It seems a pity, but I do not think I can write more. Last entry.
dimecres, 20 d’agost del 2008
El gran Sud
20.08.08. 8:00. Lleida
L'entrada puntual de l'AVE de Zaragoza a l'estació de Lleida a les 23:45 del dia 19.08.08 dóna oficialment per acabat el meu viatge al Gran Nord. El viatge que em va portar des dels 41ºN. de Lleida fins els 79ºN de Piramiden, a Svalbard i que ara m'ha retornat als 41º del meu Gran Sud.
La calor, la nòvia de tota la vida, amb la que vaig voler tallar fa dos mesos, m'ha vingut a esperar a l'estació i de seguida m'ha abraçat efusivament. Al meu sud, al nostre sud, no hi ha amant més fidel que aquesta. A mi m'ha esperat pacientment, com Penèlope, dos mesos llargs asseguda a la sala d'espera de l'estació i cercant-me en cada tren que s'aturava. Li pregunto: "què he de fer per lliurar-me de tu?" I ella em contesta abraçant-se'm més fort encara. Torno a ser seu. Ha tornat a guanyar.
I encara que aquest Gran Sud sigui la meva terra, i que, un cop més, el meu viatge ha estat d'anada i tornada, què bo que és saber que altres terres poden ser també meves per unes setmanes, per uns mesos o per una vida sense que s'esmicoli cap ordre fonamental en el funcionament de l'Univers. Què tranquil.litzador que resulta adonar-me de que no tinc cap gen català dins del meu cos que em diferencïi biològicament dels ciutadans que viuen als territoris que anomenem Finlàndia, Itàlia, Espanya o Nicaragua i que, per tant, m'impedeixi ser un d'ells. Com m'asserena adonar-me, ara que he viatjat una mica, que, malgrat el que ens diuen els Rajoys, els Masos i els Ibarretxes, les fronteres no són línies que la naturalesa hagi marcat damunt de la Terra per separar territoris i persones.
Com m'il.lusiona, en definitiva, saber que l'única frontera real que em dificulta compartir coses amb un ciutadà que viu al territori que coneixem com a Finlándia, es pot superar estudiant una mica.
Mmmm... El Gran Sud.... quin títol més maco pel blog d'un viatge.... ;-)
L'entrada puntual de l'AVE de Zaragoza a l'estació de Lleida a les 23:45 del dia 19.08.08 dóna oficialment per acabat el meu viatge al Gran Nord. El viatge que em va portar des dels 41ºN. de Lleida fins els 79ºN de Piramiden, a Svalbard i que ara m'ha retornat als 41º del meu Gran Sud.
La calor, la nòvia de tota la vida, amb la que vaig voler tallar fa dos mesos, m'ha vingut a esperar a l'estació i de seguida m'ha abraçat efusivament. Al meu sud, al nostre sud, no hi ha amant més fidel que aquesta. A mi m'ha esperat pacientment, com Penèlope, dos mesos llargs asseguda a la sala d'espera de l'estació i cercant-me en cada tren que s'aturava. Li pregunto: "què he de fer per lliurar-me de tu?" I ella em contesta abraçant-se'm més fort encara. Torno a ser seu. Ha tornat a guanyar.
I encara que aquest Gran Sud sigui la meva terra, i que, un cop més, el meu viatge ha estat d'anada i tornada, què bo que és saber que altres terres poden ser també meves per unes setmanes, per uns mesos o per una vida sense que s'esmicoli cap ordre fonamental en el funcionament de l'Univers. Què tranquil.litzador que resulta adonar-me de que no tinc cap gen català dins del meu cos que em diferencïi biològicament dels ciutadans que viuen als territoris que anomenem Finlàndia, Itàlia, Espanya o Nicaragua i que, per tant, m'impedeixi ser un d'ells. Com m'asserena adonar-me, ara que he viatjat una mica, que, malgrat el que ens diuen els Rajoys, els Masos i els Ibarretxes, les fronteres no són línies que la naturalesa hagi marcat damunt de la Terra per separar territoris i persones.
Com m'il.lusiona, en definitiva, saber que l'única frontera real que em dificulta compartir coses amb un ciutadà que viu al territori que coneixem com a Finlándia, es pot superar estudiant una mica.
Mmmm... El Gran Sud.... quin títol més maco pel blog d'un viatge.... ;-)
dimarts, 19 d’agost del 2008
Europa i els seus trens
19.08.08. 11:20. TGV de París a Irun
Finlàndia
No he vist a tota Europa uns trens com els finlandesos ni cap lloc on el viatger (local i estranger) es pugui sentir tan persona com a Finlàndia. I això que a Finlàndia no existeix l'alta velocitat ni la seva xarxa de ferrocarrils arriba a les remotes i deshabitades regions de la Lapònia. Ja he parlat en altres posts dels trens finlandesos, així que no em repetiré ara.
Però... i Finlàndia? No estarien més contents els ciutadans de Vaasa si no els calgués aixecar-se a les 5:00 del matí per poder agafar el "tren pijama" (com l'anomenen) i arribar a les 9:30 a Helsinki? No agrairien poder agafar aquell mateix tren a les 6:30???
Finlàndia
No he vist a tota Europa uns trens com els finlandesos ni cap lloc on el viatger (local i estranger) es pugui sentir tan persona com a Finlàndia. I això que a Finlàndia no existeix l'alta velocitat ni la seva xarxa de ferrocarrils arriba a les remotes i deshabitades regions de la Lapònia. Ja he parlat en altres posts dels trens finlandesos, així que no em repetiré ara.
Quan hom passa un parell de mesos viatjant en tren per Finlàndia, corre el risc d'acostumar-s'hi i de que la tornada a la civilització se li faci molt costa amunt, com m'està passant a mi precisament ara.
Holanda
Sense cap mena de dubtes, l'altre país europeu en alta qualitat del sistema ferroviari. Tampoc no hi ha alta velocitat (almenys generalitzada), però han muntat una xarxa densísima de vies que arriben al més remot llogarret del país. Està quasi garantit que en la propera mitja hora sortirà algun tren que t'hi portarà. Com diu la Sílvia, els trens holandesos són quasi com un metro.
A més a més d'això, la puntualitat és quasi perfecta i l'organització també. Et donen uns itineraris amb totes les correspondències del teu viatge, incloent-hi l'andana d'on sortirà el tren. En altres països, com a l'arrogant, xovinista i totpoderosa França, 10 minuts abans de que surti el teu tren, a vegades no tens encara andana.
Suècia
Vaig estar tot un dia florint-me a l'estació d'Estocolm perquè el dia 17.08.08, la dotzena de trens que anaven des d'Estocolm a Malmö estaven plens.
Les estacions no estan malament, no et sents una miserable formiga com passa a París i a les grans ciutats alemanyes, com Hamburg. A més a més, pots trobar wifi de franc (això em va salvar aquell diumenge). Pero ni l'organització ni la informació estan, de cap manera, a l'alçada del mite nòrdic.
D'altra banda, els seus rodalies (amb els que vaig fer els trajectes Malmö-Ystad i Malmö-Copenague) no em van impressionar de cap manera. Són petits, estrets i sobreocupats.
Alemanya
Els intercities alemanys tenen l'aspecte d'un tren d'alta velocitat però la velocitat d'un intercity.
Tenen el morro punxegut, són estrets, baixos, poc epaiosos i, quasi sempre, plens de gent. En general, són poc amables amb els viatgers alts, molt carregats o amb família o necessitats especials. Però, a més, la seva velocitat no sobrepassa els 120-140 Kms/h., la que tenien el meravellosos, fantàstics i encisadors intercities finesos.
Les estacions són molt maques, però enormes i impersonals. A més a més, tot i que els preus són prou alts i hi ha moltes xarxes wifi operant pels vestíbuls, cap d'elles és de franc.
Almenys anuncien en diferents llengües.
França
Eurostar, Thalys, TGV,....
A la República de l'alta velocitat s'hi accedeix a través d'enormes estacions sobresaturades de viatgers, sense cap facilitat especial (en particular, sense wifi gratuïta) i amb el francès com a únic idioma de la nacional-xovinista França.
I s'hi accedeix a través d'uns trens que cada cop s'assemblen més als avions: petits, estrets, incòmodes, impersonals i plens a vessar. Apart dels seients, en aquests trens no s'hi pot trobar cap, repeteixo, cap de les comoditats que feien més fàcil la vida a bord dels intercities de la llunyana Finlàndia (des de sala de jocs per a nens fins a compartiment especial per a persones amb problemes d'al.lèrgies).
Més aviat, els viatgers quedem atrapats en llaunes que, eufemísticament, anomenen vagons amb els genolls foradant el seient del davant i els ronyons incrustats al propi.
Alta velocitat vs. velocitat alta
Iniciativa per Catalunya s'ha passat un munt d'anys defensant la idea de que l'alta velocitat no era prioritària. Que els costos energètics i mediambientals associats a les línies d'alta velocitat eren inassumibles i que n'hi havia prou amb disposar de trens i vies fèrries que arribessin a una velocitat alta d'uns 140 kms/hora.
Doncs aquest ha estat el model que han seguit FInlàndia i Holanda, precisament els dos països que tenen els sistemes ferroviaris que m'han agradat més d'Europa amb molta diferència.
La renúncia a l'alta velocitat per part d'Holanda és comprensible: es tracta d'un país petit i els magres beneficis que li hagués reportat l'alta velocitat no s'hagueren compensat de cap manera amb els seus costos.
Però... i Finlàndia? No estarien més contents els ciutadans de Vaasa si no els calgués aixecar-se a les 5:00 del matí per poder agafar el "tren pijama" (com l'anomenen) i arribar a les 9:30 a Helsinki? No agrairien poder agafar aquell mateix tren a les 6:30???
I nosaltres mateixos, si viatgem sovint a Barna, no considerem com un gran guany haver reduït el temps de viatge de quasi dues hores a poc més d'una??? Jo, que n'he estat un dels beneficiaris sí que n'estic content. De fet, n'estic molt content.
Però amb el model finlandès faria el trajecte Lleida-Barcelona en 1h. 30 min., tot just 15 o 20 minuts més que ara amb l'AVE i amb una comoditat superior a la de l'AVE (ex.: possibilitat de connectar el portàtil a la xarxa elèctrica). Jo canvio clarament aquests 15-20 minuts de guany per les comoditats que aporten els trens finesos.
Però aquest argument, evidentment, no és aplicable si el trajecte és més llarg (ex: Lleida-París)
dilluns, 18 d’agost del 2008
Problemes digestius
La línia recta entre Copenague i Hamburg es troba amb un braç de Mar Bàltic d'uns 22 kms d'amplada entre les poblacions de Rodbyhavn (a Dinamarca) i Fehrman (a Alemanya).
Un ferry que fa aquesta ruta té problemes de pesadesa i va al digestòleg:
-Miri doctor, fa dies que tinc digestions pesades.
-Has canviat de dieta, darrerament?
-No sé si he canviat de dieta, però els meus patrons m'han canviat de ruta.
-Què solies menjar, fins ara?
-Les coses habituals: viatgers, utilitaris i algun camió.
-Mmmm. Això dieu tots. Ja ho veurem... Et demanaré unes radiografies. Quan les tinguis fetes, tornes.
-Com vostè digui, doctor.
Al cap d'uns dies el ferry torna al metge amb les radiografies i les hi mostra:
-És greu doctor?
-Com que "viatgers, utilitaris i algun camió", eh? Noi, t'han fet empassar tot un tren. A les radiografies es veu perfectament. Per això et trobaves tan pesat.
Et recepto una setmana de dieta lleugera a base de viatgers i utilitaris. Al cap d'una setmana, si no et poden canviar de ruta, que t'administrin una tona d'alka-seltzer abans de cada menjada de tren.
-Moltes gràcies.
I se'n va tornar cap a port, amb la prescripció al pont de comandament.
Un ferry que fa aquesta ruta té problemes de pesadesa i va al digestòleg:
-Miri doctor, fa dies que tinc digestions pesades.
-Has canviat de dieta, darrerament?
-No sé si he canviat de dieta, però els meus patrons m'han canviat de ruta.
-Què solies menjar, fins ara?
-Les coses habituals: viatgers, utilitaris i algun camió.
-Mmmm. Això dieu tots. Ja ho veurem... Et demanaré unes radiografies. Quan les tinguis fetes, tornes.
-Com vostè digui, doctor.
Al cap d'uns dies el ferry torna al metge amb les radiografies i les hi mostra:
-És greu doctor?
-Com que "viatgers, utilitaris i algun camió", eh? Noi, t'han fet empassar tot un tren. A les radiografies es veu perfectament. Per això et trobaves tan pesat.
Et recepto una setmana de dieta lleugera a base de viatgers i utilitaris. Al cap d'una setmana, si no et poden canviar de ruta, que t'administrin una tona d'alka-seltzer abans de cada menjada de tren.
-Moltes gràcies.
I se'n va tornar cap a port, amb la prescripció al pont de comandament.
Ystad
18.08.08. 14:00 Ystad a Malmö
Seguint l'ordre lògic de proritats, quan l'estòmac ha estat satisfet, ha arribat l'hora de la cultura. Així doncs, he anat a la seva llibreria preferida, la Bokhandeln i Ystad per veure in situ la producció literària del seu biògraf (Henning Mankell, n'haureu sentit a parlar). Hi era tota; de fet, m'hagués sorprés el contrari. He aprofitat per demanar-li al llibreter que m'aconsellés algun dels llibres que han interessat en Wallander darrerament:
Va a anar al centre. Va aparcar al carrer de Hamngatan i va pujar fins la llibreria, que obria en aquell moment, per passar a recollir el llibre sobre l'entapissat de mobles que ja feia massa temps que tenia encarregat. El preu el va deixar garratibat. Va demanar que li emboliquessin per regal. L'endemà Linda arribava a Ystad i ell li regalaria el llibre. (Tallafoc)
Quan he sortit de la llibreria, he tornat a recordar les paraules de la noia de l'Oficina de Turisme, animant-me a parlar amb en Wallander, sempre i quan no l'agafés treballant. Doncs, com encara tenia temps, he decidit que l'aniria a veure a casa seva, a fer un cafè amb ell. Pensareu que això és un atreviment del tot inacceptable, però he de dir-vos que, entre les paraules de la noia i l'aire de familiaritat amb en Wallander que comences a respirar tan bon punt arribes a Ystad, aquestes idees (en altres condicions impensables) emergeixen a la teva ment amb total naturalitat És cert que a aquelles hores del matí d'un dilluns, segurament estaria treballant, però com fa uns horaris tan estranys, bé podria tenir sort, no us sembla? Potser ahir mateix va acabar de resoldre el darrer assassinat i s'ha pres el mati lliure. El que no podia fer, en cap cas, era interrompre'l a Comissaria en mig d'una investigació criminal.
Primer, l'Stortorget, la plaça major. Aquí hi ha la llibreria que ja he visitat i surt sovint a la biografia del Wallander com a lloc de pas. Aquí hi ha també el banc que va resultar clau per a la resolució del misteri d'Assassins sense rostre.
Més avall, l'Hotel Continental, segurament el més elegant de Ystad. Aquí va ser on el Wallander es va regalar, un dia d'especial generositat amb si mateix, un sopar (La Lleona Blanca) o allà on va sopar amb la fiscal Annette Brolin abans d'intentar-se-la lligar a Assassins sense rostre en un avançat estat d'embriaguesa. No va obtenir massa èxit, però sí que va obtenir una bona bufetada.
Va girar pel carrer Hamngatan i va aparcar el cotxe a la vora de Correus. Després sortí de nou a la intempèrie. Es veia a sí mateix com una figura patètica, unpolicia mal abrigat lluitant contra el vent de la tardor en una ciutat sueca deserta. "El sistema judicial suec", va pensar. "El que queda d'ell. Heus ací l'aspecte que té: policies morts de fred i mal abrigats". Va tòrcer a l'esquerra, al costat de la caixa d'estalvis i va seguir pel carrer que porta a l'hotel Sekelgarden. Havia anotat que l'home al que buscava s'anomenava Bo Rundfelt. A la recepció hi havia una persona jove llegint. Wallander va saludar amb el cap. (La cinquena dona). Tinc una reserva a l'hotel Sekelgarden --va dir [la Birgitta Torn] camí de Ystad--. (...) L'Hotel Sekelgarden era un carrer just darrere de la plaça (...) Després va obrir el maleter per treure la bossa de la funcionària. -Hi ha estat mai, a Ystad? -Em penso que no. -I què li semblaria que la policia local la convidés a sopar?
Abans de respondre, la dona va esbossar un somriure vague. -És molt amable --va dir-- però aquest vespre tinc un munt de feina a fer. Aquesta resposta va irritar lleugerament Wallander. "Segurament pensa que un policia d'una ciutat tan petita com aquesta no és prou bona companyia per a ella" es va dir. (Els gossos de Riga)
Va travessar de biaix la plaça Stortorget fins arribar al carrer Hamngatan. El restaurant on Sonja Hökberg i Eva Persson havien fet una cervesa encara no havia obert. Va mirar furtivament a l'interior per una finestra. Dins del local hi havia algú. Algú que ell coneixia. (...) Wallander li va fer un senyal amb la mà. L'home s'hi va acostar. Quan va veure que era en Wallander va somriure i va obrir la porta.
-Encara no són les 9 del matí i ja tens ganes de menjar pizza?
-Si fa no fa... --va dir Wallander--. Un cafè ja m'està bé. He de parlar amb tu.
(El tallafoc)
Havia començat a bufar el vent però encara feia calor. Només va trigar uns minuts en arribar a al plaça Stortorget. Va aparcar el cotxe i va anar a peu fins el carrer Lilla Norregatan, on vivia Svedberg. Hi havia llum a les finestres del pis i Wallander es va sentir alleujat; però només per uns breus segons (Amb l'alè al clatell).
Una senyora d'uns 80 anys, que em veu, s'acosta, deixa un moment el caminador, m'enrevolta amb els bracos i em tranquil.litza dient-me que no passa res, que respiri a fons. Quan m'ha passat la crisi, amb mes tranquil.litat, m'explica que cada dos per tres es troba amb algun turista aixi. Que a Ystad, aquestes visions son molt freqüents i que l'únic que cal fer és no acostar-s'hi massa per tal de no contaminar l'escena del crim i que el Wallander ho resoldra en un tres i no res. Em recalca aquest consell de no acostar-m'hi: una vegada, uns nens innocents del poble es van posar a jugar a futbol amb el cap seccionat d'una pobra víctima i això va endarrerir unes setmanes la resolució del cas. Es admirable com la gent d'Ystad ha sabut integrar amb tota naturalitat aquestes visions horripilants per als nouvinguts en la seva quotidianitat. Serà cert que les persones podem avesar-nos a qualsevol cosa? Fins i tot a les més espantoses?
Durant les dues setmanes que ella [Linda, la seva filla] va viure al carrer de Mariagatan va tenir, finalment, algú amb qui parlar. Junts van curar les nafres més doloroses de la seva ànima i quan va marxar li va semblar que es podia atrevir a confiar en la seva promesa de mantenir-se allunyat de l'alcohol. Quan es va tornar a trobar sol, i sense esma davant del pensament d'haver de quedar-se assegut en aquell pis buit va trobar al diari l'anunci d'una pensió mòdica a Skagen. (L'home que somreia).
“Li he de dir una cosa en confianca: es l'unic vei al qui no li conec cap dona.”
A contracor, he tornat a l'estació. Ja no tenia més feina a Ystad i em calia prosseguir el meu viatge de retorn a Lleida (tenia desenes de trens que agafar. I no m'esperarien ;-) ). He vist els horaris i encara m'hauria d'esperar 45 minuts més per agafar el tren que em tornaria a Malmö. Mentre passejava per fer temps no em podia treure l'Inspector Kurt Wallander del cap. He pensat que no em creuríeu quan llegíssiu aquestes notes del que m'ha passat aquest matí. Us he de confessar que a mi mateix em costa de creure-ho, però us asseguro que tot ha succeït exactament com ho he explicat. I, per a que em cregueu, ho he documentat abundosament amb fotografies. Crec que aquest és el post amb més fotografies del blog.
La primera frase de la noia que m'ha atès a l'Oficina de turisme de Ystad no m'ha resultat gens sorprenent, la segona, sí:
“How can I help you?
“Sóc un admirador del Wallander” (he pensat que més val anar directe al gra i deixar-se romanços de l'estil: “Què hi ha d'interessant per visitar en aquesta ciutat?”)
“Doncs està vostè de sort perquè aquests dies és a Ystad. Segurament el podrà veure...”
He de confessar-vos que, entre totes les respostes possibles, aquesta ha resultat la més inesperada. Però no estava disposat a que em prenguessin per un nouvingut ignorant, que no té ni idea de res, així que, abans de fer el ridícul, li he seguit el corrent:
“Clar, treballa aquí....”
“Així és. Si el veu, pot adreçar-se a ell amb tota naturalitat. És molt amable, tant amb els Ystadians com amb els turistes, sempre i quan no estigui treballant, és clar“.
“És clar, és clar”.
Déu meu. Us asseguro que aquest tros de conversa no és cap recurs literari: la noia de l'Oficina de turisme m'estava dient seriosament que podria veure en Kurt Wallender? No només això. M'estava dient que també podria parlar amb ell !!?? Demanar-li, per exemple, què he de fer si algun dia una hipotètica filla meva vol fer-se policia? O preguntar-li si ja ha trobat nòvia?? Bé... aquesta pregunta la faria només si em donés mostres de molta confiança. M'he pregutat si no seria el 18 d'agost el dia dels innocents a Ystad, però he rebutjat la idea en veure la cara ben seriosa de la noia de la recepció:
“Usualment és a la Comissaria, vagi a l'estació de tren i la veurà. Vol un mapa de Ystad?“
“I tant, moltes gràcies.”
I, amb el mapa a les mans i les paraules de la noia a la memòria, he decidit, per un cop, deixar-me de fer preguntes que em podrien fer quedar com un ignorant i passejar per la ciutat de Wallander com si fos un Ystadià més. Com si Kurt Wallander fos el meu veí de tota la vida.
Aprofitant que és al costat mateix de l'Oficina de Turisme, he parat a esmorzar a Fridolfs Konditori, la pastisseria responsable del seu sobrepés i, sense tallar-me un pèl, he demanat “el pastís favorit del Wallander”. M'han portat un pastís (anomenat precisament 'Wallander' en el seu honor) amb una ració abundosa de crema que han confirmat plenament les meves sospites sobre l'origen dels problemes del nostre (anti)heroi per mantenir la línia.
Kurt Wallander va lluitar contra el vent pels carrerons fins arribar a la cafeteria de Fridolfs on es va prendre un cafè i un brioix de canyella.
(Assassins sense rostre)
Seguint l'ordre lògic de proritats, quan l'estòmac ha estat satisfet, ha arribat l'hora de la cultura. Així doncs, he anat a la seva llibreria preferida, la Bokhandeln i Ystad per veure in situ la producció literària del seu biògraf (Henning Mankell, n'haureu sentit a parlar). Hi era tota; de fet, m'hagués sorprés el contrari. He aprofitat per demanar-li al llibreter que m'aconsellés algun dels llibres que han interessat en Wallander darrerament:
“Novel.la negra d'autors nòrdics” --m'ha dit sense pensar-s'ho dues vegades--
“Li resulta difícil separar la feina de l'oci” --ha afegit--.
Si hi penseu, té sentit (sempre seguint la lògica tan surrealista que sembla governar aquesta ciutat): És una bona manera de mantenir el contacte amb els seus col.legues dels països veïns. Avui està tot globalitzat, també el crim. El llibreter m'ha indicat que en Wallander darrerament ha llegit l'Anne Holt, l'Stieg Larsson, la Liza Marklund i l'Arnaldur Indridason. Me n'he comprat un parell. Tractant-se de crims, els consells experts d'en Wallander cal escoltar-los amb la mateixa atenció amb què escoltaríem el Julián Muñoz parlant de requalificacions.
Stieg Larsson (suec):
Periodista, comunista i activista pels drets humans. Va estar treballant durant anys, a les nits, en tres novel.les. Quan va tenir acabades la primera i la segona i molt enllestida la tercera, les va enviar a un editor qui les va publicar ràpidament. Es van convertir en un increïble èxit de vendes als països nòrdics. Se les anomena “La trilogia del Mil.leni”, perquè el seu protagonista és l'editor –crec-- d'una revista que es titula així. La primera de les tres novel.les s'ha traduït a molts idiomes. En particular, l'edició anglesa (que es titula “The girl with the Dragoon tattoo”) s'ha situat com a un dels llibres més venuts al Regne Unit i als EEUU. Malauradament, Larsson no va poder gaudir de l'èxit ni delectar-nos amb més novel.les: va morir poc després d'acabar-les, el 2004, als 50 anys, d'un atac de cor. La trilogia del mil.leni és el seu testament literari. La traducció de la primera novel.la al català crec que es titula “L'home que no estimava les dones”.
Liza Marklund (sueca):
Periodista que viu a Estocolm. Novel.les:
The Bomber (bestseller internacional)
Studio 69
(No sé si estan traduïdes)
Arnaldur Indridason (Islandès):
Periodista i crític islandès. Les seves novel.les ocorren a Reikjavik. Té varis premis de novel.la negra dels països nòrdics, entre ells el "Daga d'or". Novel.les:
Voices (no sé si està traduïda)
Va a anar al centre. Va aparcar al carrer de Hamngatan i va pujar fins la llibreria, que obria en aquell moment, per passar a recollir el llibre sobre l'entapissat de mobles que ja feia massa temps que tenia encarregat. El preu el va deixar garratibat. Va demanar que li emboliquessin per regal. L'endemà Linda arribava a Ystad i ell li regalaria el llibre. (Tallafoc)
Quan he sortit de la llibreria, he tornat a recordar les paraules de la noia de l'Oficina de Turisme, animant-me a parlar amb en Wallander, sempre i quan no l'agafés treballant. Doncs, com encara tenia temps, he decidit que l'aniria a veure a casa seva, a fer un cafè amb ell. Pensareu que això és un atreviment del tot inacceptable, però he de dir-vos que, entre les paraules de la noia i l'aire de familiaritat amb en Wallander que comences a respirar tan bon punt arribes a Ystad, aquestes idees (en altres condicions impensables) emergeixen a la teva ment amb total naturalitat És cert que a aquelles hores del matí d'un dilluns, segurament estaria treballant, però com fa uns horaris tan estranys, bé podria tenir sort, no us sembla? Potser ahir mateix va acabar de resoldre el darrer assassinat i s'ha pres el mati lliure. El que no podia fer, en cap cas, era interrompre'l a Comissaria en mig d'una investigació criminal.
Mariagatan, el carrer on viu, és a l'altre costat del poble. Durant la caminada m'he adonat que mai, llegint les biografies del Wallander, se m'havia acudit imaginar un decorat tan maco per a la seva vida. Passejant Ystad he comprès perfectament per què Wallander va triar precisament aquest lloc per viure. És un poble que vessa encant a cada cantonada: carrers empedrats, estrets, nets, amb molt poca circulació; flors per tot arreu; cases baixes, de colors suaus i diversos. Les finestres, invariablement sense cortines, son l'aparador que mostra als vianants una decoració de petites làmpades i gerros dipositats harmònicament al seu ampit. La decoració d'aquestes finestres sembla, juntament amb el propi Wallander, les dues marques del poble. I tot, absolutament tot, està presidit per una tranquil.litat que et convida a quedar-t'hi.
Aquest poder de seducció el deu exercir també Ystad sobre els assassins. Nomes aixi s'explica que en aquesta meravellosa bassa d'oli s'hi hagin pogut cometre una trentena d'assassinats en els darrers anys. Costa de creure que aquest sigui el lloc del món amb més assassinats comesos per habitant. Però és així. Les estadistiques no enganyen i els carrers de Ystad que he travessat en el meu cami cap a Mariagatan en són testimonis implacables. Sembla com si els escenaris dels crims comesos a Ystad conduissin de forma natural a Mariagatan, a la llar del detectiu que els ha resolt brillantment.
Primer, l'Stortorget, la plaça major. Aquí hi ha la llibreria que ja he visitat i surt sovint a la biografia del Wallander com a lloc de pas. Aquí hi ha també el banc que va resultar clau per a la resolució del misteri d'Assassins sense rostre.
El dia 10 de juliol era un dia preciós a Ystad. A l'hora de dinar, Kurt Wallander donava tombs pel centre. Va anar a la botiga de la plaça i quasi es va decidir per un nou equip de música.
Aleshores va recordar que tenia uns bitllets de corones noruegues que li havien sobrat del seu viatge a Cap Nord. Se'n va anar al banc Föreningbanken i es va posar a la cua de l'única caixa que hi havia en servei.
(Assassins sense rostre)
Més avall, l'Hotel Continental, segurament el més elegant de Ystad. Aquí va ser on el Wallander es va regalar, un dia d'especial generositat amb si mateix, un sopar (La Lleona Blanca) o allà on va sopar amb la fiscal Annette Brolin abans d'intentar-se-la lligar a Assassins sense rostre en un avançat estat d'embriaguesa. No va obtenir massa èxit, però sí que va obtenir una bona bufetada.
Ella portava l'abric posat. Me n'anava a dinar --va dir--
Et puc acompanyar?
Va semblar que s'ho pensava un moment. Després somrigué ràpidament:
Per què no?
Kurt Wallander va suggerir el Continental. Els van donar una taula al costat de la finestra. Tots dos van demanar salmó. (Assassins sense rostre).
Va arribar a la plaça de la vila tot pensant on podria menjar. Amb un atac de generositat es va decidir pel Continental. Va baixar per Hamnagatan, es va aturar un moment a l'aparador de la botiga de làmpades i va conntinuar fins a l'hotel. Va saludar amb el cap la noia de la recepció i va recordar que havia estat companya de classe de la seva filla. (La lleona blanca)
Va recordar el vespre que havia anat a sopar a l'Hotel Continental d'Ystad. Primer s'havia assegut a la barra del restaurant i, al seu davant, hi havia un cendrer de vidre igual que el que hi havia a l'habitació petita del pis de Vladimir i Tania.
Kovalneko --va pensar--. En alguna ocasió ha estat a l'Hotel Continental. Potser va seure a la mateixa taula que jo i no va poder resistir la temptació d'endur-se'n un d'aquells feixucs cendrers de vidre. Una feblesa humana. Una de les més habituals. No s'hauria imaginat mai que un comissari d'Ystad donaria una ullada a una petita habitació d'Hallunda on, de tant en tant, hi passa algunes nits.
(La lleona blanca)
I un altre hotel, el Sekelgarden, on es va allotjar la Birgitta Torn, representant del Ministeri d'afers estrangers, durant la investigació dels Gossos de Riga. Aquí també hi van allotjar un testimoni clau a la investigació de La cinquena dona.
Va girar pel carrer Hamngatan i va aparcar el cotxe a la vora de Correus. Després sortí de nou a la intempèrie. Es veia a sí mateix com una figura patètica, unpolicia mal abrigat lluitant contra el vent de la tardor en una ciutat sueca deserta. "El sistema judicial suec", va pensar. "El que queda d'ell. Heus ací l'aspecte que té: policies morts de fred i mal abrigats". Va tòrcer a l'esquerra, al costat de la caixa d'estalvis i va seguir pel carrer que porta a l'hotel Sekelgarden. Havia anotat que l'home al que buscava s'anomenava Bo Rundfelt. A la recepció hi havia una persona jove llegint. Wallander va saludar amb el cap. (La cinquena dona). Tinc una reserva a l'hotel Sekelgarden --va dir [la Birgitta Torn] camí de Ystad--. (...) L'Hotel Sekelgarden era un carrer just darrere de la plaça (...) Després va obrir el maleter per treure la bossa de la funcionària. -Hi ha estat mai, a Ystad? -Em penso que no. -I què li semblaria que la policia local la convidés a sopar?Abans de respondre, la dona va esbossar un somriure vague. -És molt amable --va dir-- però aquest vespre tinc un munt de feina a fer. Aquesta resposta va irritar lleugerament Wallander. "Segurament pensa que un policia d'una ciutat tan petita com aquesta no és prou bona companyia per a ella" es va dir. (Els gossos de Riga)
També passo per la pizzeria del carrer Hanningatan, d'on van sortir les jovenetes que van cometre aquell brutal assassinat del taxista a Tallafocs i on el Wallander va sovint a injectar-se la seva dosi diària de greix.
-Vau demanar un taxi des del restaurant i us hi vau quedar fins que va arribar, és així?
-Sí
-Però d'on vau treure el martell i el ganivet si no ho vau planificar abans?
Sonja Hökberg mirava Wallander de dret sense desviar la mirada.
-Jo sempre porto un martell a la bossa i l'Eva, un ganivet.
(El tallafoc)
Va travessar de biaix la plaça Stortorget fins arribar al carrer Hamngatan. El restaurant on Sonja Hökberg i Eva Persson havien fet una cervesa encara no havia obert. Va mirar furtivament a l'interior per una finestra. Dins del local hi havia algú. Algú que ell coneixia. (...) Wallander li va fer un senyal amb la mà. L'home s'hi va acostar. Quan va veure que era en Wallander va somriure i va obrir la porta.-Encara no són les 9 del matí i ja tens ganes de menjar pizza?
-Si fa no fa... --va dir Wallander--. Un cafè ja m'està bé. He de parlar amb tu.
(El tallafoc)
I no oblidem, per desgràcia, Lilla Norregatan , on en Wallander va descobrir el cadàver del seu company Svedberg, assassinat a casa seva.
Havia començat a bufar el vent però encara feia calor. Només va trigar uns minuts en arribar a al plaça Stortorget. Va aparcar el cotxe i va anar a peu fins el carrer Lilla Norregatan, on vivia Svedberg. Hi havia llum a les finestres del pis i Wallander es va sentir alleujat; però només per uns breus segons (Amb l'alè al clatell). 
Una mica mes enlla, una visió esgarrifosa atura de cop el curs dels meus pensamentes. Unes restes humanes seccionades al costat d'un contenidor em regiren els budells i, ben comprensiblement, em provoquen arcades.
Una senyora d'uns 80 anys, que em veu, s'acosta, deixa un moment el caminador, m'enrevolta amb els bracos i em tranquil.litza dient-me que no passa res, que respiri a fons. Quan m'ha passat la crisi, amb mes tranquil.litat, m'explica que cada dos per tres es troba amb algun turista aixi. Que a Ystad, aquestes visions son molt freqüents i que l'únic que cal fer és no acostar-s'hi massa per tal de no contaminar l'escena del crim i que el Wallander ho resoldra en un tres i no res. Em recalca aquest consell de no acostar-m'hi: una vegada, uns nens innocents del poble es van posar a jugar a futbol amb el cap seccionat d'una pobra víctima i això va endarrerir unes setmanes la resolució del cas. Es admirable com la gent d'Ystad ha sabut integrar amb tota naturalitat aquestes visions horripilants per als nouvinguts en la seva quotidianitat. Serà cert que les persones podem avesar-nos a qualsevol cosa? Fins i tot a les més espantoses?
La cantonada que inaugura Mariagatan em sorprèn en mig d'aquestes reflexions plenes d'admiracio cap als Ystadians. El que ocupa el número 10 d'aquest carrer és un edifici encantador de dos pisos amb grans finestrals i pintat amb color clar el pis de dalt i vestit amb totxana el de baix. La lluentor de la pintura revela que ha estat pintat fa no massa anys. És clar, abans tenia la façana grisa i amb esquerdes però un atac amb explosius que va acabar amb un segrest (La lleona blanca) la va malmetre considerablement i la van haver de reformar tota. Els Ystadians comenten que, sovint, passejant sota d'aquells finestrals es pot sentir alguna ària de Verdi que s'escapa entre les seves escletxes. No és el cas d'avui. Això em fa témer que no tindré sort.
Vivia al carrer Mariagatan, al centre de Ystad, i la façana on donava la seva finestra estava esquerdada i grisa. (Assassins sense rostre).
En aquell precís moment hi va haver una forta explosió a l'entrada al pis i al rebedor (...) La cuina de seguida es va començar a omplir de fum (...) Just quan havia arribat al llit i agafava la pistola sobre la tauleta de nit, va sentir quatre trets molt seguits darrera seu. Es va llençar bocaterrosa al terra. "Konovalenko --va pensar febril-- Ara ve per mi". Amb molta rapidesa es va arrossegar fins a sota del llit. Estava tan espantat que estava convençut que el cor no li aguantaria aquella tensió, Més tard recordaria que en aquell moment li va venir al cap la humiliació d'haver de morir sota el propi llit. (La lleona blanca)
Durant les dues setmanes que ella [Linda, la seva filla] va viure al carrer de Mariagatan va tenir, finalment, algú amb qui parlar. Junts van curar les nafres més doloroses de la seva ànima i quan va marxar li va semblar que es podia atrevir a confiar en la seva promesa de mantenir-se allunyat de l'alcohol. Quan es va tornar a trobar sol, i sense esma davant del pensament d'haver de quedar-se assegut en aquell pis buit va trobar al diari l'anunci d'una pensió mòdica a Skagen. (L'home que somreia).Li pregunto al porter per Wallander i em diu que és a la comissaria (o fent l'aixecament d'algun cadaver, “no se sap mai”, recalca), però se'l veu avesat a que la gent pregunti per ell. Em diu que té el permis del Kurt (quin honor poder-lo tractar amb aquesta familiaritat) per mostrar-me el seu apartament. “Això ès com la Casa Blanca”, em diu amb un somris, “quan el patró no hi és, els turistes poden visitar casa seva”. L'anunci m'agafa per sorpresa i poso una cara d'idiota amb la boca oberta i amb la baba escapant-se'm barbeta avall. Ell, notòriament satisfet amb el resultat de les seves paraules, em diu resoltament: “Acompanyi'm”.
L'apartament, que ocupa una de les portes del primer pis, ès senzill i funcional. La cuina està impol.luta. “No li estranyi” –em diu el porter--, “sempre menja fora. Jo penso que ja li ha pagat mitja hipoteca al de la pizzeria del carrer Hanningatan.
Però a mi, la peça que m'interessa més de la casa és la sala. És alli on es pot llegir millor que en cap altre lloc l'ànima de qui hi viu. Me'n vaig directe a la prestatgeria i us he de dir que els llibres que hi trobo em deceben una mica: els prestatges estan plens de best-sellers: John Le Carré, Stephen King, Exode. La veritat és que esperava una mica més dels seus gustos literaris. I, per altra banda, on són els assajos sobre investigació criminal, sobre escenes del crim, sobre patologia forense, sobre psicoogia dels assassins en sèrie, sobre lideratge....???? Penso que un home obsessionat amb la feina com ell hauria de tenir aquestes obres a casa, per poder-les consultar en qualsevol moment. Potser ho fa tot per internet, penso aleshores. Però recordo dels diferents capítols de la seva biografia els seu analfabetisme tecnològic (ex. Tallafoc), que es confirma plenament quan veig la seva col.lecció de discos d'òpera : tot vinils, no he vist ni un miserable CD a la prestatgeria model Billy (a Suècia, ni el Wallander s'escapa d'Ikea) que sustenta tota la cultura que mora en aquella casa.
“Li he de dir una cosa en confianca: es l'unic vei al qui no li conec cap dona.”
“Això no pot ser bo per la salut”, rebla. I després, una explosió de riure que s'ha sentit des de Malmö...
He baixat les escales del seu apartament amb la boca encara oberta i sense poder-me creure el que m'havia passat: feia unes hores, pensava que Wallander era un simple personatge literari. Ara, no només estava convençut de la seva existència física sinó que, fins i tot, havia visitat casa seva.
A contracor, he tornat a l'estació. Ja no tenia més feina a Ystad i em calia prosseguir el meu viatge de retorn a Lleida (tenia desenes de trens que agafar. I no m'esperarien ;-) ). He vist els horaris i encara m'hauria d'esperar 45 minuts més per agafar el tren que em tornaria a Malmö. Mentre passejava per fer temps no em podia treure l'Inspector Kurt Wallander del cap. He pensat que no em creuríeu quan llegíssiu aquestes notes del que m'ha passat aquest matí. Us he de confessar que a mi mateix em costa de creure-ho, però us asseguro que tot ha succeït exactament com ho he explicat. I, per a que em cregueu, ho he documentat abundosament amb fotografies. Crec que aquest és el post amb més fotografies del blog.
En mig d'aquestes reflexions, les meves passes m'han portat a la part del darrera de l'edifici de l'estació del tren i.... era.... No podia ser!!!: era... la Comissaria de Policia!!!!! Si en teniu dubtes, només cal que mireu les fotos: es tracta del mateix edifici; per la façana anterior és l'estació de tren i per la posterior, la comissaria de policia. Us asseguro que en la meva vida he fet un trucatge fotogràfic!!! És així.
He pensat per un moment que la crisi havia aplicat restriccions pressupostàries i usar el mateix edifici per dues funcions suposava un estalvi. Al capdavall, durant la crisi de natalitat dels 90 nosaltres vam fer exactament el mateix amb les llars de jubilats i les escoles. Sí que s'està notant la crisi a Suècia, vaig pensar. Però en aquell moment, el motiu pel qual usaven el mateix edifici per estació i per comissaria m'era ben bé igual. Tenia l'oportunitat de parlar amb el Wallander en persona i... no la deixaria escapar!!!. M'he adreçat a un grupet de policies que estaven fent rotllana al costat d'una porta lateral de la comissaria i els he preguntat directament si podia veure el Wallander. M'han contestat que, ara mateix, el Wallander estava a dalt treballant, que en tenia per una bona estona i que no s'atrevien a dir quanta estona, perquè els horaris són bojos en aquest negoci.
És clar, he pensat, la investigació criminal no coneix horaris. Amb les estadístiques d'aquest poble, és molt probable que en els darrers dies s'hagi produït, com a mínim, un assassinat i, com tothom sap, les 72 hores inicials són les més importants per a la resolució d'un crim. Si aquest era el cas, en Wallander podria estar tancat a Comissaria fent reunions, organitzant la investigació i donant ordres tot el dia i tota la nit. La seva biografia ho testimonia repetidament. M'hauré de fer a la idea que no el veuré....
Aleshores, un altre dels policies ha aventurat:
“En principi, el rodatge s'hauria d'acabar a les tres, però no té hores. Fins que el director no està satisfet, no ens movem. Ahir vam acabar a les 17:00. Jo compto que la víctima va morir almenys 19 cops. Tot un rècord.” Rialla general....
“El rodatge? Estan rodant una pel.lícula?”
“És clar, la que fa 14: dues pel cinema i les altres 12 per la sèrie Wallander de la televisió sueca”.
“I d'aquí a uns mesos vindran els de la BBC a rodar al poble”. També fan una sèrie Wallander protagonitzada per.... Kenneth Branagh!!!
“Bé, interromp un altre dels improbables policies: potser hauríem de dir millor 'Gualander', perquè ja han decidit que li anglifiquen la pronunciació del nom.”
A vegades, els anglesos són pitjors que els americans, penso jo.
“T'hem de deixar, ens criden. Ara en Wallander ens ha de fotre una bronca per haver-nos deixat escapar un detingut que teníem sota custòdia. Qui ho diria.... és tan atent quan no fa de Wallander....”
I, entre rialles, tots sis enfilen escales amunt.
Aquest matí vaig de patacada en patacada. ¿Pot ser que la noia de l'Oficina de Turisme em volgués dir que aquests dies és a Ystad l'ACTOR que interpreta Wallander (el Krister Henriksson, segons m'he assabentat després), exactament igual com han fet aquests figurants? I que tots plegats hagin donat per entès que quan jo em referia al Wallander, parlava de l'ACTOR???
Potser sí. I potser aquesta és la solució del misteri. Però, amb tot i això, segueixo fet un embolic: ¿i l'apartament a Mariagatan, 10 que acabo de visitar? ¿I, encara més inquietant, les restes humanes que he vist –i he fotografiat-- a la vora d'un contenidor? Estaria relacionada aquella velleta del caminador amb la mort que els trossos de cos mutil.lat anunciaven?
El meu tren arriba a l'andana i jo, amb recança, entro al vagó. Tinc la sensació que deixo Ystad amb un munt de misteris per aclarir...
Però bé, penso mentre entro resoltament al tren: els deixo en bones mans. Per resoldre'ls, ningú millor que el Comissari de la brigada criminal de la policia de Ystad, Kurt Wallander.
El compartiment dels Marx
18.08.08. 7:00. Trajecte Estocolm a Malmö
Quan jo vaig entrar al compartiment ja hi havia quatre persones damunt de les seves lliteres
Quan jo vaig entrar al compartiment ja hi havia quatre persones damunt de les seves lliteres
Sembla increïble que en aquests compartiments tan minúsculs s'hi puguin amuntegar amb una certa qualitat, fins a 6 lliteres, amb el seu equipatge corresponent. Sembla tan increïble que, en la majoria dels casos ho acaba essent.
Els meus quatre companys de cap manera viatjaven amb la lleugeresa d'equipatge que reclamava Machado. De fet, s'havien ensenyorit de tot l'espai del compartiment destinat als bàrtuls dels viatgers: Damunt de la porta i sota les lliteres inferiors. Després de fer la mínima enginyeria de l'espai que se li suposa a un avesat viatger de segona, vaig col.locar la meva gran maleta darrera de l'escala que ajuda a pujar a les lliteres superiors. Era l'únic espai mort del compartiment. Almenys no molestava ningú. Jo vaig ocupar la meva llitera i el compartiment va quedar en silenci. Ho vaig agrair perquè realment necessitava dormir després de passar la nit anterior en aquella butaca impresentable del ferry. El que en aquell moment jo no podia sospitar és que hi havia anunciada una festa en aquell compartiment.
Uns minuts més tard va entrar el sisè passatger del compartiment: un estudiant Erasmus turc que tornava de les seves vacanc..., vull dir de la seva estada d'estudis a Estocolm. Portava una enorme maleta rígida que feia la meva apta com a complement d'un joc de la Señorita Pepis. El com va fer arribar aquell maletot al compartiment és un misteri que m'acompanyarà irresolt fins la tomba. Va col.locar tranquil.lament la bossota al davant de l'escala, impedint la baixada de tots els companys de les lliteres superiors.
Però, a més, no anava sol. Darrera seu, va entrar una noia, amb tantes bosses que, per un moment, vaig pensar que era la Victòria Beckam tornant de passar una tarda a la Cinquena Avinguda de NY. Què era tot allò? I com era possible? Amb la porta oberta, la xicota anava fent viatges al passadís i introduia bosses i més bosses i això ho va repetir tres o quatre cops. En el darrer viatge va entrar la maleta que no era precisament petita. Com no hi cabien de cap altra manera, una de les bosses ocupava parcialment la meva llitera. Ara, en un compartiment per a 6, érem 7 i les bosses. La presència de les bosses no era completament negativa pels ocupants de les lliteres superiors: ja que no podien baixar per l'escala (completament impracticable, amb la maleta de l'estudiant turc) almenys podrien saltar sobre el matalàs de les bosses, que esmorteiria el cop.
De forma miraculosa van aconseguir tancar la porta sense que el compartiment rebentés i sortíssim tots disparats com a l'anunci d'aquell cotxe. Amb la porta tancada, indiferents als intents per descansar dels soferts companys d'habitació, ens van començar a explicar la trista història de la noia: una successió impossible d'esdeveniments dramàtics s'havien succeït i havien impedit a la pobra xicota comprar un bitllet pel tren (amb la quantitat d'equipatge que portava jo crec que, com a mínim n'havia d'haver comprat 3, però el cas és que no en tenia ni un). Per aquest motiu, temien l'arribada del revisor (jo també temia que el revisor obrís la porta, però per un altre motiu: heu vist l'escena del camarot dels Marx?). Algú de les lliteres de dalt va suggerir-li a la noia que s'amagués entre les bosses. Un altre, viu, li va oferir de compartir la seva llitera. Com l'estudiant turc, per alguna raó estranya, no va aprovar aquesta idea, van decidir que s'amagaria entre les bosses. Es va situar darrera de l'escala, al damunt de la meva maleta. Col.locades amb una mica de gràcia, les bosses de la noia no deixaven veure què hi havia darrera de l'escala. Així vam estar un quart d'hora fins que va arribar el revisor. Amb prou feines ens va mirar els bitllets. Jo crec que quan va veure aquell compartiment li van agafar basques i va procurar fotre el camp el més aviat possible.
El darrer que vaig veure va ser com la noia, saltant entre el seu equipatge, arribava a la llitera de l'estudiant erasmus turc. Després, el cansament acumulat va posar en marxa el meu dormidor automàtic i els ulls se'm van aclucar de cop.
diumenge, 17 d’agost del 2008
Atrapat a Estocolm
17.08.08. 20:00. Estocolm
L'aventura horària que us he explicat no l'haguera tingut de cap manera a Finlàndia, perquè si ho recordeu, el seu origen ha estat un tren (Estocolm-->Malmö) al qual no hi havia places. Per ser més precissos: un dia (el diumenge 17 d'agost) en el qual NO HI HAVIA PLACES A CAP TREN CAP A MALMÖ.
A Finlàndia sempre vaig viatjar sense veí de seient, en uns trens preciosos, sobredimensionats i pensats per a les persones. Per a totes les persones. Semblava que, per curar-se en salut, afegissin un parell de vagons més als trens (o hi afegien un pis més a cada vagó ;-) ). A Suècia està clar que no és el cas. Suècia no està a l'alçada del seu mite. En canvi, Estocolm sí.
He aprofitat que la Renfe sueca em convidava amb totes les despeses pagades (per mi) a fer turisme per Estocolm per passejar-la unes hores. I, certament, Estocolm és una ciutat preciosa i fotogènica. Avui plovia, no era un dia bo. Però m'ha encantat donar-hi un tomb, de tota manera.
Estocolm és una ciutat en format arxipèlag: s'estèn per una col.lecció d'illes i penínsules i fiords comunicats per ponts i decorats amb edificis punxeguts i monumentals que testimonien les petjades que hi ha deixat la història. No sé què són aquells edificis, no sé si és massa important el contingut del seu Museu Nacional (ja el vaig anar a veure fa anys i no és res de l'altre món) però passejar per Estocolm és un autèntic plaer.
Però Estocolm té altres motius per a l'encant: el barri antic és peatonal i els diumenges a la tarda, encara que plogui, bull de gent i d'artistes desplegant el seu repertori, com d'aquí a poques setmanes a Tarrega.
I també té motius per a la sorpresa: estem acostumats als vaixells-restaurant. N'hi ha a qualsevol localitat costanera (o no costanera, com París). Però a Estocolm també hi ha dos albergs-vaixell i, almenys, un hotel-vaixell ancorats al port. En la meva anterior visita em vaig allotjar a tots dos albergs (en nits diferents, s'entèn...) i em van encantar.
I una altra sorpresa: un museu, el Vasa, que té en el seu interior un enorme veler sencer. Un veler que va tenir una història encara més breu que la del Titànic.
El 10 d'agost de 1628 el Vasa llevava àncores al port d'Estocolm en el seu viatge inaugural. En la maniobra de sortida de port va desplegar les veles i aleshores es va girar una mica d'aire (res extraordinari, de debò) i el vaixell, simplement, va bolcar i es va afonar.
Va ser anar-se'n "al fons, a la primera brisa".
Molts anys després, el 1961, el van tornar a la superfície, van sotmetre la seva fusta durant anys a uns productes per restaurar-la i netejar-la i ara el tenen exposat al muesu Vasa juntament amb l'explicació d'aquest episodi: Per tal de que els vaixells fossin estables (sobretot en episodis de tempestes a alta mar) era imprescindible de posar-los el centre de gravetat el mes aprop de la quilla possible. Per aquest motiu, la coberta més baixa dels vaixells, la que tocava la part inferior del casc, l'omplien de rocs, que feien de llast. N'hi posaven una gran quantitat. Com més rocs, més estabilitat. Però el rei suec Gustav Adolf, com a demostració del seu poder i de la seva glòria, va voler construir el vaixell amb més canons mai imaginat. Això va obligar a incorporar una coberta més de canons. I clar, una coberta més de canons tenia l'efecte lateral de permetre encabir-hi menys rocs. Resultat: el vaixell va tenir una vida útil de poc menys de mitja hora.
Les hores han anat passant plàcidament a l'estació central d'Estocolm. Les restes del meu cinquè cappuccino ja fa estona que s'han refredat a la tassa. A la taula del costat un noi, que ha après que per tenir èxit amb les noies cal escoltar-les (o, si més no, fer-ho veure), aplica conscienciosament l'ensenyament amb una americana d'accent escandalós. S'aixequen i al noi li falta cara per allotjar el somriure. Jo també m'aixeco. Vaig a dutxar-me.
L'aventura horària que us he explicat no l'haguera tingut de cap manera a Finlàndia, perquè si ho recordeu, el seu origen ha estat un tren (Estocolm-->Malmö) al qual no hi havia places. Per ser més precissos: un dia (el diumenge 17 d'agost) en el qual NO HI HAVIA PLACES A CAP TREN CAP A MALMÖ.
A Finlàndia sempre vaig viatjar sense veí de seient, en uns trens preciosos, sobredimensionats i pensats per a les persones. Per a totes les persones. Semblava que, per curar-se en salut, afegissin un parell de vagons més als trens (o hi afegien un pis més a cada vagó ;-) ). A Suècia està clar que no és el cas. Suècia no està a l'alçada del seu mite. En canvi, Estocolm sí.
He aprofitat que la Renfe sueca em convidava amb totes les despeses pagades (per mi) a fer turisme per Estocolm per passejar-la unes hores. I, certament, Estocolm és una ciutat preciosa i fotogènica. Avui plovia, no era un dia bo. Però m'ha encantat donar-hi un tomb, de tota manera.
Estocolm és una ciutat en format arxipèlag: s'estèn per una col.lecció d'illes i penínsules i fiords comunicats per ponts i decorats amb edificis punxeguts i monumentals que testimonien les petjades que hi ha deixat la història. No sé què són aquells edificis, no sé si és massa important el contingut del seu Museu Nacional (ja el vaig anar a veure fa anys i no és res de l'altre món) però passejar per Estocolm és un autèntic plaer.
Fantasmes passejant per la Ciutat vella
I també té motius per a la sorpresa: estem acostumats als vaixells-restaurant. N'hi ha a qualsevol localitat costanera (o no costanera, com París). Però a Estocolm també hi ha dos albergs-vaixell i, almenys, un hotel-vaixell ancorats al port. En la meva anterior visita em vaig allotjar a tots dos albergs (en nits diferents, s'entèn...) i em van encantar.
Hotel ancorat a Estocolm
I una altra sorpresa: un museu, el Vasa, que té en el seu interior un enorme veler sencer. Un veler que va tenir una història encara més breu que la del Titànic.
El 10 d'agost de 1628 el Vasa llevava àncores al port d'Estocolm en el seu viatge inaugural. En la maniobra de sortida de port va desplegar les veles i aleshores es va girar una mica d'aire (res extraordinari, de debò) i el vaixell, simplement, va bolcar i es va afonar.
Va ser anar-se'n "al fons, a la primera brisa".
Molts anys després, el 1961, el van tornar a la superfície, van sotmetre la seva fusta durant anys a uns productes per restaurar-la i netejar-la i ara el tenen exposat al muesu Vasa juntament amb l'explicació d'aquest episodi: Per tal de que els vaixells fossin estables (sobretot en episodis de tempestes a alta mar) era imprescindible de posar-los el centre de gravetat el mes aprop de la quilla possible. Per aquest motiu, la coberta més baixa dels vaixells, la que tocava la part inferior del casc, l'omplien de rocs, que feien de llast. N'hi posaven una gran quantitat. Com més rocs, més estabilitat. Però el rei suec Gustav Adolf, com a demostració del seu poder i de la seva glòria, va voler construir el vaixell amb més canons mai imaginat. Això va obligar a incorporar una coberta més de canons. I clar, una coberta més de canons tenia l'efecte lateral de permetre encabir-hi menys rocs. Resultat: el vaixell va tenir una vida útil de poc menys de mitja hora.
Les hores han anat passant plàcidament a l'estació central d'Estocolm. Les restes del meu cinquè cappuccino ja fa estona que s'han refredat a la tassa. A la taula del costat un noi, que ha après que per tenir èxit amb les noies cal escoltar-les (o, si més no, fer-ho veure), aplica conscienciosament l'ensenyament amb una americana d'accent escandalós. S'aixequen i al noi li falta cara per allotjar el somriure. Jo també m'aixeco. Vaig a dutxar-me.
L'estació d'Estocolm. El paisatge del meu 17.08.08
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
