge continua i es fa negra nit. El rellotge marca les 0:00 h. Normal, pensa l'Eustaqui, no marcarà les 3 de la tarda si és de nit. Quan sobrevolen Amèrica del Nord, el rellotge marca les 6 del matí i comença a sortir el Sol per l'horitzó. Ah! està ben pensat això de les hores --reflexiona l'Eustaqui amb la intel.ligència que sempre l'ha caracteritzat--. A mesura que van travessant l'Atlàntic el matí avança veloçment i, just quan passen per damunt de la Fageda d'en Jordà, l'Eustaqui és desabduït amb una puntada a la part de darrera de la seva anatomia just en el moment que veu que el rellotge de la nau marca les 12:24 del migdia. Mentre cau s'obre un paracaigudes que té estampat a la tela un anunci de promoció turística marciana i que l'ajuda a tornar mansament al costat de la seva xicota que encara està bocabadada, com si el que ha passat fos una cosa del tot extraordinària.

L'Eustaqui, home de poques paraules, vol continuar plegant rovellons, però abans encara té l'esma de dir: "Aquest dia se m'ha passat volant". "Volant sí" --li contesta la seva xicota-- "però no ha estat un dia. No has estat fora ni mitja hora". "Què dius ara? Si he vist com anaven avançant les hores una rere l'altra al rellotge de la nau. Si he vist posar-se el Sol i tornar a sortir. És clar que ha passat un dia".
"Eustaqui, que has pres alguna cosa a dins d'aquella nau? Et tinc dit que no acceptis res de ningú que no coneguis. Ni s'ha fet de nit ni ha sortit el Sol. Només ha passat mitja hora, encara no."

L'Eustaqui sabia que no serviria de res seguir discutint. Quan a una dona se li posa alguna cosa dins d'aquell cap tan bonic que tenen, ja has begut oli. Així que va acabar la discussió dient: "Vinga, tornem als rovellons". I ella no es va fer pregar.

Al Phileas Fogg li va passar el mateix que a l'Eustaqui, però distribuït al llarg de 80 dies. A mesura que anava viatjant cap a l'est, avançava una hora el seu rellotge, més o menys cada 15 graus d'esfera terrestre que completava. Per tant, quan va acabar de donar la volta al món, l'havia avançat 24 hores (15x24=360). Així doncs, el seu rellotge marcava l'hora correcta però d'un dia més. Dit d'una altra manera, mentre que tots els londinencs havien vist posar-se el sol 80 vegades, ell, en la seva cursa en contra del Sol, l'havia vist posar-se 81 (una més, com l'Eustaqui).

Si hagués sortit cap a l'oest, li hagués passat el contrari, hauria vist posar-se el sol 79 vegades.

Afortunadament pel Phileas Fogg, el seu criat el va fer adonar de l'error amb el temps just però suficient com per poder-se presentar a l'exclusiu Reform-Club exactament dos segons abans de les 20:45 del divendres 21 de desembre. Acabava de guanyar 20.000 lliures. Amb tot i això va quedar igualment arruïnat i, per si no fossin poques desgràcies, casat. Però si teniu curiositat per saber com va anar tot, pregunteu-li millor al Jules Verne que us ho explicarà amb molta més gràcia que jo. (llibre)

Sembla que aquestes voltes al món amb guanys i pèrdues de dies estan especialment dissenyades per fer casar a la gent. La història curta "La setmana dels tres diumenges", que Edgar Allan Poe va escriure entre borratxera i borratxera també es valia del mateix truc per fer aparèixer tres diumenges en una setmana i permetre així el casament de la seva parella protagonista (a qui l'autoritat familiar havia condemnat a casar-se només quan arribés una setmana amb tres diumenges). (relat)

Conscients de que tants casaments no podien portar res de bo a la Humanitat, els savis de finals del segle XIX (a partir d'una idea de Sandford Fleming) van establir el 1884 un mecanisme per fixar una hora i data oficials a tot el món i acabar així amb tant desori. A partir del Meridià de Greenwich van definir fusos horaris, cada 15 graus d'esfera terrestre: 1 hora més cada 15 graus a l'est i 1 hora menys cada 15 graus a l'oest. I van establir també, per fixar perfectament el dia oficial, que el meridià 180 (a les antípodes del de Greewich, al mig de l'Oceà Pacífic) marcaria la línia internacional de canvi de dia. Quan es travessa aquest meridià d'est a oest (Amèrica a Àsia) la data passa a l'endemà. Si es travessa d'oest a est (Àsia a Amèrica) la data passa al dia anterior. Si això hagués estat definit uns anys abans, el bo de Phileas Fogg no hauria comès l'error que quasi li costa l'aposta (però, per altra banda, el Jules Verne no hagués pogut escriure un final tan brillant per a la seva novel.la).

Així doncs, si algun dia navegueu en un iot i amb bona companyia per les aigües del Pacífic cap a Àsia. Si heu viscut a bord una meravellosa vetllada romàntica que us agradaria repetir, només us cal donar un tomb al timó, virar 180 graus, retrocedir unes milles... i tornarà a ser ahir.


Les zones horàries s'han ajustat a criteris territorials i no corresponen exactament als fusos de 15º