E.A.: El Pas del Noroest (1)

Exploració Àrtica: El Pas del Noroest (1)

El setembre de 2007 els diaris amagaven entre les seves pàgines interiors una notícia que va passar sense pena ni glòria. Així i tot, el seu impacte era enorme perquè representava un fet absolutament històric. Un fet sobre el qual s'havia construït un mite de la navegació marítima des del segle XVI:

El Pas del Noroest s'havia obert per primera vegada en tota la història documentada.

Fins el segle XV, el comerç entre Europa i les Índies es feia per terra fins al Mar Negre o per l'Oceà Índic i el Mar Roig fins El Caire i Alexandria, on comerciants genovesos i venecians tenien pràcticament el monopoli de la compra de les mercaderies i la seva distribució per Europa. Això no agradava a països emergents com Portugal i Espanya que no podien participar en els beneficis d'aquest comerç. Per altra banda, la caiguda de Constantinoble a mans dels turcs al s. XV va dificultar enormement el comerç amb Àsia. Estava clar que calia trobar rutes alternatives.

Portugal va intentar la "Ruta de l'Est": Vasco de Gama va vorejar la costa africana fins doblar el cap de Bona Esperança i arribar a l'Índia el 1498. Evidentment, l'explotació comercial de la "Ruta de l'Est" cap a l'Índia va córrer a càrrec de Portugal.

A Espanya, Cristòfor Colom va convéncer els Reis Catòlics que es podia arribar més ràpidament a les Índies per l'oest. Però la Terra va resultar ser bastant més gran del que Colom suposava i, per acabar-ho d'arreglar, es trobà una massa monumental de terra pel mig que cancel.lava definitivament qualsevol aspiració de fer realitat la "Ruta de l'Oest" cap a Àsia oriental.

Però a mesura que es va anar coneguent millor la geografia terrestre es va plantejar una alternativa a la ruta de l'oest per comunicar Europa i Àsia Oriental: El Pas del Noroest, el qual, després de segles de recerca infructuosa, es va elevar a la categoria de mite.

La idea del Pas del Noroest era la següent: en lloc d'enrevoltar la Terra cap a l'oest per latituds properes als Tròpics, en què els paral.lels tenen una gran longitud i, a més, xoquem contra Amèrica, es pot intentar enrevoltar-la per la costa nord de Canadà, per latituds properes al Pol Nord, en què els paral.lels són molt més curts. El Pas del Noroest és doncs, una ruta marítima a través de l'Oceà Glacial Àrtic pel canal que es forma entre la costa nord de Canadà i les illes que hi ha esmicolades davant d'aquesta costa. Aquesta ruta aniria a sortir a l'Estret de Bering, que separa Alaska de la part nororiental d'Àsia.

Feu-les gran per veure el pas del Noroest

Una solució alternativa per a la comunicació marítima entre Europa Occidental i Àsia Oriental però equivalent al Pas del Noroest és el Pas del Nordest, que consisteix a trobar una ruta marítima que passi per les costes septentrionals de Sibèria i que vagi a parar també a l'Estret de Bering.

La importància d'aquesta ruta és gran, fins i tot avui que existeixen els canals de Panamà i de Suez i enorme en els segles en què aquests canals no existien. Si, per exemple, plantegem el trajecte de Londres a Osaka, podem comprovar que té les longituds següents:

*Pel Canal de Panamà: 23.300 Kms,
*Pel Canal de Suez: 21.200 Kms.
*Pel Pas del Noroest: 15.700 Kms.

I això sense comptar els peatges de pas pels canals.

Ja haureu endevinat que la dificultat de trobar el Pas del Noroest/Nordest és que bona part de les aigües de l'Oceà Glacial Àrtic, com el seu nom suggereix, estan gelades tot l'any. Però n'hi hauria prou amb trobar un pas, ni que fos estret, que no estés gelat. A aquest objectiu es van dedicar una gran quantitat d'expedicions que van començar amb la de Barents a finals del s. XVI i que continuaven encara a començaments del s. XX.

Totes aquestes expedicions ho haurien tingut molt més senzill si s'haguessin trobat les condicions de setembre de 2007, en què la superfície de mar coberta de gel a l'Àrtic a l'acabament del desglaç (setembre) va assolir un mínim històric i completament inesperat, que va alimentar models meteorològics encara més catastrofistes que els que es manejaven fins aleshores. Hi va haver qui va aventurar que el setembre de 2012 no quedaria ni un glaçó de gel a l'Àrtic.

Una conseqüència immediata del mínim històric de cobertura de gel va ser l'apertura natural del Pas del Noroest. El Pas del Nordest va continuar tancat.

Aquest any 2008, la cobertura àrtica de gel es troba en uns paràmetres de relativa normalitat, per sota, evidentment, de la cobertura mitjana dels anys 80 però molt millor que la de l'any passat. A l'adreça http://nsidc.org/arcticseaicenews/ es pot consultar dia a dia l'evolució de la cobertura de gel àrtica.



En qualsevol cas, i davant una probable acceleració del desglaç de l'Àrtic, amb les conseqüències econòmiques que portaria (explotació de reserves naturals i de rutes comercials) els països amb interessos a la zona (EEUU, Canadà, Noruega, Dinamarca i Rússia) ja han començat a pixar per marcar territori i a cagar banderetes per totes les aigües i els gels de l'Àrtic (i, fins i tot, sota les aigües). Que Déu ens agafi confessats.

http://www.elpais.com/articulo/internacional/paises/disputan/Artico/elpepiint/20080528elpepiint_4/Tes

Però tot això era impensable l'any 1903, quan un explorador jovenet de només 30 anys i amb un immens currículum de descobertes per davant preparava una expedició (una més entre totes les que ja s'havien fet?) per trobar el Pas del Noroest. Però per poder salpar amb el vaixell Gjoa havia d'aconseguir subvencions per pagar als seus creditors que, dia sí, altre també, feien cua al moll per reclamar-li els deutes contrets i no permetrien que salpés fins que haguessin cobrat. Però no ho va aconseguir. No hi va haver prou gent que confiés en un explorador jovenet encara sense currículum. La manca de diners condemnava una expedició prometedora a quedar-se a port.

Però tot això, millor que ho expliqui en un altre post.