10.08.08.22:00. Inari
L'autobús para un moment davant del Saloon d'Inari i el conductor fot el camp sense deixar-me ni donar-li les gràcies. I això que hem compartit (juntament amb la resta de passatgers) les darreres sis hores de les nostres vides. Les sis hores en què l'autobús s'anava endinsant sense presses a les remotes i massivament boscades planes de Lapònia pel llarguíssim tallafoc de la carretera de l'àrtic, l'E-75. L'única ferida que aparentment ha pogut fer la nostra espècie a aquestes terres és aquest miserable filet d'asfalt que s'estèn des de Rovaniemi fins el Mar de Barents, ja a Noruega. Inari és un minúscul nuset que hi ha en algun lloc del nord d'aquest filet, en mig de no-res.
Inari, la grandíssima capital dels lapons a Finlàndia, ocupa un pany de 400 m. carretera flanquejat per 550 habitants que hi viuen a banda i banda, un llac, una benzinera, un museu, vàries botigues d'artesania lapona i el Saloon (que, oficialment, respon al nom de "Hotelli Inari"). Si se t'acudeix pestanyejar a l'autobús, et perds el poble. És el far-north: la versió nòrdica dels poblats de les pel.lícules de l'oest. Inari pot considerar-se, a tots els efectes, com una trampa per als individus de l'espècie "peregrinus vulgaris" (comunament coneguda com 'turista simple'). Quan l'autobús se'n va, un cep format per botigues de souvenirs, el museu i l'hotel es tanca immediatament sobre el turista i aquest ja no té cap escapatòria, fins que l'endemà torna un altre autobús direcció sud que l'allibera de la trampa.
L'Hotelli Inari és el lloc de peregrinació de tots els borratxos del poble i de quasi tots els turistes. Els borratxos juguen a les escurabutxaques o bé aprofiten les poques tardes d'estiu que els queden per seure a la terrassa entomant un sol del color de la cervesa que s'estan bevent. Els turistes patim la SAAF (Síndrome d'Abstinència d'Activitat Frenètica"), que es caracteritza per mirar constantment el rellotge, preguntar a tot hora quan passa el proper bus que ens retorni a la civilització i anar compulsivament de botiga en botiga per comprar presumpta artesania laponesa. A la porta de l'habitació de l'hotel, hi ha penjat un cartell que diu : "Abans de marxar, asseguri's d'haver comprat tots els souvenirs superflus per a la tornada d'aquest viatge innecessari" (o potser només ho he somiat).
Malgrat tot, decideixo no deixar-me intimidar per aquesta manca aparent d'estímuls turístics i me'n vaig al museu. Allí m'expliquen la vida i miracles dels laponesos, què és el sol de mitjanit, les nits àrtiques i les aurores boreals. Em fan veure com la neu protegeix la vida vegetal i animal que dormita a sota del seu mantell i em mostren tot el ventall de fauna i flora del veïnat. Curiosament, enlloc em parlen dels mosquits, que són, sense dubte l'animal més representatiu de la Lapònia. Les botigues d'artesania haurien de substituir els rens pels mosquits. O sigui, haurien d'estar plenes de mosquits amb totes les formes imaginables: mosquits de peluix; mosquits-arracada que es fixarien a l'orella amb el fibló; bolígrafs-mosquit que treurien tinta vermella pel fibló; apetitosos pots de paté de mosquit; CDs amb interpretacions d'orquestres de milers de mosquits batent les ales; i artístiques fotografies de paisatges emboirats darrera d'un eixam de mosquits que ho cobreix tot... En lloc d'això, les botigues estan plenes d'enormes banyes (vull pensar que de rens, no treuré cap conclusió precipitada sobre la vida conjugal en aquestes latituds) amb utilitats tan inversemblants que només un turista podria comprendre (i comprar). Qualsevol turista despistat que arriba a la Lapònia pot creure que els misteriosos rens, dels quls tant ha sentit parlar (i que, amb tota probabilitat, ni olorarà), són en realitat aquests insectes insidiosos i omnipresents que t'acompanyen tota l'estona.
Acabada la primera estació del meu recorregut, el museu, començo la segona: una caminada de 14 kms (anada i tornada) fins "l'Esglèsia del Pàram". El camí (o és un senderó? ;-) ) està ben marcat i transcorre entre boscos tupids i llacs, el paisatge típic finès que s'accentua encara més a la Lapònia. Però ara el bosc no el veig des de la finestra d'un autobús sinó que en formo part i tindré sort de les marques del camí per poder tornar.
Quan he arribat a l'hotel i m'he descalçat, unes llagues als dits mitjos de tots dos peus feien bastanta angúnia (i mal). Aquest contratemps m'obliga a cancel.lar definitivament els meus plans per l'endemà de fer el cim (d'un turó escàs) des del qual diuen que es domina tota la vall. El turó és escàs, però l'excursió fins arribar-hi té 20 kms. que hauria hagut de fer a peu. El lector es quedarà sempre amb el dubte de si les llagues han estat una lesió auto-inflingida per escaquejar-me'n amb una certa dignitat.
En lloc d'això, l'endemà m'entrego apassionadament a l'ofici que se'm dóna millor: fer de turista i em ressegueixo totes les botigues de souvenirs que enrevolten l'hotel. Quan m'afarto de veure cornamenta de rens amb els úsos més estrafolaris, inversemblants i improbables m'apunto a un petit creuer per llac d'Inari fins l'illa Ukko.
L'illa d'Ukko és un illot petit i piramidal de connotacions sagrades per als laponesos. Allí els xamans feien sacrificis animals per aconseguir el favor dels deús. Ara és un reclam turístic més. Però és maca. Es pot seguir unes escaletes que porten fins dalt de tot. Almenys hauré fet un cim. El fet que tingui 32 metres no m'ha de desanimar.
El vaixell solca el llac pràcticament buit. De fet, aquest és un dels seus darrers viatges. L'endemà, 11-08, comencen les classes i, quan això succeeix, un resort invisible es dispara automàticament a dins de les ments de cadascun dels finesos indicant-los que el magre estiu ja s'ha acabat. I que cal tornar a la feina.
Jo agafaré l'autobús de tornada l'endemà dilluns a les 7:15 del matí. Espero ser a Vaasa a les 22:00 de la nit.
Acabada la primera estació del meu recorregut, el museu, començo la segona: una caminada de 14 kms (anada i tornada) fins "l'Esglèsia del Pàram". El camí (o és un senderó? ;-) ) està ben marcat i transcorre entre boscos tupids i llacs, el paisatge típic finès que s'accentua encara més a la Lapònia. Però ara el bosc no el veig des de la finestra d'un autobús sinó que en formo part i tindré sort de les marques del camí per poder tornar.
Quan he arribat a l'hotel i m'he descalçat, unes llagues als dits mitjos de tots dos peus feien bastanta angúnia (i mal). Aquest contratemps m'obliga a cancel.lar definitivament els meus plans per l'endemà de fer el cim (d'un turó escàs) des del qual diuen que es domina tota la vall. El turó és escàs, però l'excursió fins arribar-hi té 20 kms. que hauria hagut de fer a peu. El lector es quedarà sempre amb el dubte de si les llagues han estat una lesió auto-inflingida per escaquejar-me'n amb una certa dignitat.
En lloc d'això, l'endemà m'entrego apassionadament a l'ofici que se'm dóna millor: fer de turista i em ressegueixo totes les botigues de souvenirs que enrevolten l'hotel. Quan m'afarto de veure cornamenta de rens amb els úsos més estrafolaris, inversemblants i improbables m'apunto a un petit creuer per llac d'Inari fins l'illa Ukko.
L'illa d'Ukko és un illot petit i piramidal de connotacions sagrades per als laponesos. Allí els xamans feien sacrificis animals per aconseguir el favor dels deús. Ara és un reclam turístic més. Però és maca. Es pot seguir unes escaletes que porten fins dalt de tot. Almenys hauré fet un cim. El fet que tingui 32 metres no m'ha de desanimar.
El vaixell solca el llac pràcticament buit. De fet, aquest és un dels seus darrers viatges. L'endemà, 11-08, comencen les classes i, quan això succeeix, un resort invisible es dispara automàticament a dins de les ments de cadascun dels finesos indicant-los que el magre estiu ja s'ha acabat. I que cal tornar a la feina.
Jo agafaré l'autobús de tornada l'endemà dilluns a les 7:15 del matí. Espero ser a Vaasa a les 22:00 de la nit.
Hidrotaxi
Assassins en sèrie de peixos
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada