Com és ben sabut, les coses meravelloses resulten encara més impactants si apareixen inesperadament.Després de dinar, m'ha entrat una mica de son i m'he endormiscat en un dels sofàs del Polar Girl. Al cap d'una estona, un crit del guia m'ha despertat. Ens invitava a anar a coberta a fer alguna cosa. M'he aixecat de mala gana pensant que em farien tornar a veure ocellets i cagadetes d'atrezzo que posen als penya-segats durant la temporada turística. Us he de confessar que no sento cap predilecció pels animalons. Amb ells segueixo la política de "viu i deixa viure". Ells no em molesten a mi i jo no els miro a ells, així que he pensat que si tornava a ser un penya-segat ple de cagades, ni acabaria de sortir a coberta.
I aleshores l'he vist. Allí, quieta i enorme davant meu, tot just després d'obrir la porta de coberta i m'he quedat astorat mirant-la sense acabar de sortir. Quina altra cosa haguera pogut fer? Només quan he sentit una senyora italiana impacientant-se darrera meu, he acabat de sortir a coberta. La glacera feia almenys 30 m. d'alt i tenia una llengua tan ampla que no cabia en tres fotos de gran angular, i tota ella llepava el mar, que la matava sobtadament. La part de la glacera més propera al vaixell semblava que havia col.lapsat feia poc i ens mostrava una segona pell que l'aigua, el vent i la temperatura no havien tingut encara temps de curtir. Era com un paper arrugat mil vegades sense pietat i blau, molt blau, intensament blau. Com deu ser això amb sol? em preguntava.
Tot el passatge estàvem bocabadats a coberta i sentíem el murmuri de fons del guia que parlava sense immutar-se per l'espectacle que tenia davant dels ulls: que si 3 kms i mig de front, que si a l'illa del nord n'hi ha una de 200 kms.... Però hagués estat exactament igual si ens hagués explicat la recepta de la truita de riu amb llet condensada. A ningú no li importava. A mesura que el vaixell anava virant per tornar a port, nosaltres giràvem en sentit contrari per mantenir una estona més la visió de la glacera i el guia, impassible a tot, continuava parlant com si es tractés d'un enregistrament (no fos cas que algú entre els presents fos un inspector de guies camuflat).
El Polar Girl s'allunyava i la glacera projectava cada cop una imatge més petita a les nostres retines, però la del nostre record serà imborrable. La glacera s'anomena Nordenskioldbreen.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada