He vist uns grans rems jeient al sòl de la barca, així que he pensat: més val que mengem força...
De primer, amanida amb salsa; de segon, mandonguilles model Ikea amb salsa i, per postres (mai millor dit), brossat amb salsa. En aquest país tot és amb salsa. Sovint, van una mica més enllà i et serveixen directament salsa amb un mica d'alguna cosa: per exemple, salsa amb mandonguilles o amb peix i, aleshores, ho anomenen sopa, però no us deixeu enganyar: és salsa!!
Jo he correspost a la invitació del Karle i la Brigitte (els trobareu perduts en algun lloc del mes de juny, a vora la Summefest) amb una ampolla de Raimat Abadia Reserva 2003 que m'ha costat molts més esforços que diners. Després de recórrer 7 o 8 supermercats i no veure en cap expositor res més fort que cervesa, he pensat que el Govern Finlandès, cansat d'aparèixer als llocs d'honor (?) de les estadístiques etíl.liques, havia aprovat una mena de Llei seca. Per un moment m'he traslladat als anys 20 americans i he pensat, si volia alcohol, hauria de recórrer a les destil.leries clandestines, probablement amagades als garatges d'aparença innocent que decoren les cases de la benestant Finlàndia. Però abans de fer un pas en fals, he decidit preguntar a la caixera del vuitè supermercat. M'ha dit que les begudes alcohòliques es venen en unes botigues especialitzades anomenades "Alko" (quin nom més original!) i que només n'hi ha dos a tot Vaasa. Només dos?? Mmmm... Me les he imaginat plenes a vessar tot el dia per poder complir amb les estadístiques, però quan finalment n'he trobat una no ha estat per tant.
La secció de vins estava ben farcida de caldos de totes les procedències imaginables: Austràlia, Alemanya, Xile, Japó, països de l'Est... Tanta estesa m'ha recordat a molts currículums, on prima la quantitat a la qualitat. He confirmat aquesta impressió quan, a l'única secció que coneixia una mica ("Nordest d'Espanya"), no he trobat ni Somontanos, ni Castells del Remei, ni Priorats... Catalunya-Aragó estava representada per Raimat, Penedès i alguns cellers dels quals no han sentit parlar ni els borratxos dels pobles on es troben. He comprat el Raimat Abadia.
Després de dinar tocava navegar per l'arxipèlag de Kvarken amb la barca del Karle. Jo no em podia treure aquells enormes rems del cap i ja m'havia ressignat a que, en poca estona, tampoc no me'ls podria treure de les mans, mentre que ell estaria a popa donant cops rítmics de maça en un tambor i la seva dona fuetejant-me (recordeu Ben-hur???). Però, al darrer moment, he vist que treia del garatge un contenidor de benzina. Estic salvat!!! he pensat... Amb tot i això he col.laborant empenyent la barca fins l'aigua. "Un moment!!!!" --m'ha dit-- i aleshores ha agafat un tap de la mida del d'una ampolla de vi i ha tapat amb ell un forat del casc de la barca. Jo, sense cap intenció d'amagar la inquietud que em vessava per les orelles, li he preguntat: "ja és segura aquesta barca???" Ell, tranquil.lament, amb la paciència d'un professor davant un alumne sense massa llums, m'ha explicat que allò era un procediment rutinari perquè, provist el casc d'un forat, si la barca està molt de temps fora de l'aigua i plou no s'omple d'aigua. Com veieu, els secrets de la navegació, als que som de terra endins, ens resulten tan aliens com les matemàtiques a la Victòria Beckham. Així i tot, durant l'excursió jo no treia la cueta de l'ull d'aquell forat amenaçador al casc de la barca.
I ens hem fet a la mar. Pacientment, a un ritme tan lent com el que seguia la pròpia barca, m'anava explicant que quan es navega per canals tan poc fondos com els de Kvarken (allò de que el terra d'eleva quasi un cm. per any, també està perdut per algun raconet del mes de Juny...) és molt important seguir els senyals que, en forma de bastons de colors, indiquen per quin costat del canal s'ha de passar (a la dreta dels verds i a l'esquerra dels vermells --o a l'inrevès, no ho recordo--). A mi m'ha sorprés que barques a tota velocitat el contradissin, avançant-nos tant per la dreta com per l'esquerra. Quan li he fet notar m'ha contestat que aquella era l'altra opció: poses la barca a tota llet i aleshores va saltant per damunt de l'aigua i tampoc xoca contra cap roc superficial. Interessant, he pensat.
Els canals estan limitats per illes, illots i el propi continent. I cada centímetre quadrat de terra fins que no entra literalment al llit de l'aigua està cobert d'arbres. D'arbres.... o de cases.
Tota la vora del Bàltic a Vaasa està ocupada per un formiguer de segones residències. Són relativament petites, baixes i tradicionals (aquelles casetes de fusta vermella o groga que tan sovintegen per aquestes latituds). No es tracta, doncs, de l'agressivitat i el mal gust de Benidorm o de Salou, però estan a primeríssima línea de mar, incomplint de forma flagrant la nostra llei de costes. De fet, l'accés al mar no és lliure, doncs es fa a través de propietats privades. Veient-ho, un es pregunta si, abans d'aparèixer per Marbella, el Julian Muñoz no va tenir alguna responsabilitat requalificadora en aquestes contrades. És una pena que, en la meva opinió, espatlla una mica aquest arxipèlag que la UNESCO va declarar fa un parell d'anys Patrimoni de la Humanitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada