Heu de saber tots els que donàveu per impossible que lligués en aquest viatge que anàveu molt però que molt equivocats.
La mitja taronja del Homer Simpson va posar peu a terra al mateix lloc que jo: Tromso i la seva prioritat aleshores va ser trobar un bus que la portés a l'illa de Hinnoia (on tenia l'hotel que havia reservat). Qualsevol persona sensata, fins i tot jo mateix, haguera cercat un medi de transport més adient que un autobús per arribar a una illa. Però quina persona sensata hagués donat un cèntim per Espanya abans de l'inici de l'Eurocopa?
Jo em vaig estimar més no interferir en una empresa que suposava tan complexa i em vaig acostar al port (que era allí mateix) a cercar l'Helena, el veler que portarà aquelles dues veïnes de l'autobús a Svalbard d'aquí a un parell de dies. I sí, allí era, exhibint-se en un moll. Acaparant mirades. Blanc, completament de fusta (no com aquells iots de fibra de vidre, model nou-ric) net, imponent, amb els seus dos màstils apuntant al cel i una teranyina de cables baixant fins la coberta. No vaig veure ningú. Vaig buscar un timbre però no en vaig saber trobar cap (és que sóc de terra endins, i vaig pensar que un timbre seria una bona manera d'avisar els tripulants). Així que vaig decidir deixar-los un missatge enganxat a la barana d'accés. Els deia que, si els quedava una plaça lliure, m'enviessin un email. I vaig tornar a veure quins progressos feia la meva companya de viatge en la seva recerca de medi de transport.
Sí que hi havia un autobús cap a l'Illa de Hinnoia!!!!! (truc: un pont). Però no li anava bé perquè sortia l'endemà. Aquest contratemps la va convertir en una passatgera més del Hurtigruten: el vaixell que recorre la costa de Noruega des de Bergen a Kirkennes. població ja fronterera amb Rússia. Els més perspicaços ja haureu endevinat el nom d'un altre passatger del Hurtigruten. I quin lloc més romàntic per a una seducció que la coberta d'un transatlàntic amb el teló de fons d'un preciós fiord noruec (no ressonen les notes de Titanic a les vostres oïdes???).
Com teníem encara un parell d'hores abans d'embarcar, vaig decidir convidar-la a sopar (ja sabeu que he usat aquesta tàctica altres vegades al llarg del viatge). Aquest cop, però, la jugada no em va sortir bé i vaig acabar pagant. Ho vaig considerar, però, com una inversió...
Durant la interessant conversa que vam mantenir em vaig assabentar que, quan no està de vacances (com ara), es dedica a aprendre idiomes. Per aquest motiu acaba de passar un mes a Finlàndia, ara passarà un altre mes a França i no descarta, després, passar-ne un altre a Alemanya. Vaig pensar que, en aquest pas, en un parell d'anys pot dominar més idiomes que l'Assamblea General de l'ONU. Em va sorprendre, però, que, tot i haver passat vint-i-tants anys a Gales només parlés 20 paraules de gaèlic (segons em va explicar). Mmmm... està decidida a passar d'aprendre una paraula l'any a un idioma cada més. Tampoc no es va declarar partidària de que el Regne Unit s'uneixi a l'euro: "Què avorrit.... tota Europa pagant amb la mateixa moneda...." --em va dir--. Ens trobem, doncs, davant d'una ferma partidària de que la diversitat humana no es manifesti únicament a la cultura i a la llengua sinó que ha d'abraçar també la moneda amb la que es paga el compte del supermercat. Quan li vaig comentar que, per a mi, la moneda era un tema essencialment pràctic, em va contestar que a ells els agradaven les lliures i va passar a parlar de la indescriptible bellesa de Noruega.
I ho va seguir fent fins que la majestuosa sirena del Hurtigruten entrant a port em va despertar i ens vam dirigir al vaixell. Un cop embarcats, immediatament després de pagar el passatge, em va donar la mà, em va dir que molt "nice to meet you" i que se n'anava a dormir perquè estava molt cansada i l'endemà a les 8:00 arribava a port. Jo li vaig recomanar que es posés el despertador (no fos cas que es tornés a passar de port) i me'n vaig anar a proa a gaudir del capvespre, ben segur que, com en el cas del Leonardo di Caprio, la Kate no trigaria a tornar i podríem muntar el numeret de l'avió a proa. Dues hores més tard, la son i el fred em van fer entrar i llençar-me al primer sofà disponible a mirar de dormir una mica.
Són les dues de la matinada i el sol, que aquesta nit ha decidit no anar-se'n a dormir per emprenyar-me, s'emmiralla a les meves parpelles. Merde!!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada