Quan jo vaig entrar al compartiment ja hi havia quatre persones damunt de les seves lliteres
Sembla increïble que en aquests compartiments tan minúsculs s'hi puguin amuntegar amb una certa qualitat, fins a 6 lliteres, amb el seu equipatge corresponent. Sembla tan increïble que, en la majoria dels casos ho acaba essent.
Els meus quatre companys de cap manera viatjaven amb la lleugeresa d'equipatge que reclamava Machado. De fet, s'havien ensenyorit de tot l'espai del compartiment destinat als bàrtuls dels viatgers: Damunt de la porta i sota les lliteres inferiors. Després de fer la mínima enginyeria de l'espai que se li suposa a un avesat viatger de segona, vaig col.locar la meva gran maleta darrera de l'escala que ajuda a pujar a les lliteres superiors. Era l'únic espai mort del compartiment. Almenys no molestava ningú. Jo vaig ocupar la meva llitera i el compartiment va quedar en silenci. Ho vaig agrair perquè realment necessitava dormir després de passar la nit anterior en aquella butaca impresentable del ferry. El que en aquell moment jo no podia sospitar és que hi havia anunciada una festa en aquell compartiment.
Uns minuts més tard va entrar el sisè passatger del compartiment: un estudiant Erasmus turc que tornava de les seves vacanc..., vull dir de la seva estada d'estudis a Estocolm. Portava una enorme maleta rígida que feia la meva apta com a complement d'un joc de la Señorita Pepis. El com va fer arribar aquell maletot al compartiment és un misteri que m'acompanyarà irresolt fins la tomba. Va col.locar tranquil.lament la bossota al davant de l'escala, impedint la baixada de tots els companys de les lliteres superiors.
Però, a més, no anava sol. Darrera seu, va entrar una noia, amb tantes bosses que, per un moment, vaig pensar que era la Victòria Beckam tornant de passar una tarda a la Cinquena Avinguda de NY. Què era tot allò? I com era possible? Amb la porta oberta, la xicota anava fent viatges al passadís i introduia bosses i més bosses i això ho va repetir tres o quatre cops. En el darrer viatge va entrar la maleta que no era precisament petita. Com no hi cabien de cap altra manera, una de les bosses ocupava parcialment la meva llitera. Ara, en un compartiment per a 6, érem 7 i les bosses. La presència de les bosses no era completament negativa pels ocupants de les lliteres superiors: ja que no podien baixar per l'escala (completament impracticable, amb la maleta de l'estudiant turc) almenys podrien saltar sobre el matalàs de les bosses, que esmorteiria el cop.
De forma miraculosa van aconseguir tancar la porta sense que el compartiment rebentés i sortíssim tots disparats com a l'anunci d'aquell cotxe. Amb la porta tancada, indiferents als intents per descansar dels soferts companys d'habitació, ens van començar a explicar la trista història de la noia: una successió impossible d'esdeveniments dramàtics s'havien succeït i havien impedit a la pobra xicota comprar un bitllet pel tren (amb la quantitat d'equipatge que portava jo crec que, com a mínim n'havia d'haver comprat 3, però el cas és que no en tenia ni un). Per aquest motiu, temien l'arribada del revisor (jo també temia que el revisor obrís la porta, però per un altre motiu: heu vist l'escena del camarot dels Marx?). Algú de les lliteres de dalt va suggerir-li a la noia que s'amagués entre les bosses. Un altre, viu, li va oferir de compartir la seva llitera. Com l'estudiant turc, per alguna raó estranya, no va aprovar aquesta idea, van decidir que s'amagaria entre les bosses. Es va situar darrera de l'escala, al damunt de la meva maleta. Col.locades amb una mica de gràcia, les bosses de la noia no deixaven veure què hi havia darrera de l'escala. Així vam estar un quart d'hora fins que va arribar el revisor. Amb prou feines ens va mirar els bitllets. Jo crec que quan va veure aquell compartiment li van agafar basques i va procurar fotre el camp el més aviat possible.
El darrer que vaig veure va ser com la noia, saltant entre el seu equipatge, arribava a la llitera de l'estudiant erasmus turc. Després, el cansament acumulat va posar en marxa el meu dormidor automàtic i els ulls se'm van aclucar de cop.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada