Finlàndia és d'una bellesa continguda: natura exhuberant, llacs argentats, immensos boscos de pins i avets. Però tota està sota control. Les autoritats recomanen, això sí, que es prenguin algunes precaucions però la cosa no passa d'aquí.
És a Noruega que la bellesa esclata sense contemplacions i un no pot fer altra cosa que deixar-se arrossegar per l'onada expansiva. El primer fiord és com la primera nòvia: mai no s'oblida.
El bus, encara camí de Tromso, ha parat i la galesa del cervellet nedant en líquid amniòtic i jo hem baixat sense poder tancar la boca i hem començat a fer fotos com a posseïts: a l'aigua turquesa, als pics nevats, al poblet amb barques de pesca amarrades... No podíem treure el dit del disparador. Entretant, el conductor, que únicament havia baixat a donar una maleta a un viatger que acabava allí el trajecte, ha començat a tocar el clàxon i a fer-nos signes ostensibles amb els braços. El bus marxava? I a quin esperit sensible li podia importar una fotesa com aquella quan Noruega es desplegava tan generosament davant dels nostres sentits??? Al final, com sempre passa, la raó ha acabat triomfant sobre la passió i, amb la boca encara oberta, hem pujat al bus mentre suportàvem els murmuris del funcionari del transport que estava al volant.
Després, segurament, en vindran altres que, fins i tot, seran més macos. Però aquest no l'oblidaré mai. El meu primer fiord es diu Storfjorden. De la meva primera nòvia ja us en parlaré un altre dia ;-)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada