La primera frase de la noia que m'ha atès a l'Oficina de turisme de Ystad no m'ha resultat gens sorprenent, la segona, sí:
“How can I help you?
“Sóc un admirador del Wallander” (he pensat que més val anar directe al gra i deixar-se romanços de l'estil: “Què hi ha d'interessant per visitar en aquesta ciutat?”)
“Doncs està vostè de sort perquè aquests dies és a Ystad. Segurament el podrà veure...”
He de confessar-vos que, entre totes les respostes possibles, aquesta ha resultat la més inesperada. Però no estava disposat a que em prenguessin per un nouvingut ignorant, que no té ni idea de res, així que, abans de fer el ridícul, li he seguit el corrent:
“Clar, treballa aquí....”
“Així és. Si el veu, pot adreçar-se a ell amb tota naturalitat. És molt amable, tant amb els Ystadians com amb els turistes, sempre i quan no estigui treballant, és clar“.
“És clar, és clar”.
Déu meu. Us asseguro que aquest tros de conversa no és cap recurs literari: la noia de l'Oficina de turisme m'estava dient seriosament que podria veure en Kurt Wallender? No només això. M'estava dient que també podria parlar amb ell !!?? Demanar-li, per exemple, què he de fer si algun dia una hipotètica filla meva vol fer-se policia? O preguntar-li si ja ha trobat nòvia?? Bé... aquesta pregunta la faria només si em donés mostres de molta confiança. M'he pregutat si no seria el 18 d'agost el dia dels innocents a Ystad, però he rebutjat la idea en veure la cara ben seriosa de la noia de la recepció:
“Usualment és a la Comissaria, vagi a l'estació de tren i la veurà. Vol un mapa de Ystad?“
“I tant, moltes gràcies.”
I, amb el mapa a les mans i les paraules de la noia a la memòria, he decidit, per un cop, deixar-me de fer preguntes que em podrien fer quedar com un ignorant i passejar per la ciutat de Wallander com si fos un Ystadià més. Com si Kurt Wallander fos el meu veí de tota la vida.
Aprofitant que és al costat mateix de l'Oficina de Turisme, he parat a esmorzar a Fridolfs Konditori, la pastisseria responsable del seu sobrepés i, sense tallar-me un pèl, he demanat “el pastís favorit del Wallander”. M'han portat un pastís (anomenat precisament 'Wallander' en el seu honor) amb una ració abundosa de crema que han confirmat plenament les meves sospites sobre l'origen dels problemes del nostre (anti)heroi per mantenir la línia.
Kurt Wallander va lluitar contra el vent pels carrerons fins arribar a la cafeteria de Fridolfs on es va prendre un cafè i un brioix de canyella.
(Assassins sense rostre)
Seguint l'ordre lògic de proritats, quan l'estòmac ha estat satisfet, ha arribat l'hora de la cultura. Així doncs, he anat a la seva llibreria preferida, la Bokhandeln i Ystad per veure in situ la producció literària del seu biògraf (Henning Mankell, n'haureu sentit a parlar). Hi era tota; de fet, m'hagués sorprés el contrari. He aprofitat per demanar-li al llibreter que m'aconsellés algun dels llibres que han interessat en Wallander darrerament:
“Novel.la negra d'autors nòrdics” --m'ha dit sense pensar-s'ho dues vegades--
“Li resulta difícil separar la feina de l'oci” --ha afegit--.
Si hi penseu, té sentit (sempre seguint la lògica tan surrealista que sembla governar aquesta ciutat): És una bona manera de mantenir el contacte amb els seus col.legues dels països veïns. Avui està tot globalitzat, també el crim. El llibreter m'ha indicat que en Wallander darrerament ha llegit l'Anne Holt, l'Stieg Larsson, la Liza Marklund i l'Arnaldur Indridason. Me n'he comprat un parell. Tractant-se de crims, els consells experts d'en Wallander cal escoltar-los amb la mateixa atenció amb què escoltaríem el Julián Muñoz parlant de requalificacions.
Stieg Larsson (suec):
Periodista, comunista i activista pels drets humans. Va estar treballant durant anys, a les nits, en tres novel.les. Quan va tenir acabades la primera i la segona i molt enllestida la tercera, les va enviar a un editor qui les va publicar ràpidament. Es van convertir en un increïble èxit de vendes als països nòrdics. Se les anomena “La trilogia del Mil.leni”, perquè el seu protagonista és l'editor –crec-- d'una revista que es titula així. La primera de les tres novel.les s'ha traduït a molts idiomes. En particular, l'edició anglesa (que es titula “The girl with the Dragoon tattoo”) s'ha situat com a un dels llibres més venuts al Regne Unit i als EEUU. Malauradament, Larsson no va poder gaudir de l'èxit ni delectar-nos amb més novel.les: va morir poc després d'acabar-les, el 2004, als 50 anys, d'un atac de cor. La trilogia del mil.leni és el seu testament literari. La traducció de la primera novel.la al català crec que es titula “L'home que no estimava les dones”.
Liza Marklund (sueca):
Periodista que viu a Estocolm. Novel.les:
The Bomber (bestseller internacional)
Studio 69
(No sé si estan traduïdes)
Arnaldur Indridason (Islandès):
Periodista i crític islandès. Les seves novel.les ocorren a Reikjavik. Té varis premis de novel.la negra dels països nòrdics, entre ells el "Daga d'or". Novel.les:
Voices (no sé si està traduïda)
Va a anar al centre. Va aparcar al carrer de Hamngatan i va pujar fins la llibreria, que obria en aquell moment, per passar a recollir el llibre sobre l'entapissat de mobles que ja feia massa temps que tenia encarregat. El preu el va deixar garratibat. Va demanar que li emboliquessin per regal. L'endemà Linda arribava a Ystad i ell li regalaria el llibre. (Tallafoc)
Quan he sortit de la llibreria, he tornat a recordar les paraules de la noia de l'Oficina de Turisme, animant-me a parlar amb en Wallander, sempre i quan no l'agafés treballant. Doncs, com encara tenia temps, he decidit que l'aniria a veure a casa seva, a fer un cafè amb ell. Pensareu que això és un atreviment del tot inacceptable, però he de dir-vos que, entre les paraules de la noia i l'aire de familiaritat amb en Wallander que comences a respirar tan bon punt arribes a Ystad, aquestes idees (en altres condicions impensables) emergeixen a la teva ment amb total naturalitat És cert que a aquelles hores del matí d'un dilluns, segurament estaria treballant, però com fa uns horaris tan estranys, bé podria tenir sort, no us sembla? Potser ahir mateix va acabar de resoldre el darrer assassinat i s'ha pres el mati lliure. El que no podia fer, en cap cas, era interrompre'l a Comissaria en mig d'una investigació criminal.
Mariagatan, el carrer on viu, és a l'altre costat del poble. Durant la caminada m'he adonat que mai, llegint les biografies del Wallander, se m'havia acudit imaginar un decorat tan maco per a la seva vida. Passejant Ystad he comprès perfectament per què Wallander va triar precisament aquest lloc per viure. És un poble que vessa encant a cada cantonada: carrers empedrats, estrets, nets, amb molt poca circulació; flors per tot arreu; cases baixes, de colors suaus i diversos. Les finestres, invariablement sense cortines, son l'aparador que mostra als vianants una decoració de petites làmpades i gerros dipositats harmònicament al seu ampit. La decoració d'aquestes finestres sembla, juntament amb el propi Wallander, les dues marques del poble. I tot, absolutament tot, està presidit per una tranquil.litat que et convida a quedar-t'hi.
Aquest poder de seducció el deu exercir també Ystad sobre els assassins. Nomes aixi s'explica que en aquesta meravellosa bassa d'oli s'hi hagin pogut cometre una trentena d'assassinats en els darrers anys. Costa de creure que aquest sigui el lloc del món amb més assassinats comesos per habitant. Però és així. Les estadistiques no enganyen i els carrers de Ystad que he travessat en el meu cami cap a Mariagatan en són testimonis implacables. Sembla com si els escenaris dels crims comesos a Ystad conduissin de forma natural a Mariagatan, a la llar del detectiu que els ha resolt brillantment.
Primer, l'Stortorget, la plaça major. Aquí hi ha la llibreria que ja he visitat i surt sovint a la biografia del Wallander com a lloc de pas. Aquí hi ha també el banc que va resultar clau per a la resolució del misteri d'Assassins sense rostre.
El dia 10 de juliol era un dia preciós a Ystad. A l'hora de dinar, Kurt Wallander donava tombs pel centre. Va anar a la botiga de la plaça i quasi es va decidir per un nou equip de música.
Aleshores va recordar que tenia uns bitllets de corones noruegues que li havien sobrat del seu viatge a Cap Nord. Se'n va anar al banc Föreningbanken i es va posar a la cua de l'única caixa que hi havia en servei.
(Assassins sense rostre)
Més avall, l'Hotel Continental, segurament el més elegant de Ystad. Aquí va ser on el Wallander es va regalar, un dia d'especial generositat amb si mateix, un sopar (La Lleona Blanca) o allà on va sopar amb la fiscal Annette Brolin abans d'intentar-se-la lligar a Assassins sense rostre en un avançat estat d'embriaguesa. No va obtenir massa èxit, però sí que va obtenir una bona bufetada.
Ella portava l'abric posat. Me n'anava a dinar --va dir--
Et puc acompanyar?
Va semblar que s'ho pensava un moment. Després somrigué ràpidament:
Per què no?
Kurt Wallander va suggerir el Continental. Els van donar una taula al costat de la finestra. Tots dos van demanar salmó. (Assassins sense rostre).
Va arribar a la plaça de la vila tot pensant on podria menjar. Amb un atac de generositat es va decidir pel Continental. Va baixar per Hamnagatan, es va aturar un moment a l'aparador de la botiga de làmpades i va conntinuar fins a l'hotel. Va saludar amb el cap la noia de la recepció i va recordar que havia estat companya de classe de la seva filla. (La lleona blanca)
Va recordar el vespre que havia anat a sopar a l'Hotel Continental d'Ystad. Primer s'havia assegut a la barra del restaurant i, al seu davant, hi havia un cendrer de vidre igual que el que hi havia a l'habitació petita del pis de Vladimir i Tania.
Kovalneko --va pensar--. En alguna ocasió ha estat a l'Hotel Continental. Potser va seure a la mateixa taula que jo i no va poder resistir la temptació d'endur-se'n un d'aquells feixucs cendrers de vidre. Una feblesa humana. Una de les més habituals. No s'hauria imaginat mai que un comissari d'Ystad donaria una ullada a una petita habitació d'Hallunda on, de tant en tant, hi passa algunes nits.
(La lleona blanca)
I un altre hotel, el Sekelgarden, on es va allotjar la Birgitta Torn, representant del Ministeri d'afers estrangers, durant la investigació dels Gossos de Riga. Aquí també hi van allotjar un testimoni clau a la investigació de La cinquena dona.
Va girar pel carrer Hamngatan i va aparcar el cotxe a la vora de Correus. Després sortí de nou a la intempèrie. Es veia a sí mateix com una figura patètica, unpolicia mal abrigat lluitant contra el vent de la tardor en una ciutat sueca deserta. "El sistema judicial suec", va pensar. "El que queda d'ell. Heus ací l'aspecte que té: policies morts de fred i mal abrigats". Va tòrcer a l'esquerra, al costat de la caixa d'estalvis i va seguir pel carrer que porta a l'hotel Sekelgarden. Havia anotat que l'home al que buscava s'anomenava Bo Rundfelt. A la recepció hi havia una persona jove llegint. Wallander va saludar amb el cap. (La cinquena dona). Tinc una reserva a l'hotel Sekelgarden --va dir [la Birgitta Torn] camí de Ystad--. (...) L'Hotel Sekelgarden era un carrer just darrere de la plaça (...) Després va obrir el maleter per treure la bossa de la funcionària. -Hi ha estat mai, a Ystad? -Em penso que no. -I què li semblaria que la policia local la convidés a sopar?Abans de respondre, la dona va esbossar un somriure vague. -És molt amable --va dir-- però aquest vespre tinc un munt de feina a fer. Aquesta resposta va irritar lleugerament Wallander. "Segurament pensa que un policia d'una ciutat tan petita com aquesta no és prou bona companyia per a ella" es va dir. (Els gossos de Riga)
També passo per la pizzeria del carrer Hanningatan, d'on van sortir les jovenetes que van cometre aquell brutal assassinat del taxista a Tallafocs i on el Wallander va sovint a injectar-se la seva dosi diària de greix.
-Vau demanar un taxi des del restaurant i us hi vau quedar fins que va arribar, és així?
-Sí
-Però d'on vau treure el martell i el ganivet si no ho vau planificar abans?
Sonja Hökberg mirava Wallander de dret sense desviar la mirada.
-Jo sempre porto un martell a la bossa i l'Eva, un ganivet.
(El tallafoc)
Va travessar de biaix la plaça Stortorget fins arribar al carrer Hamngatan. El restaurant on Sonja Hökberg i Eva Persson havien fet una cervesa encara no havia obert. Va mirar furtivament a l'interior per una finestra. Dins del local hi havia algú. Algú que ell coneixia. (...) Wallander li va fer un senyal amb la mà. L'home s'hi va acostar. Quan va veure que era en Wallander va somriure i va obrir la porta.-Encara no són les 9 del matí i ja tens ganes de menjar pizza?
-Si fa no fa... --va dir Wallander--. Un cafè ja m'està bé. He de parlar amb tu.
(El tallafoc)
I no oblidem, per desgràcia, Lilla Norregatan , on en Wallander va descobrir el cadàver del seu company Svedberg, assassinat a casa seva.
Havia començat a bufar el vent però encara feia calor. Només va trigar uns minuts en arribar a al plaça Stortorget. Va aparcar el cotxe i va anar a peu fins el carrer Lilla Norregatan, on vivia Svedberg. Hi havia llum a les finestres del pis i Wallander es va sentir alleujat; però només per uns breus segons (Amb l'alè al clatell). 
Una mica mes enlla, una visió esgarrifosa atura de cop el curs dels meus pensamentes. Unes restes humanes seccionades al costat d'un contenidor em regiren els budells i, ben comprensiblement, em provoquen arcades.
Una senyora d'uns 80 anys, que em veu, s'acosta, deixa un moment el caminador, m'enrevolta amb els bracos i em tranquil.litza dient-me que no passa res, que respiri a fons. Quan m'ha passat la crisi, amb mes tranquil.litat, m'explica que cada dos per tres es troba amb algun turista aixi. Que a Ystad, aquestes visions son molt freqüents i que l'únic que cal fer és no acostar-s'hi massa per tal de no contaminar l'escena del crim i que el Wallander ho resoldra en un tres i no res. Em recalca aquest consell de no acostar-m'hi: una vegada, uns nens innocents del poble es van posar a jugar a futbol amb el cap seccionat d'una pobra víctima i això va endarrerir unes setmanes la resolució del cas. Es admirable com la gent d'Ystad ha sabut integrar amb tota naturalitat aquestes visions horripilants per als nouvinguts en la seva quotidianitat. Serà cert que les persones podem avesar-nos a qualsevol cosa? Fins i tot a les més espantoses?
La cantonada que inaugura Mariagatan em sorprèn en mig d'aquestes reflexions plenes d'admiracio cap als Ystadians. El que ocupa el número 10 d'aquest carrer és un edifici encantador de dos pisos amb grans finestrals i pintat amb color clar el pis de dalt i vestit amb totxana el de baix. La lluentor de la pintura revela que ha estat pintat fa no massa anys. És clar, abans tenia la façana grisa i amb esquerdes però un atac amb explosius que va acabar amb un segrest (La lleona blanca) la va malmetre considerablement i la van haver de reformar tota. Els Ystadians comenten que, sovint, passejant sota d'aquells finestrals es pot sentir alguna ària de Verdi que s'escapa entre les seves escletxes. No és el cas d'avui. Això em fa témer que no tindré sort.
Vivia al carrer Mariagatan, al centre de Ystad, i la façana on donava la seva finestra estava esquerdada i grisa. (Assassins sense rostre).
En aquell precís moment hi va haver una forta explosió a l'entrada al pis i al rebedor (...) La cuina de seguida es va començar a omplir de fum (...) Just quan havia arribat al llit i agafava la pistola sobre la tauleta de nit, va sentir quatre trets molt seguits darrera seu. Es va llençar bocaterrosa al terra. "Konovalenko --va pensar febril-- Ara ve per mi". Amb molta rapidesa es va arrossegar fins a sota del llit. Estava tan espantat que estava convençut que el cor no li aguantaria aquella tensió, Més tard recordaria que en aquell moment li va venir al cap la humiliació d'haver de morir sota el propi llit. (La lleona blanca)
Durant les dues setmanes que ella [Linda, la seva filla] va viure al carrer de Mariagatan va tenir, finalment, algú amb qui parlar. Junts van curar les nafres més doloroses de la seva ànima i quan va marxar li va semblar que es podia atrevir a confiar en la seva promesa de mantenir-se allunyat de l'alcohol. Quan es va tornar a trobar sol, i sense esma davant del pensament d'haver de quedar-se assegut en aquell pis buit va trobar al diari l'anunci d'una pensió mòdica a Skagen. (L'home que somreia).Li pregunto al porter per Wallander i em diu que és a la comissaria (o fent l'aixecament d'algun cadaver, “no se sap mai”, recalca), però se'l veu avesat a que la gent pregunti per ell. Em diu que té el permis del Kurt (quin honor poder-lo tractar amb aquesta familiaritat) per mostrar-me el seu apartament. “Això ès com la Casa Blanca”, em diu amb un somris, “quan el patró no hi és, els turistes poden visitar casa seva”. L'anunci m'agafa per sorpresa i poso una cara d'idiota amb la boca oberta i amb la baba escapant-se'm barbeta avall. Ell, notòriament satisfet amb el resultat de les seves paraules, em diu resoltament: “Acompanyi'm”.
L'apartament, que ocupa una de les portes del primer pis, ès senzill i funcional. La cuina està impol.luta. “No li estranyi” –em diu el porter--, “sempre menja fora. Jo penso que ja li ha pagat mitja hipoteca al de la pizzeria del carrer Hanningatan.
Però a mi, la peça que m'interessa més de la casa és la sala. És alli on es pot llegir millor que en cap altre lloc l'ànima de qui hi viu. Me'n vaig directe a la prestatgeria i us he de dir que els llibres que hi trobo em deceben una mica: els prestatges estan plens de best-sellers: John Le Carré, Stephen King, Exode. La veritat és que esperava una mica més dels seus gustos literaris. I, per altra banda, on són els assajos sobre investigació criminal, sobre escenes del crim, sobre patologia forense, sobre psicoogia dels assassins en sèrie, sobre lideratge....???? Penso que un home obsessionat amb la feina com ell hauria de tenir aquestes obres a casa, per poder-les consultar en qualsevol moment. Potser ho fa tot per internet, penso aleshores. Però recordo dels diferents capítols de la seva biografia els seu analfabetisme tecnològic (ex. Tallafoc), que es confirma plenament quan veig la seva col.lecció de discos d'òpera : tot vinils, no he vist ni un miserable CD a la prestatgeria model Billy (a Suècia, ni el Wallander s'escapa d'Ikea) que sustenta tota la cultura que mora en aquella casa.
“Li he de dir una cosa en confianca: es l'unic vei al qui no li conec cap dona.”
“Això no pot ser bo per la salut”, rebla. I després, una explosió de riure que s'ha sentit des de Malmö...
He baixat les escales del seu apartament amb la boca encara oberta i sense poder-me creure el que m'havia passat: feia unes hores, pensava que Wallander era un simple personatge literari. Ara, no només estava convençut de la seva existència física sinó que, fins i tot, havia visitat casa seva.
A contracor, he tornat a l'estació. Ja no tenia més feina a Ystad i em calia prosseguir el meu viatge de retorn a Lleida (tenia desenes de trens que agafar. I no m'esperarien ;-) ). He vist els horaris i encara m'hauria d'esperar 45 minuts més per agafar el tren que em tornaria a Malmö. Mentre passejava per fer temps no em podia treure l'Inspector Kurt Wallander del cap. He pensat que no em creuríeu quan llegíssiu aquestes notes del que m'ha passat aquest matí. Us he de confessar que a mi mateix em costa de creure-ho, però us asseguro que tot ha succeït exactament com ho he explicat. I, per a que em cregueu, ho he documentat abundosament amb fotografies. Crec que aquest és el post amb més fotografies del blog.
En mig d'aquestes reflexions, les meves passes m'han portat a la part del darrera de l'edifici de l'estació del tren i.... era.... No podia ser!!!: era... la Comissaria de Policia!!!!! Si en teniu dubtes, només cal que mireu les fotos: es tracta del mateix edifici; per la façana anterior és l'estació de tren i per la posterior, la comissaria de policia. Us asseguro que en la meva vida he fet un trucatge fotogràfic!!! És així.
He pensat per un moment que la crisi havia aplicat restriccions pressupostàries i usar el mateix edifici per dues funcions suposava un estalvi. Al capdavall, durant la crisi de natalitat dels 90 nosaltres vam fer exactament el mateix amb les llars de jubilats i les escoles. Sí que s'està notant la crisi a Suècia, vaig pensar. Però en aquell moment, el motiu pel qual usaven el mateix edifici per estació i per comissaria m'era ben bé igual. Tenia l'oportunitat de parlar amb el Wallander en persona i... no la deixaria escapar!!!. M'he adreçat a un grupet de policies que estaven fent rotllana al costat d'una porta lateral de la comissaria i els he preguntat directament si podia veure el Wallander. M'han contestat que, ara mateix, el Wallander estava a dalt treballant, que en tenia per una bona estona i que no s'atrevien a dir quanta estona, perquè els horaris són bojos en aquest negoci.
És clar, he pensat, la investigació criminal no coneix horaris. Amb les estadístiques d'aquest poble, és molt probable que en els darrers dies s'hagi produït, com a mínim, un assassinat i, com tothom sap, les 72 hores inicials són les més importants per a la resolució d'un crim. Si aquest era el cas, en Wallander podria estar tancat a Comissaria fent reunions, organitzant la investigació i donant ordres tot el dia i tota la nit. La seva biografia ho testimonia repetidament. M'hauré de fer a la idea que no el veuré....
Aleshores, un altre dels policies ha aventurat:
“En principi, el rodatge s'hauria d'acabar a les tres, però no té hores. Fins que el director no està satisfet, no ens movem. Ahir vam acabar a les 17:00. Jo compto que la víctima va morir almenys 19 cops. Tot un rècord.” Rialla general....
“El rodatge? Estan rodant una pel.lícula?”
“És clar, la que fa 14: dues pel cinema i les altres 12 per la sèrie Wallander de la televisió sueca”.
“I d'aquí a uns mesos vindran els de la BBC a rodar al poble”. També fan una sèrie Wallander protagonitzada per.... Kenneth Branagh!!!
“Bé, interromp un altre dels improbables policies: potser hauríem de dir millor 'Gualander', perquè ja han decidit que li anglifiquen la pronunciació del nom.”
A vegades, els anglesos són pitjors que els americans, penso jo.
“T'hem de deixar, ens criden. Ara en Wallander ens ha de fotre una bronca per haver-nos deixat escapar un detingut que teníem sota custòdia. Qui ho diria.... és tan atent quan no fa de Wallander....”
I, entre rialles, tots sis enfilen escales amunt.
Aquest matí vaig de patacada en patacada. ¿Pot ser que la noia de l'Oficina de Turisme em volgués dir que aquests dies és a Ystad l'ACTOR que interpreta Wallander (el Krister Henriksson, segons m'he assabentat després), exactament igual com han fet aquests figurants? I que tots plegats hagin donat per entès que quan jo em referia al Wallander, parlava de l'ACTOR???
Potser sí. I potser aquesta és la solució del misteri. Però, amb tot i això, segueixo fet un embolic: ¿i l'apartament a Mariagatan, 10 que acabo de visitar? ¿I, encara més inquietant, les restes humanes que he vist –i he fotografiat-- a la vora d'un contenidor? Estaria relacionada aquella velleta del caminador amb la mort que els trossos de cos mutil.lat anunciaven?
El meu tren arriba a l'andana i jo, amb recança, entro al vagó. Tinc la sensació que deixo Ystad amb un munt de misteris per aclarir...
Però bé, penso mentre entro resoltament al tren: els deixo en bones mans. Per resoldre'ls, ningú millor que el Comissari de la brigada criminal de la policia de Ystad, Kurt Wallander.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada