L'autobús s'enfila cap al nord i es capbussa a la Lapònia. El paisatge és pla i monòton. Gairebé inexistent, amagat darrera dels boscos tupids d'avets altíssims que flanquegen la carretera i li donen un aire claustrofòbic. És com travessar un túnel llarguíssim amb les parets verdes i el sostre ben il.luminat. Per damunt dels arbres, cap elevació. Només el cel gris. 160 Kms. així. Pràcticament no hi ha pobles. Amb prou feines ens creuem algun cotxe esporàdicament.
El bus va fent parades al mig de no-enlloc. Passar un hivern aquí, tot el dia a les fosques, aïllat en una casa les parets de la qual són l'única frontera que et separa d'un univers a 30 graus sota zero ha de ser bastant terrible. Arto Paasilinna és un escriptor finès un tant cínic que diu que l'esport nacional finlandès és el suïcidi. No resulta sorprenent.
De sobte, passat Kittila, s'introdueix una petita però significativa variació al paisatge: a través dels forats que, de tant en tant, esquerden la cortina d'avets es veuen turons o, siguem generosos, petites muntanyes. No arriben ni a Montsecs. Amb prou feines deuen fer un miler de metres. He llegit que la muntanya més alta de Finlàndia fa 1200 m. i és a l'extrem nord. Suposo que avui la veuré, però això serà més tard.
Nosaltres, que tenim totes les muntanyes que volem, ens falta el fred i les precipitacions per fer neu i ells, que tenen tant de fred que, fins i tot, se'ls gela el mar, no tenen muntanyes per baixar-les lliscant. Malgrat tot, a Levi, uns quants kilòmetres més amunt de Kittila, han muntat una estació d'esquí alpí amb remuntadors i tot. Han aclarit els avets d'una vessant i a esquiar falta gent. De tota manera, i encara que soni a la paradoxa més inimaginable, si heu de triar entre anar a fer esquí alpí al fràgil Pirineu, que sempre viu amb l'ai al cor de si tindrà prou neu o a la nevada Finlàndia, clarament heu de triar el Pirineu. L'esquí de fons, és una altra cosa....
El bus segueix el seu camí cap al nord. De tant en tant, llacs d'un blau intens trenquen la monotonia del paisatge i els arbres que flanquegen la carretera sembla que s'aclareixin una mica, però al cap d'una estona tornen les alçades. El que sí que s'han aclarit són els núvols. Per primer cop, des que sóc a la Lapònia, el sol il.lumina completament el paisatge. El bus s'ha omplert d'uns viatgers indesitjables: mosquits. Els viatgers ens entretenim esclafant-los contra el vidre. No ens malinterpreteu: no és sadisme sinó instint de protecció.
Les meves veïnes de l'esquerra són fineses i van també cap a Svalbard, però hi van en veler. Quina enveja!!! El veler sortirà de Tromso. Quan hi arribi aniré a veure si ja és a port i els sobra una plaça. A veure si hi ha sort... Per un costat no m'agraden els avions i, per un altre, m'encanten els velers així que s'uneixen la fam i les ganes de menjar... Una de les noies va estar cinc setmanes a Sudamèrica i ja és capaç de llegir l'espanyol. M'ha demanat la guia i he quedat del tot impressionat. En contrast, la meva veïna del davant és galesa i no sembla tan "despejada". Es va adormir al tren i se li va passar l'estació on havia de baixar. Ara, per recuperar el seu camí, ha agafat aquest autobús, que no sap ben bé on va ni què farà quan arribi allà on aquest bus la porti. Ignora com farà cap, finalment, a l'hostal que té reservat en algun lloc indeterminat i perdut dins de les pàgines de la seva guia (que no em sorprendria que fos la del Marroc). Però no se la veu gens amoïnada. És una noia preciosa, d'un ros platí que diria que és natural made in Wales i no de pot, però penso que li passa el mateix que al Homer Simpson: dins de la seva cavitat craneal hi ha un cervellet minúscul nedant en líquid amniòtic com si fos un fetus en una lenta gestació que pot durar tranquil.lament tota una vida.
El bus, impassible al meus pensaments, continua el seu recorregut cap al noroest travessant uns paisatges desolats d'una virginitat que només trenca l'asfalt de la carretera i els pals de la llum que la recorren en paral.lel. Aquest racó de món encara pertany a la natura. Les totpoderoses persones no hi som benvingudes i, quan el sol es pon i arriba l'hivern, ens estimem més no acostar-nos-hi.
Continua essent verd tot el que abasten els nostres ulls, però és un verd diferent: s'han acabat els avets i ara ens enrevolten arbres caducifolis que no sé identificar i que cada cop són més baixos fins a vorejar la definició de matolls. S'ha acabat la claustrofòbia. La carretera va onejant, com també ho fa l'horitzó: amb suavitat, sense estridències. Unes petites congestes de neu vesteixen de parracs els turons. La primera neu que veig en aquest viatge. Estic segur que no serà la darrera. A l'esquerra ens acompanya un riu amb una aigua lluent que, efectivament, es mou. El concepte de pendent no és del tot aliè al nord de la Lapònia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada